Somnis i realitats

Quin és el fil subtil que separa el somni de la realitat? Assegut al sofà, escolte el continu tràfec que fa la gent que traballa a les obres de les rodalies; els camions que, amb dificultat, intenten circular d'entre les fileres de cotxes estacionats en l'estretor dels carrers; les formigoneres que, amb el brunzit de milions d'abelles al seu ventre, semblen monstres fabulosos a la recerca de robar-nos la nostra intimitat. Però, de sobte, tot l'enrenou s'esvaneis. El Sol deixa el seu lloc a un altre Sol, i les finestres de persianes blanques de l'edifici d'enfront desapareixen, i es fa present un nou paisatge, una proposta diferent: és el somni. Com ha pogut entrar-hi? Com ha pogut vèncer el guirigall extern? Però, sí, hi ha estat i intenta seure's en la nostra ment, desplaçant la vulgaritat. Fins que un crit més fort -o tal vegada un silenci (potser la formigonera ha deixat de brunzir)- trenca el fil del somni, i altra vegada en torne a la realitat. O no.

Què és, la realitat? Allò que veiem amb els ulls oberts, el que podem fregar amb els dits? No n'hi ha, doncs, realitat en el somni? No hi és format amb imatges reals, amb sons reals i, fins i tot moltes vegades amb olors i sabors reals? Elegim, en anar pel carrer, la pols, el fum dels cotxes, l'estrès que ens produeix el tràfic i la pressa? No; son ahí; formen part "d'aquesta banda" de la vida. D'un mode semblant, tampoc no elegim els paisatges, les persones o les paranoies que, de tant en tant, ens encalcen des de "l'altra banda". En definitiva, ambdues son reals, amb la diferència que, els somnis, són una part de nosaltres, malgrat que de vegades ho ignorem o els rebutgem. S'emmagatzemen al nostre interior i surten sobtadament en quan aconseguim cloure els ulls. En eixe instant deixem de banda la realitat comuna i ens introduim en la íntima, en la nostra.

És aquesta -la nostra- una realitat a la que ningú no té dret d'envair. És, sense lloc a dubtes, la nostra part, la vertaderament nostra. L'ésser humà, quan realment es troba nu i desemparat, quan ja no li queda res, és quan algú, amb qualsevol poder arriba a violar-li els somnis. Només llavors l'home deixa de ser home.

De la vida i de la mort

Els éssers humans ens hem acostumat -en general- a considerar-nos immortals. Per ajudar-nos a mantenir aquesta asseveració, ens hem dotat d'unes creences religioses que, d'una o d'altra manera, ens garanteixen la resurrecció, la reencarnació o qualsevol altre medi que ens permetrà continuar gaudint d'un protagonisme, després d'exhaurir la nostra etapa vital.

Avui, quan el món de la informació i de la ciència ha evolucionat d'un mode extraordinari; quan tot sembla inventat, encara que continuem avançant; quan a les classes de qualsevol universitat -o institut- es parla clarament de l'evolució de les espècies; quan ja no és un secret -ni un misteri- saber respondre la pregunta: d'on venim?, com és possible que els éssers humans "inteligents", s'agafen, com a darrera esperança, a la resurrecció? De quina pasta som fets?

Hi ha explicacions per a tots els gustos. La doctrina catòlica posa a l'abast dels seus fidels les eines adients perquè visquen el millor possible. Tot es possible perdonar-ho mitjançant un Déu d'amor. Podràs fer les bestieses que calgui, viure opulentament a costa dels pobres, practicar l'explotació i la violència, robar o matar... Tot podrà ser perdonat perquè Déu és infinitament misericordiós. I, per tal de què no quedessin dubtes, el Papa Benet ha declarat que no existeis l'infern. La veda és permanentment oberta, i el caçador pot disparar impunement contra tot el que es bellugui, contra tot el que favorisca els seus interessos. El delicte no és pecat mortal, ja que el pecat mortal s'ha eliminat del diccionari. El món ha deixat de ser eixa "vall de llàgrimes" que deiem a les oracions. Ara cal viure bé. La recompensa, després, ja no serà una vida millor. Només serà una vida eterna.

I això ens obri una altra incògnita. La vida eterna, aprop de Déu, pot semblar una bona recompensa per als pobres, per a tots els miserables del món. Però, i els rics? Si aquí ho tenen tot, per què anarse'n? La bona situació "d'aquí",els suposa algún privilegi, "allí"? Es pot comprar, com al teatre, una platea de preferència a la dreta de Déu? Qui ho pot garantir, això?

Tot son, doncs, contradiccions força difícils de justificar. Vivim en una societat que es diu aconfessional, però els ritus religiosos presideixen constantment la nostra vida... i la nostra mort. És molt poca la gent que va a les esglèsies regularment, però la doctrina és present: babtismes, comunions, noses, funerals. La gent no s'ho treu de sobre. No són creients d'un mode semblant a que no són racistes... però... Sempre hi ha el però. Una gran majoria diu allò de: "i si hagués alguna cosa després?". I a l'hombra d'aquesta massa malfiada, s'acolleixen tot un seguit de normes, tradicions i negocis que formen part de la nostra vida i que, ens agrade o no, ens afecten.

