dissabte, 4 de setembre del 2010

Les festes del poble



Ficar-se en contra de les festes d’un poble, no és, políticament, correcte. De fet, a qui parla mal d’elles, se’l tracta d’intransigent, o de persona esquerpa, poc o rés sociable. Sé que còrrec el perill de què, si algú pogués llegir aquestes línies de ben segur em donaria alguna d’aquestes qualificacions. Doncs, bé, m’arriscaré. Fonamentalment per veure si sóc capaç de aclarir les meves pròpies idees que és, a la fi, l’única cosa que per a mi te una mica d’importància.
Les festes de Santa Pola... Ai, Santa Pola! Aquest any, com que hi ha crisi econòmica, l’Ajuntament ha optat per no fer cap despesa en actes culturals. D’altra banda caldria dir que no sé si els actes culturals l’importen a molta gent. Altres anys n’han hagut, potser senzills... però n’han hagut , i el poble ha gaudit d’ells. Aquest any tot es centra en les activitats que organitzen les Associacions Festeres (imagino que amb algun tipus de recolzament municipal, però no ho sé) i en les barraques que aquestes Associacions i agrupacions de veïns organitzen. En aquestes barraques, distribuïdes en qualsevol indret del poble, l’única cosa que es fa és veure i posar música –quan més forta millor- al llarg de tota la nit i fins que el sòl comença a sortir. Això és garantia de que, mentre duren les festes, ningú no pot dormir adequadament, si és que de alguna manera et deixen dormir. Però no es pot dir res en contra, és el que cal: són festes i el poble es diverteix. Què podem dir? No hi ha alternativa a un sistema que es basa en l’embrutiment i el soroll desmesurat? On és la imaginació (no dic del poble, a qui no dec jutjar, sinó dels regidors) per organitzar unes festes on el respecte radiqués, no en què tots suportem el soroll, sinó que aquest es faci allí on no molestés? M’agradaria sentir-me orgullós de les festes del meu poble, pensar que cada any, en arribar aquests dies, anava a gaudir de l’oportunitat de viure uns dies diferents fora de la rutina, però sense necessitat de disfressar la festa de soroll, fins que el soroll es convertís en l’únic motiu de la festa. Només ens queda la mar que, impassible, sembla no fer massa cas de festes i de regidors incompetents. És l’atractiu més gran d’aquest poble. I ni tan sols la cuiden com caldria. De fet, crec que ells es pensen que està ací per accident geogràfic. Ai, Santa Pola!

dissabte, 6 de març del 2010

Un sponsor per al Molt Honorable President


De vegades, no acostumem a valorar com cal el mèrit que té l'exercir un càrrec públic. No és gens fàcil, em penso. Sé que en política hi ha un munt de gent que s’aprofita d’una superior situació econòmica per treure’n encara més diners, per assolir un prestigi que el seu ego li reclama, o per omplir de distraccions el seu temps lliure. Hi ha de tot. Però també hi ha el polític honest que fa de la seva militància un treball sacrificat, sense més intencions que fer-li une servei a la societat, per millorar el món i fer-lo més habitable. Aquest, rep, a canvi del seu treball, un sou, que és el que necessita per viure i, en acabar el seu temps en política, torna a ser un ciutadà més, tan anònim com tots els demés. Potser m’agradaria, com a exemple, citar-ne alguns d’aquests, però la memòria ja no és el que fou i s’en barretgen els noms i els càrrecs sense cap de sentit. D’altra banda, vull parlar d’un cas en particular, abans que se n’oblide.

Des de fa un temps ençà, estem rebent notícies de regidors, de tots els color polítics, als que la justícia ha descobert que, aprofitant el seu càrrec, s’estaven enriquint –o augmentant la seva fortuna- d’una manera corrupta. S’ha parlat, s’està parlant i es parlarà molt d’ells. Carregats de raons, els ciutadans pensen que tots plegats son uns delinqüents i merèixen un càstic. Potser tenen raó, però tal vegada convinguès veure cada cas en particular, perquè tanmateix pot passar que no sigui correcte ficar-los a tots al mateix sac. Jo, després de tot el que s’ha parlat d’ell, vull mostrar la meva solidaritat amb el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana Francesc Camps. Tot seguit, intentaré deixar clara la meva opinió al respecte.

En la societat en què vivim, on el consum i l’aparença són fonamentals, ésser Honorable, és ja força complicat. Si a eixa complicació n’afegim el “Molt”, la complicació es multiplica... almenys per tres. Però no ens quedem ahí: al Molt Honorable, a més a més, li donem el càrrec de President de la Generalitat Valenciana. Les dificultats, en aquesta situació, s’agranden fins uns límits inimaginables. En calculo què... un mil per cent... o més. Perquè un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, no tan sols ha de ser un bon polític, sino que ha de semblar una persona d’alta alcúrnia. Ningú no es pot imaginar un Molt Honorable President abitllat amb granota de mecànic, o amb bermudes a l’estiu i samarreta del “mercadillo”. No estaria correcte, i la societat –la nostra societat- no ho permetria. Significaria un desdori per la institució. Doncs, què ha de fer, un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, per ser-ho i semblar-ho? Imagino que emprar bona part dels seus diners en omplir un armari amb la roba més adient. Pero... i si aquest Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, no té diners? Què n’hi caldria fer? Si fem un cop d’ull al nostre voltant, veurem un munt de situacions semblants. Per exemple, hi ha esportistes d’elit que per dur endavant el seu projecte, es cerquen un sponsor. I ningú no s’escandalitza d’això. L’ajut del sponsor és fonamental perquè el projecte fructifiqui. Un projecte que, sense ells –malgrat tenir l’esportista totes les qualitats- no seria possible. Doncs bo, sembla que això que trobem tan normal en l’esport, ho rebutgem tot seguit en la política. Això és just?

