Capitalisme o caos?

Sempre he pensat que podia haver altra forma de viure, però aquest pensament, que només s’alimentava d’utopies, ensopegava contínuament amb la realitat que sempre hem viscut. I aquesta –la nostra realitat- ens deia que vivim en un mercat. Un mercat que cada vegada es feia més i més gran. I ens deien que això era la “globalització”, paraula de moda els darrers anys. Donava l’efecte que, de tots els indrets del món, homes i dones de totes les races i cultures, s’afanyaven per afegir-se a aquest mercat, per gaudir-ne les avantatges que ens oferia. Tot plegat, convertit en una cursa per fer-se amb les engrunes que el mercat deixava caure, per a satisfacció de qui les podia assaborir. Però, entre tant, els grans beneficis que el mercat produïa, quedaven a les mans dels qui controlaven els fils de l’entramat, afavorits per un sistema polític fet a eixa mida. Una societat on els déus fonamentals són la competència i el benefici. Una societat on, qui arriba i guanya és reconegut i admirat; i li diuen guanyador i lluitador, mentre el que perd, és menyspreat i l’anomenen perdedor. Una societat on l’impuls per avançar no el pren de sentiments de solidaritat i de justícia, sinó d'avarícia i d’egoisme. Ser ric i assolir poder és el camí i la meta. Són les regles del mercat.

Però el sistema no és perfecte, com a hores d’ara es pot veure. Posar tota l’empenta en afavorir l’egoisme, és com deixar les gallines a la cura de la guineu. Tard o d’hora, si en té de gana, se les menjarà. I, ¿què cal fer, si la guineu es menja les gallines? Castigar-la? Demanar-li comptes pel crim comès? Doncs, no, en la nostra societat. Amb la situació de crisi creada per la desmesurada avarícia de les corporacions financeres del món ric, el sistema –el nostre sistema- surt espantat en el seu auxili, i amb els diners del poble s’afanya per tapar les escletxes, corrent un teló, posant un nou decorat, perquè l’obra pugui continuar com si rés no hagués passat. I ningú en demana comptes als que s’han quedat amb els ous i s’han menjat les gallines. Són membres del sistema, guanyadors, que han fet el que havien de fer: guanyar.

Per l’efecte de la crisi, potser tots perdem, però no en una mida semblant. Hi haurà qui deixarà de fer un creuer en les vacances i es quedarà a passar-les al xalet de la platja o la muntanya. Altres es trobaran apurats a l’hora de pagar la hipoteca; altres, ni tan sols tenen la possibilitat de fer-la. Hi ha una gran part del món, on la gent s’arrossega pel terra sospirant per una gota d’aigua, on no en saben res de crisi, perquè tal vegada pensen que aquest és el seu destí. Una part del món que es mor de set i de gana sense que ningú mogués un dit per ajudar-los. Una part del món on, els diners que els rics van prometre per combatre la misèria no arribaran mai, doncs ara són necessaris per sostenir el sistema, per ajudar els rics a què continuen sent rics. ¿On és, el tercer món? És llunyà, força llunyà. És poc més que una cosa pintoresca captada per la càmera, per fer un reportatge a la televisió. La llum dels nostres aparadors atapeïts, ens obliga a cloure els ulls i no podem –i no volem- veure més enllà.

Ara, quan algunes coses es posen en qüestió, potser ens preguntem si n'hi ha altre mode de viure, si altre tipus de societat és possible. Hi ha arribat la fi, del capitalisme lliberal? Només que en pensar-ho tremolem. No hem conegut altra cosa. No n'hi ha un mirall clar on mirar-nos. Doncs, quina és l’esperança? Capitalisme o caos? Només que això? Mare meva!

Les regles del joc

De tant en tant em faig preguntes a propòsit de la societat en què visc i, molt fonamentalment pel paper que en ella, juguen els partits polítics i els sindicats. Del tema dels sindicats, que potser el conec una mica millor, parlaré altre dia. La reflexió d’avui –no sé bé per quin motiu- se m’ha acudit fer-la a propòsit dels partits i de la seva funció en la societat: assolir el poder polític. És clar que la funció dels partits està condicionada pel tipus de societat. En aquest sentit, la política dels partits es limita a mantenir-se dintre d’allò que es diu “les regles del joc”, unes regles que obliguen a fer un tipus de política que, en general, a penes si deixa veure unes mínimes diferències dels uns vers els altres. En aquesta societat, un partit socialista no en pot parlar de socialisme, i encara menys, un partit comunista no en pot parlar de comunisme. Estaria mal vist i perdrien la poca força que encara tenen.

