LA PLUJA

 



 

Esta vesprada ha plogut. Fins al migdia l’oratge ha estat dubtant què li calia fer. El cel es trobava ennuvolat, però de tant en tant el Sol intentava –i aconseguia- ficar-s’hi per entre els núvols i ens deixava una mica del seu calor. De vesprada, però, els núvols han guanyat la batalla definitivament i han imposat llur criteri. Des del balcó de ma casa he vist l’aigua fer drecera pels costerosos carrers, cercant la presència de la mar per tal de començar, de bell nou, un altre cicle. L’aigua té eixe privilegi: surt d’un indret convertida en vapor i, adoptant el seu posat primigeni, malda per tornar a ell. Tot això amb un clamorós acompanyament de llamps i trons. Per als ignorants, com jo, quin misteri és la Natura! La meua pròpia ignorància –o innocència- em fa admirar-me amb els més petits detalls. Al meu parer, això és bo. Em fa sentir alegre en condicions que, potser, no són favorables. Alegre en vore la força –sempre que no s’hi passe- dels elements. M’agrada vore els carrers mullats i l’aigua corrent per ells, la platja, amb la mar abillada amb roba gris de fer feina, les ones movent un munt d’escuma blanca per fer-hi contrast. Tot em sembla d’una bellesa diferent. És l’altra cara, la oposada als dies assolellats que tant estimem. Però totes dues cares, malgrat ser tan diferents, tenen el seu atractiu, un atractiu que rau precisament en eixes diferències.

He dit abans que m’agrada observar la força de la Natura, sempre que no s’hi passe. Recorde, fa uns anys, l’efecte devastador d’una gota freda, pel motiu de la qual vaig passar unes hores d’espant. El carrer era fosc, no hi havia corrent elèctric. A les cases tampoc n’havia. Foren unes hores sense imatges. La remor de l’aigua semblava una amenaça invisible i, per això, més aterridora. Foren moments complicats, atapeïts dels fantasmes que la por ens engegava. Finalment res no ens va ocórrer i, a l’endemà poguérem seguir contant-ho.

Avui la pluja no ha estat tan esgarrifosa. Quatre trons i un ruixat que ens hauran deixat els carrers a punt per a mullar-nos els peus. Però, des del recer del meu balcó, he gaudit veient baixar l’aigua envers la mar. Podrà arribar a ella o serà només que un somni, una utopia. Com les nostres, com les meues: on és la meua mar?

HE TORNAT!!

He tornat al Blog!! Perdoneu les admiracions, no són per a vosaltres, si no per a mi. Havia d’haver tornat abans –ho repetisc- no per vosaltres (no sé si hi haurà algú, potser no) si no per mi. Necessite treballar aquest idioma amb tota normalitat, no pensar massa les paraules, si són o no són correctes, deixar-les fluir en llibertat, sense embussos absurds. La darrera vegada que vaig escriure al blog, fou el 4 de setembre de 2010, fa tres anys i escaig. En tot el temps que no he escrit aquí, no he deixat de banda aquella idea inicial que m’hi impulsà a accedir-hi. He fet alguns intents per estudiar: un curs a l’Escola Oficial de Idiomes, a Elx, amb bones notes; un curs de nivell Mitjà, a Santa Pola, aprovant el posterior examen de la Junta Qualificadora. I, finalment, aquest any estic fent un curs de nivell Superior. Malgrat tot, el meu valencià a penes ha millorat. En llegir o en escriure necessite el suport d’un diccionari. Hi ha un munt de paraules que desconec, de mots que he d’interpretar i que no sé com fer-ho. Tot plegat és per a mi un problema. He deixat transcórrer tres anys inútilment, malgrat saber que cada vegada en queden menys. Finalment, m’he posat dramàtic, i no era eixa la meua intenció. Allò més important és que he tornat amb la intenció de quedar-me, no per fer cap d’anàlisi política o social del món, si no per a intentar escriure, enllaçar paraules, aprendre a fer-ho i, si això és possible, donar-me la satisfacció de vore que vaig progressant, que el meu idioma no m’he és aliè, que no sol el parle correctament, si no que també el llig, l’interprete i l’escric sense que el corrector jugue un paper predominant.

En aquesta intenció he tornat. Escriuré una mica cada dia, o cada setmana... o quan puga i m’abellisca fer-ho. M’agradaria escriure de coses petites, potser íntimes, reals o irreals, però en qualsevol cas allunyades dels esdeveniments del dia a dia, de les notícies del telediari. Coses que només per a mi tinguen un valor. És per això que, si per circumstàncies, pot accedir-hi algú a aquest blog, i s’adona que allò que llig no té cap interès, que no ho tinga en compte. Només és un exercici gramatical. Sense importància. Només això.

Bona tarda, blog. He tornat. Com torna el Sol cada matí!!