divendres, 12 d’agost del 2016

Albert Rivera: "Si tú me dices ven..."

            De vegades, hom escriu pensat en potencials lectors, en algú que pogués llegir allò que hem escrit i, a ser possible, que la seva opinió fos semblant a la meva i em fes un afalac que puge la meva autoestima. No és el cas d’aquest escrit. I no ho és perquè pense parlar de coses importants, i jo no sóc important. Per tant, l’opinió aquí expressada, només a mi m’interessa.
            Vull parlar de la dolenta interpretació que –en la meva opinió- està fent-se d’un bolero sens dubte mereixedor de millor sort: “SI TÚ ME DICES VEN”.
            Quan veig els personatges que intenten governar aquest país... i quan veig aquest país... no puc deixar de pensar en aquest bolero. Totes les promeses fetes al poble, les ideologies que han donat forma a un programa, quan s’acosta el moment de assumir el poder, queden en res, s’obliden, pel bé del país (diuen ells). “Si tú me dices ven, lo dejo todo”. Pobre bolero... pobre país. D’altra banda, el poble, els votants que, en definitiva són els que decideixen amb el seu vot –la majoria- continua recolzant els corruptes. Com ells diuen, les urnes jutgen i els autoritzen a continuar amb les seves polítiques. ¿Què podem esperar, doncs, amb aquest fet inqüestionable?
            El plantejament és aquest: tenim un país governat per un partit (Partit Popular) que ha fet de la corrupció costum. Però el poble continua votant-los. El fuet d’aquesta corrupció ha estat el partit Ciudadanos, un partit fet a Catalunya on, més mal que bé, ha anat mantenint-se. El seu líder –Albert Rivera- ha optat per anar-se’n a Madrid i impulsar el partit per tot Espanya. ¿Amb quins diners? Jo no ho sé, però és molt el que es necessita per fer això i ell ho ha aconseguit. ¿Amb quina finalitat, i a quin preu? Tampoc ho sé, però imagino que al mercat l’interessa tenir un recanvi per a una dreta prou malmesa pels corruptes.
            El fet és que aquest Albert Rivera assoleix la responsabilitat de regenerar i salvar Espanya. Per fer això, al principi ataca al Parit Popular, i al seu cap Mariano Rajoy, sense compassió. La proposta que fa és clara: mai no pactaran amb aquest partit i mai no recolzaran el seu cap, Mariano Rajoy, per considerar-lo responsable de tota la corrupció que ha protagonitzat el seu partit. Però en les eleccions Rajoy guanya de bell nou, malgrat que no ha obtingut el nombre d’escons necessari per formar govern. Es fa necessari un pacte PEL BÉ D’ESPANYA. Els partits de l’oposició li neguen el recolzament i això pot dur-nos, com a conseqüència a unes noves eleccions. Tots els ulls s’hi dirigeixen al PSOE, pensant que aquest, per patriotisme i responsabilitat, ha de recolzar el PP per a que es puga formar govern. ¿Qui és el que pressiona amb més força?: el fuet de Rajoy i del PP, Albert Rivera. Per tal de salvar Espanya del caos i el desgovern, el seu partit no votarà en contra: s’abstindrà. Amb aquest gest –pel bé d’Espanya- el tal Rivera i el seu partit ensorren tot allò que, només unes setmanes abans, havien promès al poble. Però no n’hi ha prou. Falten vots, i tots dos –PP i Ciudadanos- cada vegada més units continuen pressionant els socialistes per tal que ballen amb ells el bolero. Però els socialistes s’hi neguen a ballar, i el Rivera no deixa passar l’oportunitat de continuar avançant per tal d’assolir protagonisme, sense importar-li gens ni mica el preu: s’hi apropa a Rajoy i –deixant de banda definitivament tot allò a que s’hi havia compromès- canvia de bell nou d’opinió, oferint-li llavors el seu recolzament a canvi d’unes condicions que, sens dubte, ja havien pactat amb anterioritat. I continua la comèdia –el bolero, en aquest cas-: Rajoy, malgrat ser urgent allò de formar govern, diu que parlarà amb el seu partit la setmana vinent, quan torne de vacances. Això farà que, mentre tant, s’hi parle del tema en els mitjans de comunicació i tot el món els fes pressió al PSOE, per tal que –almenys- fes abstenció el dia de la investidura, si és que arriba eixe dia.
            De tota manera, en queden cartes per jugar-se. Rivera i el PP, si els socialistes –con caldria esperar- continuen negant el seu recolzament, encara poden donar-nos més sorpreses, pactant amb els nacionalistes catalans (als que fins ara els han negat el pa i l’aigua) i els bascs. Seria aquest el colofó més delirant i ridícul que ens puguem imaginar però, d’altra banda i tal con estan les coses, previsible, real, con la vida mateixa. Són tan ridícules les cabrioles que es fan, sense que cap d’ells s’hi ruboritzen. Per exemple: a la pregunta de per què, Ciudadanos, quan digué que mai pactaria amb corruptes a hores d’ara pacta amb el PP, ells responen què, és cert que s’havien compromès a no pactar amb persones corruptes, però que mai no havien dit que no pactarien amb un partit imputat per corrupció. Ara també diuen que, malgrat recolzar el PP per que s’hi fes un govern –pel bé d’Espanya- ells no participaran d’aquest govern. ¿Serà aquesta l’última –o una altra més- falsedat de l’Albert Rivera? ¿O potser que si Rajoy li diu VEN, ell, per responsabilitat, LO DEJE TODO? ¿Vorem al Rivera de ministre amb un govern del PP? Jo no jugaria en contra. De moment ja duu corbata blava. No sé si això vol dir alguna cosa, però...
            He dit gairebé tot allò que espere, però en queda alguna cosa. Espere que els socialistes no li donen el seu recolzament a eixe governs de corruptes. I tanmateix, espere que si eixos corruptes i oportunistes, si no aconsegueixen governar, que es convoquen noves eleccions i que el poble, per a bé o per a mal, els done el poder a uns o a altres. Això és la democràcia, tant si ens agrada com si no. I haurem de respectar-ho.
            ¡Albert Rivera, por España! ¿Què més pot deixar, si ja no li queda vergonya?