divendres, 12 d’agost de 2016

Albert Rivera: "Si tú me dices ven..."

            De vegades, hom escriu pensat en potencials lectors, en algú que pogués llegir allò que hem escrit i, a ser possible, que la seva opinió fos semblant a la meva i em fes un afalac que puge la meva autoestima. No és el cas d’aquest escrit. I no ho és perquè pense parlar de coses importants, i jo no sóc important. Per tant, l’opinió aquí expressada, només a mi m’interessa.
            Vull parlar de la dolenta interpretació que –en la meva opinió- està fent-se d’un bolero sens dubte mereixedor de millor sort: “SI TÚ ME DICES VEN”.
            Quan veig els personatges que intenten governar aquest país... i quan veig aquest país... no puc deixar de pensar en aquest bolero. Totes les promeses fetes al poble, les ideologies que han donat forma a un programa, quan s’acosta el moment de assumir el poder, queden en res, s’obliden, pel bé del país (diuen ells). “Si tú me dices ven, lo dejo todo”. Pobre bolero... pobre país. D’altra banda, el poble, els votants que, en definitiva són els que decideixen amb el seu vot –la majoria- continua recolzant els corruptes. Com ells diuen, les urnes jutgen i els autoritzen a continuar amb les seves polítiques. ¿Què podem esperar, doncs, amb aquest fet inqüestionable?
            El plantejament és aquest: tenim un país governat per un partit (Partit Popular) que ha fet de la corrupció costum. Però el poble continua votant-los. El fuet d’aquesta corrupció ha estat el partit Ciudadanos, un partit fet a Catalunya on, més mal que bé, ha anat mantenint-se. El seu líder –Albert Rivera- ha optat per anar-se’n a Madrid i impulsar el partit per tot Espanya. ¿Amb quins diners? Jo no ho sé, però és molt el que es necessita per fer això i ell ho ha aconseguit. ¿Amb quina finalitat, i a quin preu? Tampoc ho sé, però imagino que al mercat l’interessa tenir un recanvi per a una dreta prou malmesa pels corruptes.
            El fet és que aquest Albert Rivera assoleix la responsabilitat de regenerar i salvar Espanya. Per fer això, al principi ataca al Parit Popular, i al seu cap Mariano Rajoy, sense compassió. La proposta que fa és clara: mai no pactaran amb aquest partit i mai no recolzaran el seu cap, Mariano Rajoy, per considerar-lo responsable de tota la corrupció que ha protagonitzat el seu partit. Però en les eleccions Rajoy guanya de bell nou, malgrat que no ha obtingut el nombre d’escons necessari per formar govern. Es fa necessari un pacte PEL BÉ D’ESPANYA. Els partits de l’oposició li neguen el recolzament i això pot dur-nos, com a conseqüència a unes noves eleccions. Tots els ulls s’hi dirigeixen al PSOE, pensant que aquest, per patriotisme i responsabilitat, ha de recolzar el PP per a que es puga formar govern. ¿Qui és el que pressiona amb més força?: el fuet de Rajoy i del PP, Albert Rivera. Per tal de salvar Espanya del caos i el desgovern, el seu partit no votarà en contra: s’abstindrà. Amb aquest gest –pel bé d’Espanya- el tal Rivera i el seu partit ensorren tot allò que, només unes setmanes abans, havien promès al poble. Però no n’hi ha prou. Falten vots, i tots dos –PP i Ciudadanos- cada vegada més units continuen pressionant els socialistes per tal que ballen amb ells el bolero. Però els socialistes s’hi neguen a ballar, i el Rivera no deixa passar l’oportunitat de continuar avançant per tal d’assolir protagonisme, sense importar-li gens ni mica el preu: s’hi apropa a Rajoy i –deixant de banda definitivament tot allò a que s’hi havia compromès- canvia de bell nou d’opinió, oferint-li llavors el seu recolzament a canvi d’unes condicions que, sens dubte, ja havien pactat amb anterioritat. I continua la comèdia –el bolero, en aquest cas-: Rajoy, malgrat ser urgent allò de formar govern, diu que parlarà amb el seu partit la setmana vinent, quan torne de vacances. Això farà que, mentre tant, s’hi parle del tema en els mitjans de comunicació i tot el món els fes pressió al PSOE, per tal que –almenys- fes abstenció el dia de la investidura, si és que arriba eixe dia.
            De tota manera, en queden cartes per jugar-se. Rivera i el PP, si els socialistes –con caldria esperar- continuen negant el seu recolzament, encara poden donar-nos més sorpreses, pactant amb els nacionalistes catalans (als que fins ara els han negat el pa i l’aigua) i els bascs. Seria aquest el colofó més delirant i ridícul que ens puguem imaginar però, d’altra banda i tal con estan les coses, previsible, real, con la vida mateixa. Són tan ridícules les cabrioles que es fan, sense que cap d’ells s’hi ruboritzen. Per exemple: a la pregunta de per què, Ciudadanos, quan digué que mai pactaria amb corruptes a hores d’ara pacta amb el PP, ells responen què, és cert que s’havien compromès a no pactar amb persones corruptes, però que mai no havien dit que no pactarien amb un partit imputat per corrupció. Ara també diuen que, malgrat recolzar el PP per que s’hi fes un govern –pel bé d’Espanya- ells no participaran d’aquest govern. ¿Serà aquesta l’última –o una altra més- falsedat de l’Albert Rivera? ¿O potser que si Rajoy li diu VEN, ell, per responsabilitat, LO DEJE TODO? ¿Vorem al Rivera de ministre amb un govern del PP? Jo no jugaria en contra. De moment ja duu corbata blava. No sé si això vol dir alguna cosa, però...
            He dit gairebé tot allò que espere, però en queda alguna cosa. Espere que els socialistes no li donen el seu recolzament a eixe governs de corruptes. I tanmateix, espere que si eixos corruptes i oportunistes, si no aconsegueixen governar, que es convoquen noves eleccions i que el poble, per a bé o per a mal, els done el poder a uns o a altres. Això és la democràcia, tant si ens agrada com si no. I haurem de respectar-ho.
            ¡Albert Rivera, por España! ¿Què més pot deixar, si ja no li queda vergonya?