Sent això d’aquesta manera, quina funció tenen, els partits mal cridats ara d’esquerres, en aquesta societat? Per què lluitar per un poder on no podran mai desenvolupar la seva ideologia? Amb quina ambició governen -o pretenen governar- quan el seu ideari és impossible de desenvolupar? “Les regles del joc”: aquesta és la paraula que els fica a tots al mateix sac. És el pretext, mitjançant el qual, veiem ministres i parlamentaris socialistes i comunistes convivint fraternalment amb altres amb ideologies de dretes. I en el mode de governar de tots ells, és força difícil trobar-hi diferències notables. Només detalls –faltaria més- que mai no trenquen la convivència democràtica ni, per tant, “les regles del joc”. No pretenc dir que això sigui una cosa dolenta. La nostra pròpia història ens recorda constantment els perills que es deriven de la confrontació violenta d’idees. I no seré jo qui digui, que hi ha que acudir a la confrontació violenta per assolir el poder.

Però, dit això, em penso que sacrificar les ideologies, fins deixar-les gairebé buides de contingut, constitueix un atemptat hipòcrita, una utilització matussera d’un patrimoni que pertany al poble per servir-lo, no per servir-se d’ell per omplir les ambicions particulars de determinats personatges. Les ideologies havien de romandre presents en la societat, tal com ho estan les religions. Els autèntics líders, no haurien de sentir-se recompensats en ocupar llocs de privilegi polític, que els fan oblidar els seus principis, sinó que, des de postures d’oposició, entre el poble, tal vegada fora dels estaments de govern, mitjançant la seva ideologia, havien de criticar el poder, no d’un mode matusser, sinó coherent i clar, desproveït d’ambicions de poder, oferint altre mode de viure, altra societat que el poble podrà acceptar o rebutjar, segons el seu criteri. En definitiva, m’agradaria que l'ètica pogués substituir l’ambició. D’aquest mode, en podríem saber qui és cadascú. Però, clar, què ens quedaria del que hi ha?

Les festes del poble

De tant en tant, pensem el malbaratament de diners que es fa en la celebració de les festes dels pobles. La despesa energètica, sent, com som, deficitaris. Però cap de poble o barri es priva d’una il·luminació excessiva, que deixa palesa la seva categoria social. No importa que, d’altra banda, ens parlen sovint d’una situació de crisi econòmica que, quan és festa gairebé a ningú interessa. És palès el malbaratament que es fa, per sobre de tot, a les festes de Nadal, una situació que és comuna a tot arreu, però tanmateix es fa en qualsevulla festa d’àmbit local. I tanquem els ulls a la situació de crisi econòmica, i encara més greu: tanquem els ulls davant l’agressió a què sotmetem el nostre planeta. Potser pensem que la vida –només que la nostra vida- són quatre dies. I no se’ns acudís pensar en els que vindran després, i que heretaran les conseqüències dels nostres excessos. Som, doncs, en aquest sentit, irresponsables i insolidaris.

Però no és la meva intenció criticar el que la gent es divertís en dies de festa, o quan se l’acudís, malgrat que em molesten els excessos. De continuar empitjorant l’economia potser el canvi d’estratègia no vinga donat per sentiments de solidaritat col·lectiva, sinó per la força de les pròpies circumstàncies, que és com, en definitiva, és mou el món, malauradament.

És altra, la reflexió que vull fer sense deixar de banda el tema de les festes: l’indiscriminat ús que es fa de la pólvora. És cada vegada més i més important als nostres pobles, el que les festes s’abillen de foc, color i soroll. És, sens dubte, un altre malbaratament impressionant. Però, malgrat això, en tant m’estremia pels trons ensordidors d’una mascletada, se’m va acudir fer una estranya comparació. Pensava aleshores, que al món s’utilitzen sovint els explosius en guerres i atemptats indiscriminats, on moren tots els dies un munt de persones. Es destrueixen pobles, es crea misèria i espant. I, em deia jo, innocentment, que tant de bo, eixos explosius, utilitzats per matar i destruir, es poguessin utilitzar per fer festes, malgrat el malbaratament. El món seria diferent. També nosaltres, els humans. La bombada final em tragué de nou a la realitat. La gent es bellugava per sortir de l’indret. Eren les dos de la matinada. Me’n vaig anar a dormir donant-li voltes a aquella utopia absurda.

