divendres, 18 de desembre del 2009

La inconsistència de l'oblit


Cada vegada em trobés més convençut de què la nostra capacitat de memòria és fràgil i molt fàcil de dirigir i de manejar. No tan sols pensem el que ens diuen que pensem, sinó que ho fem quan i fins on ens indiquen. I després, quan no ens diuen res, ens n'oblidem, com que res no hagués ocorregut. Potser n’estic una mica obsessionat per aquest tema. Hi ha dintre de mi quelcom que es dispara quan se sent utilitzat pel Gran Germà. Potser un sentiment d’incomprensió, del Gran Germà, provocat, sens dubte, per una manca d’educació que em converteix en un ésser desconfiat i, per tant, poc fiable amb les meves opinions. Potser és això, o no.

Les darreres setmanes, hem tingut un degoteig continu de notícies referides a Aminatu Haidar. Dia rere dia tota mena d’informatius ens han mantingut informats de la situació que estava vivint aquesta dona, injustament tractada pel govern del Marroc. Els líders polítics han aprofitat l’afer per fer-se fotografies amb ella i per atacar el Govern –que sempre actua mal, segons els opositors. Hi ha hagut, com deia abans, una quantitat tal d’informació, que ningú no podrà dir que no ha estat assabentat del cas, fins que aquest sembla que s’ha resolt. No n’estic criticant els que ens hagen mantingut informats d’un tema de Drets Humans, no. El que vull dir és que no tots els temes s’enfoquen igual. I no sé el perquè. Hi podríem trobar un munt d’exemples d’informacions donades amb gran profusió de mitjans i què, de sobte, deixen de ser notícia, repeteixo, no sé per què.

Un d’aquests casos va ocórrer el dia 29 de novembre. La caravana de l’ONG “Barcelona Acció Solidària” va ser atacada en Mauritània, i segrestats tres dels seus membres: Alicia Gómez, Albert Vilalta i Roque Pascual. Tot seguit, els mitjans de comunicació donaren la notícia i, al llarg d’alguns dies ens han mantingut informats, fins que s’ha fet el silenci. El fet que a mi m’alarma és, que eixes tres persones continuen segrestades, però ja no es parla d’elles. Potser no hi ha res a dir? Es tracta de mantenir una actitud de prudència, per no interferir amb les accions de les autoritats? O és que estes tres persones no són importants i parlar d’elles no ven periòdics? Imagino que hi haurà una mica de tot, però, de seguir així, ben aviat no ens recordarem d’ells. I no em sembla just ni decent. Fa uns dies, la cadena de televisió Al-Jasira, va donar a conèixer un comunicat dels suposats segrestadors:

“En el nom de Déu clement i misericordiós,

L'organització d'al-Qaida a les Terres del Magrib Islàmic

Comunicat d'autoria del segrest d'un francès i tres espanyols .

'En nom de Déu únic, el que dóna la victòria als seus servents i el millor dels seus soldats'. En un moment en el que els croats continuen amb la seva guerra total contra l'islam i els musulmans arreu del món, amb la massacre d'innocents i l'ocupació de les nostres terres, trepitjant el més sagrat que tenim i el suport dels seus protegits que cometen injustícies tots els dies, els nostres mujaidins continuen, gràcies a Déu, amb la seva lluita contra aquesta aliança satànica i combatent a tots els que en participin i a tots els que ens maten a tot arreu, en defensa de la nostra nació islàmica.

En resposta a les seves injustícies, dues de les nostres unitats, gràcies a Déu, els nostres valents mujaidins han segrestat a quatre europeus en dues operacions diferents. Primer, el 20 de novembre de 2009 a Mali va ser segrestat el francès Pierre Camat. Segon, el 29 de novembre de 2009 hem segrestat a tres espanyols: Albert Vilalta, director de l'empresa Túnel del Cadí, dedicada a infraestructures, Roque Pascual i Alícia Gámez.

Tractats segons la Xaria Islàmica

Les unitats han tornat a les seves bases sanes i estàlvies i els segrestats es troben en bon estat de salut i són tractats segons la xària islàmica. Aviat, ens posarem en contacte amb Espanya i França per informar-los de les justes peticions dels nostres mujaidins i els diem als croats i a tothom que no abandonarem en la nostra voluntat de combatre-us i matar-vos i ens enfrontarem als vostres atacs per ajudar els nostres presoners torturats a les vostres presons.

'Déu és el més poderós però la majoria de la gent no ho sap. Al•là és Gran. Al•là és Gran. Al•là és Gran.'

Dilluns 20 de l'època musulmana (9 de desembre de 2009)


No tinc dubtes que què les autoritats estaran fent el que cal –segons ells- per resoldre el tema. Però no em sembla gens decent que es relegués al silenci i a l’oblit. Hi caldria que analitzarem el perquè poden ocórrer aquestes coses. Parlem de tres persones segrestades? Potser si. Però si aprofundim, potser hi hauria que parlar de moltes més. D’assassinats, d’injustícies, de corrupció. De notícies sense resoldre que han deixat de ser notícia, perquè d’eixa manera ho han decidit. I, del mateix mode que ens informaren, ara ens diuen que oblidem. I els fem cas, perquè la nostra capacitat per recordar i per oblidar és força inconsistent.