dissabte, 8 de març de 2014

EL DIA DE LA DONA (TREBALLADORA?)

            Sembla que el món és com una calaixera gegantina on, a cada calaix, cal arxivar un determinat assumpte, posant-hi a l’exterior l’etiqueta corresponent, per tal que puguem, d’un cop d’ull, controlar-ho tot. És un món on les etiquetes són imprescindibles per tal de recordar-nos, almenys un dia a l’any, que hi ha coses al calaix sense resoldre. Per exemple, tenim el Dia de la Pau, per assabentar-nos que no hi ha Pau tots els dies. El Dia del Treball, amb milions de persones forçosament aturades. El Dia dels Drets Humans, en un món on, complir-los és l’excepció. Entre estos calaixos etiquetats en trobem també un en que l’etiqueta diu: DIA DE LA DONA, i a la que algú, força eixerit, hi va afegir un dia el vocable TREBALLADORA, com si aquelles dones que, per qualsevol motiu no treballen, tingueren resolts tots els greuges.

Al llarg dels segles, la vida de les dones ha estat sotmesa per unes lleis i uns costums imposats pels homes, en un món fet a la seua mida. Des de l’antigor, per tal de combatre l’explotació hi ha hagut dones que s’han sacrificat i han lluitat vers la igualtat i la llibertat. Però mai no ha estat aquesta, una lluita organitzada ni recolzada massivament. L’home era el cap de família i, amb el seu esforç i el recolzament de la llei i de la religió, havia de mantenir-la. Això li donava uns privilegis: era l’amo, disposava dels diners i les seues opinions no podien ser desobeïdes  per la dona, la qual es trobava sotmesa a la dictadura patriarcal. Tècnicament, la dona era un element patrimonial de l’home, a qui havia d’obeir, cuidar, respectar i complaure sexualment sense, en ningun cas, tindre dret als mateixos beneficis. Havia de ser submisa i dòcil i trobar-se sempre disposada a complaure a l’amo, o a rebre el càstig, ben merescut, en cas de no fer-ho. Entre altres coses, no disposava del dret de sufragi, ni tenia dret a obrir un compte corrent.