Quan el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana ha declarat públicament els seus béns, perquè tots poguéssim estar assabentats, he entès, de sobte, la seva situació, el seu drama. Ha de ser Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. Per a eixa funció requereix d’unes qualitats morals que, com què no les declara, no sé si tindrà. Però per a semblar un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, ha d'invertir molts de diners en vestuari. I el seu compte corrent és patètic... ¡¡¡900 euros!!! Com es pot ser –i semblar- Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, amb un compte corrent semblant al d’un paleta en atur? De fet, hauria de comprar la seva roba a qualsevol ambulant del mercat i, l’anaven a deixar entrar al Parlament? Quin crèdit ens mereixeria un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana amb pantalons vaquers i camisa de tres euros –o de dos per u? Ens sentiríem representats? Ens humiliaria, en penso. Per això, el nostre Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, sembla que es va decidir –amb bon criteri, em penso jo- per prendre una opció semblant a la dels esportistes d’elit, i cercà un sponsor que li fes el vestuari, sense el qual aquesta societat no l’hagués permès ser Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana.

El que ha ocorregut despès, m’ompli de pena i de confusió. La mateixa societat que té als esportistes d’elit sponsoritzats, com a ídols, condemna, per una acció semblant al Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana. No ho sé vostès, però jo no ho puc entendre. Un home, malgrat que sigui Honorable i Molt, amb un patrimoni de 900 euros, es pot permetre fer-se –sense sponsor- el vestuari... corbates, camises, sabates... un diferent per a cada situació? No, això estaria impossible. I és per això que jo, des de la modèstia del meu títol de ciutadà de base, amb un patrimoni feble, malgrat que molt per sobre del Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, em vull solidaritzar amb ell i amb l’opció que prengué per cercar un sponsor que li fes el vestuari de Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, sense el qual no semblaria ni Honorable, ni Molt ni res. I en el cas de què no se li permeti un sponsor, jo proposés que es faci una recaptació popular per pagar-li el vestuari. Qualsevol acció es bona per què el nostre Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana semblés un Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Homenatge del Poble a Miguel Hernández


Quina és la línia que separa l’honestedat de l'oportunisme? En determinades qüestions, deu de ser tan feble que no es nota a simple vista. Aquest any 2010 se celebra per tot arreu, el centenari del naixement del poeta Miguel Hernández. Un home, la grandesa del qual, queda garantida pel fet de què, només en trenta dos anys de vida, fou capaç de deixar-nos hereus d’un descomunal patrimoni d’obra escrita. Una obra menyspreada a Espanya al llarg del temps de la dictadura de Franco, que fou qui li va provocar la mort i pretengué, sense aconseguir-ho, fer desaparèixer la seva empremta. A hores d’ara tothom, reconvertit a la democràcia, vol deixar constància del seu amor a la cultura i al poeta, organitzant actes per fer-li honor. Benvinguts siguin aquests actes, malgrat que es produeixen després de tant de temps de silenci i menyspreu. Però em sembla de què molts d’aquests actes, apropiant-se del nom del poeta, no pretenen altra cosa que ser un atractiu turístic per guanyar diners. La competència organitzada entre els Ajuntaments d’Elx i el d’Orihuela, amb la presència de tots dos a FITUR (la fira del turisme), oferint-lo com a reclam de virtuals turistes, deixa palesa llur intenció. Fa uns dies, la nora del poeta, Na Lucía Izquierdo, deia en els diaris, que els actes que estaven organitzats pels ajuntaments, mancaven de categoria, que eren molt de “poble”. No es pot saber què pensaria ell d’aquestes paraules. Però fan mal. La seva biografia mostra palesament on era. Ell era amb el poble. Per això el van empresonar fins que va morir. Com un ocell que no es pot acostumar a viure en l’estret espai d’una gàbia. Ara, l’Ajuntament d’Elx ha organitzat, dintre dels actes del Centenari, un concert on Joan Manuel Serrat va a cantar alguns dels poemes de Miguel Hernández. Un concert on el preu de l’entrada més econòmica es 37 euros. Pot el poble, en general, acudir a aquest concert? Em penso que no. És aquest tipus d’actes els que reivindica la família del poeta? Actes per a un poeta del poble... sense el poble? És, d’aquest mode, que els ajuntaments –en aquest cas el d’Elx- fomenten la cultura sense invertir un euro o, encara pitjor, guanyant diners? Si aquesta és la línia de l'homenatge que es planteja per al poeta (a Orihuela, tanmateix pretenien organitzar una desfilada de moda) no m’agrada i em penso que se li fa a la seva memòria un favor força miserable. Vaig dir en una oportunitat, i em reafirmo en aquesta idea, que aquest homenatge el devien d’organitzar exclusivament, entitats culturals, allunyades, el més possible de les dèries i les misèries de la política. Això és una utopia, però m’agrada pensar amb ella.

D’alguna manera, els que ens sentim poble –“no soy de un pueblo de bueyes”, deia ell- farem el que estigui a la nostra mà, per organitzar un Centenari paral•lel, amb actes “de poble”, perquè reivindiquem a Miguel Hernández com al nostre patrimoni. Ell escrigué: “Jornaleros, España loma a loma / es de gañanes, pobres y braceros. / No permitáis que el rico se la coma, / jornaleros".