D'altra banda hi és la por. Por de deixar de ser. Por de deixar d'estar. Una por que justifico en gent mancada de coneixement i de formació -que n'hi ha molta-. Aquesta gent no te respostes perquè no es fa preguntes. La vida és simple per a ells. Hom viu com pot fer-ho i en caldre morir el rebrà Déu. La religió els consola i lis dona la solució. I ells ho creuen, o no, però ho respecten. Però, i els il·lustrats, els que han estudiat, inclús els propis sacerdots? Ells coneixen la ciència, tenen la informació. Què els fa mantenir la superxeria? Finalment, és també por, o hi ha alguna cosa més?

Molt sovint em done compte del poc que ens coneixem, els humans. Del poc que en sabem de nosaltres mateixos. I em dona por. No de la mort, sinó de la vida.

Soroll de sabres

Els pilars de la societat s'han estremit. El que ha fet el President del Govern, què ha estat? Una "horterada", com diuen alguns? Una mostra d'ignorància, com diuen altres? O un atac, directe al cor, d'una de les institucions més masclistes de l'Estat, com altres tanmateix diuen? Jo no sé quina cosa pensar. El fet és que pocs són els que valoren, o no, les aptituts d'aquesta dona, per a ocupar eixe indret. Air, a la universitat "Miguel Hernández", una profesora -dona i jove- deia que li feia riure el que posaren una dona embarassada com a Ministra de Defensa. Que allò era una mostra del desordre que hi havia al Govern. També hi he escoltat comentaristes en diferents emisores de ràdio. No sé quina cosa dona més llàstima d'escoltar. Els que es mostren contraris, almenys parlen carragats de raons (les de sempre: ells són contraris i parlen en contra de tot el que es bellugui al Govern). Però, i els que intenten ser neutrals? Aquests són qui em semblen més falsos. Parlen sense dir gairebé res. Però se'ls nota eixa flaire de menyspreu. "Li falta mili" -deia un aquest matí, intentant ser ocurrent-. Aixó mai no ho dirien d'un home. D'intre d'ells -i d'elles- estan esperant el fracàs d'aquesta dona, perquè els seus esquemes mentals, malgrat no dir-ho, no poden acceptar que una dona jove es fiqui al cau on s'amaguen els pensaments més violents, i per sobre, tinga la gosadia de manar més que els totpoderosos generals. Això, si més no, es una ofensa a l'honor i als valors més grans de la pàtria. Què fort. I els sabres es belluguen i llancen espurnes de metall.

Jo no sé res de la trajectòria de Carme Chacón, ni de la seva capacitat per ocupar aquest o altre lloc. Però em sembla força important el que una dona -que a més a més diuen que és pacifista- entre per primera vegada al cau dels militars. Potser alguna cosa comence a canviar. Ja fa algún temps que ens diuen que l'exèrcit només que fa tasques de pau. Però la imatge que donen no té pas res de pacífica. Aquesta és, si més no, una oportunitat per què comencem a assolir una cultura de pau. Els ciutadans tenim dret a somniar-ho. Ja n'hi ha prou de soroll de sabres i d'homes que mesuren l'honor per collons, com solen dir sovint. Tant de bo hi haja arribat a l'exèrcit una mica de humanitat.

Martin Luther King

El 4 d'abril és una altra de les fites més tristes de la nostra història més recent. Avui fa quaranta anys des que fou assassinat Martin Luther King, un home que deixà una empremta inesborrable en la societat per la seva qualitat de pacifista, una qualitat contra la que els violents no tenen cap d'argument. Per això el van matar.

Si llegim els llibres d'hitòria veurem que estàn atapeïts de personatges que, amb la força de les armes, han canviat cultures, han ensorrat governs, han conquerit pobles i nacions. En el nom de Déu o de la llibertat o de la bandera han vessat la sang de milions d'éssers humans. N'hi ha molts, d'estos, als llibres d'història. Alguns són dictadors, altres herois o llibertadors, tant s'en val. Tots han posat -i posen- per sobre de la vida de les persones, les seves pròpies ambicions, el seu propi fracàs. La Constitució de la UNESCO, diu: "Atès que les guerres neixen en la ment humana, és en la ment humana que cal erigir els baluards de la pau". Però això, com podem veure cada dia, només que son paraules per emmarcar; res més que això.

Caldria sumar el nombre d'herois i de llibertadors i de conqueridors que hi ha als llibres, per comparar-lo al dels pacifistes. La lluita d'aquestos es basava en fets puntuals, petites accions, si les comparem amb les dels altres. Mentre que aquells arrasaven un país, aquestos feien una protesta per què els negres poguessin seure a l'autobús, o una vaga per boicotejar-lo... Res comparable, oi? Però hi ha una diferència que és essencial: Per la força, els homes són sotmesos. El pacifisme els fa lliures, en tornar-los la seva dignitat.

Per lluitar per la dignitat dels homes i dones, Martin Luther King fou assassinat, després de patir l'encalçament dels poders, legals i il·legals del seu país: grups nazis, el Ku Klux Klan, l'FBI, el van atacar, el van agredir, el van empresonar... fins que -no n'hi havia altra sortida, no tenien arguments per trobar-ne altra- el van matar, i com a resultat de la seva mort, tal i com abans ja havia succeït amb Mahatma Gandhi, va néixer el mite. La seva empremta va quedar, ja per sempre, marcada a la història, no pel foc de les armes, sinó per la força del seny i la paraula.