La pressió de la societat, a poc a poc, ha anat corregint eixes injustícies, però les mides que van prenent-se –en la meua opinió- si bé en molts casos beneficien les dones, en general no repercuteixen en la societat per fer-la millor. Crec que s’estan cometent errors a l’hora de parlar de la igualtat, i eixos errors van en contra de la societat en general. Els “ismes” utilitzats en la lluita (masclisme o feminisme) poden ajudar a l’emancipació de les dones, incloent-les en el món dels homes, però no els considere útils per fer una societat millor. El jou del masclisme, ha estat combatut pel feminisme intentant revertir la situació. Els defectes i vicis dels homes, lluny d’intentar eliminar-los, les dones –pel dret d’igualtat- han anat fent-los seus. Ells ens són infidels, nosaltres també... Fumar, beure, alternar. Si el dret al treball semblava just, a aquest dret han anat afegint-s’hi tots aquells que els homes havien fet seus i que, en qualsevol cas, en lloc de fer còpies en femení, calia haver-s’hi plantejat conjuntament, per tal de distingir els vicis dels drets positius.

Em pense que queda molt per fer, abans d’eliminar l’etiqueta del calaix. La qüestió, potser, seria parlar de persona humana, prescindint en primera instància del sexe, tenint en compte que cada ésser humà es mereix un respecte i que té uns drets i unes obligacions que són exactament iguals per a tots. Per poder rebre eixos drets i practicar eixes obligacions, és necessari tindre molt clar que hi ha, dintre dels éssers humans, unes diferències que és necessari respectar. La més important d’elles és el sexe. Som distints, però no contraris. Som diferents, però necessàriament complementaris. Eixes diferències, en lloc d’imposar-se l’una per sobre de l’altra, és necessari que convisquin en harmonia, enriquint-s’hi mútuament. Només d’eixa forma hi és possible la convivència i la igualtat, en una societat sense etiquetes, justa i solidària.

dimarts, 25 de febrer de 2014

DESNONAR (II)


UN GLOP DE LLIBERTAT

En Màrius havia viscut la nit més llarga i neguitosa de la seua vida. Sense esperar que es fes de dia, s’alçà del llit i, adreçant-s’hi a la cambra de bany, es va afaitar acuradament i va pentinar els cabells el millor que pogué. Després de llargs anys de solitud i desemparament, en Màrius esperava una visita. No desdejunà aquell dia. Per altra banda no hi havia res, per desdejunar. Amb el cor copejant-li amb força el pit, passejà l’esguard per cada cambra de la casa fins arribar a la conclusió que tot es trobava en ordre. Si més no, pensà, amb un ordre mínim. I si alguna cosa no era del gust dels visitants, dintre de poc a ell no l’importaria gens ni mica. Quan va sentir els cops a la porta, amb insistència ferotge, en Màrius es posà l’americana, cordà els botons i, apropant-se al balcó, oferí el seu cos a l’aire. Al llarg d’uns segons, per primera vegada des de feia un munt d’anys, en Màrius es va sentir lliure, assaborint amb ànsia aquell darrer glop de llibertat.
 
DESNONAR  //  DESNONAMENT
 
Fer fora del lloc on s'ha viscut. //  A hores d'ara, els bancs, en no percebre l'import pactat de les hipoteques, desnonen a les persones, fent-les fora dels seus habitatges.
Donar, un metge, una malaltia per inguarible.

dijous, 20 de febrer de 2014

L'ETERNITAT


            Els vocables “fe” i “evidència” són antònims. L’església catòlica i, en general, totes les religions, posen la fe per davant de qualsevol evidència. El que s’hi ha de creure, per sobre de tot allò que es pot veure o tocar. L’educació que hem rebut els que vivim en aquesta part del món, ens proposa, davant del fet inqüestionable de la mort, una solució per continuar vivint. En el nostre cas, en una altra dimensió, en un altre estat. És la resurrecció, quan el nostre esperit, deslligat de la càrrega dolenta que el cos l’imposava, rep el premi o el càstig a que es feu mereixedor pels mèrits, o demèrits, obtinguts al llarg de la vida terrenal. D’aquesta manera, es pot optar al Cel, si ens hem comportat bé, o a l’Infern en els cas que les nostres accions hagen estat contràries a les lleis de Déu.