Memòria i Dignitat

La majoria de persones de la meva generació, vam créixer immersos en la foscor i el silenci. Hi ha unes diferències notables si establim comparacions envers tres generacions: la de la guerra, la de la postguerra i la de la democràcia. En la primera d’elles es va viure el drama amb tota la seva magnitud. Van conèixer, de primera mà, tot el que va ocórrer: l’acció i la repressió. Tot plegat en la seva pròpia carn, escrit, com sol dir-se, amb sang i foc. Els de la tercera generació (pre-democràcia i democràcia) han gaudit de llibertat i d’informació suficient per assabentar-se d’un problema que els era aliè, llunyà en el temps i desconegut en la memòria. Han pogut veure pel·lícules i llegir llibres, que parlaven de la guerra d’Espanya exactament igual que ho podien fer d’altra d’Europa o del món. Però, nosaltres, la generació de la postguerra... i molt fonamentalment els fills dels que havien estat derrotats, vam haver de suportar les privacions i el silenci. Un silenci imposat per l’espant. Un silenci “protector”. Una mida indigna de supervivència. I no podem retreure-hi, als nostres majors, aquest silenci. Amb ell ens volien protegir. Ja estava bé, de morts. Puc recordar, a casa meva, la imatge de mon pare intentant treure notícies –a la cuina de casa- mitjançant un antic aparell de ràdio que, de tant en tant, emetia un soroll ensordidor, mentre ma mare, espantada mirava al carrer, per si de cas algú el podia escoltar. Amb un fet tan insignificant, es jugaven la llibertat, o alguna cosa més. Als nois no ens deixaven escoltar el que pogués dir la ràdio, no era cosa nostra. Tampoc haguéssim pogut entendre-ho, ja que mai ens parlaven d’això. A les façanes de les esglésies, a les places dels pobles, als cementiris hi havia monuments on s’honorava “los gloriosos caidos por Dios y por España”. Tot era normal. Tan normal com fosc, en aquell temps.

Van haver de passar anys, circumstàncies personals, encontres providencials, perquè alguns, poguéssim anar esbrinant què, en la nostra educació, ens havien amagat la història. Per la força d’uns i per la por (suficientment justificada) dels altres. I que en aquesta història, que cada vegada resta més clara, van haver altres morts, que tal vegada no van morir per Déu, però sí, per Espanya. Uns morts assassinats arbitràriament i que, en molts casos, ni tan sols es coneix el lloc on resten les seves despulles. Mentre que uns (els guanyadors) eren glorificats, i en molts de casos convertits en sants i màrtirs per l’església catòlica, els altres, que defensaven la legalitat de la nació, desproveïts de tota dignitat, es podrien en llocs ignots o en foses comunes dels cementiris. Aquesta és la trista realitat.
A hores d’ara, en alçar-se veus que reclamen els cossos dels seus avantpassats i, amb ells, la restitució de la seva dignitat, es parla de què intenten obrir ferides, de què hi ha que oblidar. Què significa, oblidar? Quins són els que tenen por, a hores d’ara? No es pot negar que la història és justa, malgrat que lenta. Com la justícia. Però gairebé sempre hi ha un fil que mantén viva la memòria i que, tard o d’hora emergeix. No es tracta d’obrir nafres. Malament aniríem si fos així. Es tracta de què, a ser possible ja per sempre, tots els morts per Espanya, per aquell descomunal error que afrontà germans vers germans, gaudeixin de la mateixa categoria. Igualats per la rasadora de la mort i de la història, per fi reconciliats (almenys formalment), tots junts, tots iguals. Estem condemnats a entendre’ns. No hi ha altre remei si volem conviure amb Pau i llibertat. La dignitat és un dret inalienable, que deu ser-li restituït a tots aquells que es van veure privats d’ella per la força. I la història, per ser justa i exacta, necessita que es recuperi la memòria. En cas contrari estaria faltant a la veritat.