Feia temps que no escrivia, més de dos mesos. A l’anterior escrit, mostrava la meva perplexitat pel fet que la justícia no actués en contra del Partit Popular valencià i, francament, no esperava que ho fes. Fa unes setmanes, una persona, potser més informada que jo, em deia que rodarien caps, que la justícia, malgrat ser molt lenta, quan es posava en marxa, era imparable. Amb el meu escepticisme habitual, jo continuava dubtant. I el cert, és que encara dubte, ja que la justícia, que jo sàpiga, encara no ha fet res. Esperi que ho faci? No ho sé. Els camins de la política hi són tan complicats.... Abans de què la justícia es pronunciés obertament, el partit l’ha tallat el cap a Ricardo Costa. Les raons? Són diferents segons qui les expliqui, de tal manera que mentre que es pot veure un partit amb greus problemes interns, els dirigents manifesten que aquest problema els ha unit més que mai. No ho entenc. S’han unit per defenestrar a una persona que, diuen ells, era honrada, eficient i, en definitiva, un bon militant? Ricardo Costa semblava ser un home que l’agradava deixar-se veure davant els mitjans de comunicació. Sempre perfectament vestit (sembla que això no és delicte), amb un somriure què, potser, ha agut d'estudiar molt sovint davant l’espill, o ha estat dissenyat per eminents creatius. Ara doncs hem agut de veure com cambiava el seu somriure per una ganyota que, finalment ha esdevingut amb llàgrimes.Per què plorava Ricardo Costa? Perquè estava penedit per les faltes comeses? Perquè l’han vist? O perquè es veu presoner de la seva lleialtat i no pot dir –o no vol dir- el que caldria? És, simplement, un delinqüent, o és un home “sacrificat” de partit? Potser, encara puguem veure alguna cosa més. El somriure de Camps, si l’analitzem, tampoc és ja el que fou. A poc a poc va esdevenint ganyota. El que sapiguem en el futur, pot dependre del preu que en Costa hagi cobrat. Si és què, de bon grat, ha acceptat l’oferta. Abans de ser defenestrat, ell defensava el seu honor –i la seva cadira política- amb paraules plenes de raó. De mode semblant a com es defensa l’Honorable President. I és què en política, els càrrecs, podem saber quan comencen, però ells mai no volen que s’acaben. Fa un munt d’anys, el cantautor Luis Eduardo Aute cantava amb ritme de tango allò de “Sillón de mis entretelas”, un poema del basc Jesús Munárriz, que els polítics s’entesten en què continués sent actual.
Me quieren quitar el cargo
yo no me largo.
Que este chollo no lo suelto
me lo he ganao.
Tantos años asintiendo
y hasta aplaudiendo
y ahora vienen a decirme
que me han cesao.
Sillón de mis entretelas.
Mi despachito oficial.
Quieren dejarme a dos velas
a un director general.
Me quieren echar afuera
arrojarme al arrabal.
Que puñalada trapera
el papelín oficial.
Aferrao a mi butaca
como una lapa.
A mi nadie me despega
de este sillón.
Que es mi madre, que es mi esposa
será mi losa
ya me he untado en el trasero
Sinteticón.
A mi me han nombrao a dedo
y aquí me quedo
por los siglos de los siglos
Amen Jesús.
No me mueven de este trono
que tengo abono
hasta el día en que la espiche
de un patatús.
Sillón de mis entretelas.
Mi despachito oficial.
Quieren dejarme a dos velas
a un director general.
Me quieren echar afuera
arrojarme al arrabal.
Que puñalada trapera
el papelín oficial.