            Jo estic segur que la societat, en general, no creu fermament en aquestes opcions, però, per si de cas, conviu amb elles i nodreix la seua continuïtat. Mitjançant un interès o un altre, participem en tots aquells ritus religiosos que ens proposen. Assistim a bodes, batejos, comunions, funerals, processons, romeries... Totes les festes, o la majoria, tenen un rebuf religiós. La nostra cultura –o incultura- es troba atapeïda de propostes religioses que, d’eixa manera governen la nostra vida i ens marquen el camí vers la mort. La gent prega a Déu, demanant-li salut, amor, diners, treball. Sempre hi ha alguna cosa que demanar-li el Senyor, el que regeix les nostres vides, i al que no li tenim en compte les calamitats col·lectives que fuetegen a la humanitat, ni tampoc les individuals, doncs ja s’hi ha encarregat l’església de fer-nos comprendre que qualsevol calamitat potser ens la mereixem, i que el sofriment és el camí més recte per accedir-hi a Déu.

            La fe dóna esperança als cors deprimits i porucs, i d’aquests n’hi ha en totes les categories socials. No és possible que tot s’hi acabe –pensen- quan arriba l’hora de la mort. Eixa sensació de pànic al no-res, es mitiga pensant en el fet de la resurrecció, doncs, en aquesta, les nostres ànimes gaudiran d’una vida plàcida per tota l’eternitat, junt un ésser infinitament just i poderós, principi i fi de tota cosa. Eixa esperança de vida oposada a la por a la mort, és l’aliment fonamental de qualsevol religió.

            Deixant de banda el fet religiós, el cas és que jo també crec en l’existència de diferents estadis que van units a la mort. Per mantenir-hi l’estructura a que estem acostumats els anomene de la mateixa manera: Cel, Infern, i els Llimbs. No obstant això, hi trobe dues diferències fonamentals amb els de la religió:

1)      Que no estan allunyats del món on vivim. Tots tres es troben immersos en la memòria de la gent que ha conviscut amb els finats. Per exemple, el Cel o Paradís es troba en el lloc que ocupen els pensaments positius, els records agradables que han quedat d’una persona. Els fets nobles i positius que fet al llarg de la seua vida, tot allò en que ha treballat per què el món fos millor, per ajudar la seua família, els amics, la societat.... El recull de tots aquests records formen el Cel on aquesta persona romandrà tant de temps com la memòria col·lectiva ho puga mantenir. La seua empremta estarà, tanmateix, en tota cosa física que hi haja deixat feta: les parets de sa casa, el moblatge, tot allò que hi ha escrit, o pintat o la música que ha fet o interpretat... L’Infern és una cosa semblant, però oposada. Tots els records hi són negatius, i és possible que es mantinguen vius menys temps que els altres, doncs, moltes vegades, la gent fa tot els possibles per esborrar de la memòria, quan abans millor, tot allò que els és desagradable, que els fa nosa.   

2)      El meu Cel i el meu Infern no són per tota l’eternitat, només es mantindran mentre la memòria dels éssers vius els recorde. Quan res del que els morts han deixat quede en la memòria dels vius, quan pel decurs del temps els records i els testimonis físics desapareguen, deixarà d’existir eixa persona i tot el recull de fets que li donaren cos, forma i vida es convertiran en pols que el vent del temps escamparà entre altres pols.

El tercer estadi: els Llimbs, mereix un comentari apart. En aquest no es distingeixen els bons dels dolents. Aquí només hi ha desconeguts, éssers anònims. És, potser, l’estadi més cruel de tots tres. Gent solitària que no ha conreat l’amistat i que s’ha mort sense alçar ni pols ni remolí. També gent injustament morta i injustament maltractats mentre visqueren. Aquells que, a la recerca d’una vida millor, intentaven passar les fronteres d’una manera que la gent de bé entén com a il·legal. Immigrants sense papers, sense nom, sense nacionalitat. Persones sense l’acreditació de persones, la memòria dels quals no consta en els nostres registres. Aquests, sí, són els únics que romandran en els Llimbs de l’oblit per tota l’eternitat.

dilluns, 3 de febrer de 2014

LES PARAULES (I)


LES PARAULES
 
Del conjunt de les paraules (o dels mots) es nodreix un idioma. En aquest idioma (el català-valencià) que jo vull emprar el més correctament possible, n’hi ha un considerable nombre de mots, la utilització dels quals desconec. Això és degut, fonamentalment, a que no he rebut la necessària formació en ninguna de les etapes de la meua vida. Per tal d’anar pal·liant, a poc a poc, aquesta manca de formació, he pensat cercar el significat d’alguns mots (d’aquells que em semblen més desconeguts), fent-los servir en un context adequat, escrivint petites històries on tinguen cabuda, familiaritzant-me amb ells. Tant de bo, aquest exercici supose una drecera envers un major (i millor) coneixement del idioma.
 
