La vida com a penyora

Fins fa poc temps, no en coneixia res d’en Manuel Zelaya. Mai no n’havia escoltat parlar d’ell. No conec, per tant, res de les seves virtuts ni de les seves mancances, com a persona ni com a polític. Començà a parlar-se d’ell quan, com a President democràtic d’Hondures, intentà fer-li una maniobra a la Constitució del seu país, que n’hi permetis presentar-se de nou a uns comicis on ser reelegit. Sembla que les institucions d’aquell país (Justícia i Parlament) li van avisar que allò no era correcte i, en insistir ell amb la seva postura, el feren fora del territori, sent proclamat President el què hi era del Parlament, en Roberto Micheletti. Com que no en conec més dades, malament put jutjar la qüestió sense ficar la pota. Hi han hagut algunes veus que, amb poca força, s’han alçat defensant el President defenestrat. Fonamentalment des de Nicaragua, Argentina i Veneçuela l’han recolzat, però, al meu parer, prou feblement, amb paraules tèbies que es difuminen amb el vent. Entre tant, Manuel Zelaya es fa escoltar en els mitjans de comunicació, com si intentés cercar recolzaments i mobilitzar –pacíficament, diu- el seu poble. Però amb la seva actitud hi ha alguna cosa que jo no aconsegueixo entendre. Diu: “Tornaré al meu país amb totes les conseqüències”. I li posa data i hora a eixe retornament. Arribat el moment, es presenta en la frontera i, en el corredor que separa un país d’altre, es posa davant de les càmeres de televisió, es fa les pertinents fotografies, i gira cua i se’n torna per on ha vingut. Això es diu por... o prudència...? No ho sé. Què en pretén, Manuel Zelaya? Què vol demostrar? A la meva memòria acudeixen noms d’altres personatges polítics què, de veritat, posaven la seva vida com a penyora per lluitar contra les injustícies. És cert, que aquestos personatges en el seu moment foren morts o patiren represàlies. Però la història els feu justícia. Massa romàntic... i perillós per Manuel Zelaya?

(La fotografia és de: es.wikipedia.org)

A l'estiu, tot el món viu

A l’estiu sembla que ens canvien les prioritats. Que “les coses importants” manquen d’importància. Que no hi ha cosa més important que fer una llarga migdiada, deixant passar les hores més fortes de la calor, mentre el cos es relaxa i les idees es tornen líquides, fins esvanir-se en la suor. En aquestes condicions, les històries, que abans ens motivaven creant-nos diferents estats d’ànim, a hores d’ara les assolim amb dificultat i fem d’elles un cas molt relatiu. L’afer del President Camps, per exemple... Les seves relacions amb la trama de l’home del bigot, que ja fa uns mesos, quan encara gairebé no se sabia res ens inquietava, car pensaven que podia portar greus conseqüències, ara, que la investigació ha avançat considerablement i s’asseguren qüestions que llavors no eren sinó simples indicis, ara, repeteixo, potser per l’efecte de la calor, gairebé no ens importa i, després d’unes declaracions de l’alcaldessa Rita Barberà que suposaven un atemptat contra la intel·ligència i d’un silenci tremendament sospitós d’en Marià Rajoy, i del propi Camps, que no presagiava ninguna cosa bona, és ben cert que el Molt Honorable continua com si ninguna cosa hagués ocorregut, passejant la seva imatge per la televisió (la seva i les altres) posant cara de bona gent quan li pregunten pel senyor Correa (El Bigots, que a hores d’ara es troba empresonat, sense haver comés altre delit que fer-se ric amb els favors d’en Camps). Però tot això ara, a l’estiu, quan la mar, l’estimada mar, sembla cridar-nos amb el seu murmuri d’ones, sens oblida amb relativa facilitat. La política, que tant afecta les nostres vides, gaudeix d’impunitat a l’estiu. Ahir, a l’informatiu d’una televisió, aparegué el sastre de Camps, el què sembla que destapà tot l’afer. L’entrevista se la feren a la platja, mentre prenia el Sol còmodament assegut. Les seves declaracions, en aquestes condicions, semblaven més pròpies de les notícies del cor que de les polítiques. És l’estiu, que tot ho desvirtua. A la platja, al migdia, sembla que surt fum de les virolades ombrelles, sota les què, els estiuejants s’amaguen i passen el temps fent encreuats i assabentant-se dels fixatges fabulosos d’en Florentino Pérez, l’única cosa que motiva una mica el pensament. Per tot el demès, ja vindrà la tardor, on –potser- tornarem de nou a pensar. A l’estiu tot el món viu... d’eixa manera.