DESNONAR (I)
            El dia que s’havia de celebrar la festa, Rosa i Empar estaven contentíssimes. Es tractava d’una fita que les dues germanes havien assenyalat, al calendari de la cuina, amb un retolador vermell, perquè no s’hi les oblidés. Això, però, no calia haver-ho fet. Podia haver plogut a càntirs i barrals fins que l’aigua arrabassés amb tot –això pensaven elles- i no se n’oblidarien d’aquell dia tan acuradament assenyalat, atapeït d’enyors i d’esperances. Significava el regrés, després de molts mesos d’absència, de l’amiga que més s’estimaven: Anna. Totes tres xiques havien compartit eixos anys tan entranyables que uneixen i desuneixen, que fan i desfan, on l’odi és per a sempre, però també l’estima. Anaren a la mateixa escola, al mateix institut, a la mateixa universitat, per més que, en aquesta, els diferents estudis que elegiren, suposaren un petit entrebanc a la seua relació. Molt petit, però. El lligam que portaven, des de la infantesa, era suficientment fort per continuar mantenint-les unides per a moltes altres activitats que les eren comunes: festes, passejos, vacances, confidències. Per sobre de qualsevulla altra activitat, individual o en comú, sempre prevalien els lligams d’amistat que les unien, gràcies als quals trobaven els moments adients per a gaudir de les confidències, els consells o, tal vegada, els comentaris intranscendents. El fet de parlar, era el que importava. I fins llavors, malgrat la necessària separació, sempre ho feien. L’Anna tornava avui, després de vuit mesos estudiant anglès a Londres, i Rosa i Empar havien mobilitzat a tota la colla d’amics i amigues més propers de totes tres. Els quatre dies anteriors, les dues xiques havien treballat de valent netejant –sota l’esguard una mica empipat de sa mare- el garatge de sa casa, per tal d’adequar-lo per a fer una festa. Penjaren garlandes, enganxaren dibuixos per les parets, netejaren gairebé tota la pols (en quedà alguna, però és que n’havia molta) i, per arrodonir-ho tot, es gastaren els estalvis amb begudes (amb poc d’alcohol). Les dues xiques es compraren també vestits nous i renovaren acuradament els estris i els productes per a maquillar-se. Aquell dia havia de ser perfecte i elles havien d’anar perfectes.
            Dues hores abans de l’hora assenyalada per a l’arribada de l’avió, formant caravana amb llurs cotxes, tots els amics i amigues es desplaçaren fins l’aeroport. Anaven fent soroll amb instruments de tota mena: guitarres, olles, ampolles buides... La gent els mirava una mica desconfiada i molesta. Un guàrdia de seguretat els demanà –no de molt bona manera- que romangueren en ordre. Tots plegats, amb la pancarta estesa per donar-hi la benvinguda a l’amiga, es reien dient, de tant en tant, acudits. Semblava que el bon humor mai no anava a decaure, però el temps transcorria implacable, es feia de nit i l’avió no arribava. Finalment els panells lluminosos donaren la notícia: una vaga de pilots a l’aeroport de Londres havia impedit l'eixida de l’avió. El vol s’havia DESNONAT.
            La festa, per tant, també calia DESNONAR-LA.

dimecres, 29 de gener de 2014

LA PLUJA

 


 

Esta vesprada ha plogut. Fins al migdia l’oratge ha estat dubtant què li calia fer. El cel es trobava ennuvolat, però de tant en tant el Sol intentava –i aconseguia- ficar-s’hi per entre els núvols i ens deixava una mica del seu calor. De vesprada, però, els núvols han guanyat la batalla definitivament i han imposat llur criteri. Des del balcó de ma casa he vist l’aigua fer drecera pels costerosos carrers, cercant la presència de la mar per tal de començar, de bell nou, un altre cicle. L’aigua té eixe privilegi: surt d’un indret convertida en vapor i, adoptant el seu posat primigeni, malda per tornar a ell. Tot això amb un clamorós acompanyament de llamps i trons. Per als ignorants, com jo, quin misteri és la Natura! La meua pròpia ignorància –o innocència- em fa admirar-me amb els més petits detalls. Al meu parer, això és bo. Em fa sentir alegre en condicions que, potser, no són favorables. Alegre en vore la força –sempre que no s’hi passe- dels elements. M’agrada vore els carrers mullats i l’aigua corrent per ells, la platja, amb la mar abillada amb roba gris de fer feina, les ones movent un munt d’escuma blanca per fer-hi contrast. Tot em sembla d’una bellesa diferent. És l’altra cara, la oposada als dies assolellats que tant estimem. Però totes dues cares, malgrat ser tan diferents, tenen el seu atractiu, un atractiu que rau precisament en eixes diferències.
He dit abans que m’agrada observar la força de la Natura, sempre que no s’hi passe. Recorde, fa uns anys, l’efecte devastador d’una gota freda, pel motiu de la qual vaig passar unes hores d’espant. El carrer era fosc, no hi havia corrent elèctric. A les cases tampoc n’havia. Foren unes hores sense imatges. La remor de l’aigua semblava una amenaça invisible i, per això, més aterridora. Foren moments complicats, atapeïts dels fantasmes que la por ens engegava. Finalment res no ens va ocórrer i, a l’endemà poguérem seguir contant-ho.
Avui la pluja no ha estat tan esgarrifosa. Quatre trons i un ruixat que ens hauran deixat els carrers a punt per a mullar-nos els peus. Però, des del recer del meu balcó, he gaudit veient baixar l’aigua envers la mar. Podrà arribar a ella o serà només que un somni, una utopia. Com les nostres, com les meues: on és la meua mar?

dimarts, 28 de gener de 2014

HE TORNAT!!


He tornat al Blog!! Perdoneu les admiracions, no són per a vosaltres, si no per a mi. Havia d’haver tornat abans –ho repetisc- no per vosaltres (no sé si hi haurà algú, potser no) si no per mi. Necessite treballar aquest idioma amb tota normalitat, no pensar massa les paraules, si són o no són correctes, deixar-les fluir en llibertat, sense embussos absurds. La darrera vegada que vaig escriure al blog, fou el 4 de setembre de 2010, fa tres anys i escaig. En tot el temps que no he escrit aquí, no he deixat de banda aquella idea inicial que m’hi impulsà a accedir-hi. He fet alguns intents per estudiar: un curs a l’Escola Oficial de Idiomes, a Elx, amb bones notes; un curs de nivell Mitjà, a Santa Pola, aprovant el posterior examen de la Junta Qualificadora. I, finalment, aquest any estic fent un curs de nivell Superior. Malgrat tot, el meu valencià a penes ha millorat. En llegir o en escriure necessite el suport d’un diccionari. Hi ha un munt de paraules que desconec, de mots que he d’interpretar i que no sé com fer-ho. Tot plegat és per a mi un problema. He deixat transcórrer tres anys inútilment, malgrat saber que cada vegada en queden menys. Finalment, m’he posat dramàtic, i no era eixa la meua intenció. Allò més important és que he tornat amb la intenció de quedar-me, no per fer cap d’anàlisi política o social del món, si no per a intentar escriure, enllaçar paraules, aprendre a fer-ho i, si això és possible, donar-me la satisfacció de vore que vaig progressant, que el meu idioma no m’he és aliè, que no sol el parle correctament, si no que també el llig, l’interprete i l’escric sense que el corrector jugue un paper predominant.
En aquesta intenció he tornat. Escriuré una mica cada dia, o cada setmana... o quan puga i m’abellisca fer-ho. M’agradaria escriure de coses petites, potser íntimes, reals o irreals, però en qualsevol cas allunyades dels esdeveniments del dia a dia, de les notícies del telediari. Coses que només per a mi tinguen un valor. És per això que, si per circumstàncies, pot accedir-hi algú a aquest blog, i s’adona que allò que llig no té cap interès, que no ho tinga en compte. Només és un exercici gramatical. Sense importància. Només això.
Bona tarda, blog. He tornat. Com torna el Sol cada matí!!