L'olor de la sang

No tinc per costum veure determinats programes de televisió, ni afegir-me al ramat de les persones que, emparant-se en el seu dret a manifestar-se, demanen venjança després d’un fet delictiu, moltes vegades animats per aquests programes o per altres tipus de premsa. No m’agraden aquests tipus de manifestacions. Em refereixo, en aquest cas, al fet lamentable i reprovable, de la mort de la jove Marta del Castillo. Fa uns dies, quan la policia detingué al presumpte assassí, aquella mateixa nit, una cadena de televisió, ja feu un programa on sembla que estaven presents alguna amiga de la noia. No el vaig veure. Aquest tipus de programes, que no aporten res a la investigació, l’únic que fan és remoure la consciència de la gent i despertar la morbositat. Em sembla obscè. Crec que n’han agut altres programes, amés d’informació escrita de tot tipus. Tot plegat, no ho puc jutjar correctament doncs, per atendre la meva salut he volgut quedar-me al marge i deixar que la policia fes el seu treball i que els jutges actuen com cal. Cerqui la notícia per saber, però defuig la morbositat, el negoci de l’audiència que fa, de l’olor de la sang, l'argument més important per formar un ramat que acudeix, com les mosques a la pudor de la brutícia.

Parlem de drets, de democràcia... De quins drets parlem? El que fan les persones que veuen aquests programes i es deixen arronsar per ells, és legal. És clar que sí. El que fan determinats mitjans de comunicació, enriquint-se gràcies a l’audiència i la publicitat amb programes o tractaments morbosos de la notícia, també és legal. Però, on queda la consciència, d’uns i d’altres? Veig als informatius una colla de gent rondejant el domicili de la xica. De tota eixa gent, un vint per cent potser la coneixia i l’estimava i intenten contenir el seu dolor, afegint-lo al dels pares i familiars. Però, que fa allí l’altre vuitanta per cent? Què cerquen? Què aporta la seva solidaritat –si és que és solidaritat- a la família i a la investigació? Potser m’equivoqui, però em penso que hi són voltors, que acudeixen a l’olor de la sang, per donar-hi satisfacció a la seva morbositat. I d’això, en tenen molta culpa alguns mitjans de comunicació i una molt minvada consciència dels valors, què, com a éssers humans ens pertoquen.

Els déus del segle XXI

L’ancestral por vers allò desconegut, ha generat sempre l’aparició de líders i déus salvadors. Què ha de fer, el poble desvalgut, davant l’amenaça de la catàstrofe? Potser, lluitar? Sí, caldria eixa possibilitat. Però... lluitar contra qui... o contra què? On és, l’enemic? Qui és, l’enemic? És el cas, que cada dia les notícies ens posen al corrent de noves catàstrofes, de nous perills. Cada matí l’esgarrifança ens entra al cos amb el desdejuni i ja no ens deixa tranquils. Ens trobem en perill? Sembla que si. Però, de què estem en perill? Què és el què podem perdre? Cada dia, hi ha una notícia nova, més dolenta que les anteriors: les empreses constructores, que els darrers anys es repartiren un suculent àpat, fan fallida; les fàbriques d’automòbils redueixen considerablement les seves plantilles; la indústria, en general, es lamenta de què no hi ha comandes, i hi envien els treballadors a l’atur; no hi ha diners, i el petit comerciant no té altre remei que tancar el seu negoci, mentre que el gran amenaça tanmateix en fer-ho; la banca no dóna crèdits. No hi ha diners. Els ciutadans, espantats, escoltem la paraula fatídica: no hi ha diners. I no sabem per què no hi ha diners. Com s’han esvanit. On són. Qui els té. I no sabem, aquesta situació, com va a influir en les nostres vides, en el nostre futur. A les universitats, els estudiants perden tota il•lusió, en no veure futur. Diuen, alguns que sembla que saben més, que ja res no serà igual que abans. Doncs, com serà? En altres moments crítics de la història de la humanitat, sembla que –com deia al principi- sempre apareixia un líder, o un déu, que conduïa el poble fins una utopia, més o menys versemblant. Ara no hi ha utopies. No hi ha ideologies. L’estat del benestar –concepte assumit per dretes i esquerres- ens ha deixat sense ideologies. El món globalitzat, és un comerç que està en fallida, i no ens queda altra sortida que un altre comerç que, naturalment, restarà gestionat pels mateixos que han enfonsat aquest. No hi ha altra alternativa: són els banquers els únics que ens poden salvar de la crisi. Ells l’han creat, mentre que els polítics els aplaudien i el poble es nodria de les engrunes que ens deixaven caure. Si ens deixen sense les engrunes, què serà de nosaltres? Ja hi ha prop de quatre milions d’aturats. Fins on podrà suportar, el sistema d’assistència social, aquesta situació? On és, a hores d’ara, el ministre Caldera, que fa uns anys ens venia una història d’opulència del sistema? En què han quedat les idees brillants i optimistes del president? Com es pot veure, cada dia, el ministre Solves, al mirall sense que la vergonya l’obligués a dimitir? Com és possible que els polítics, que gaudeixen d’una informació privilegiada, hagen pogut ser enganyats? O tal vegada ens han enganyat ells a nosaltres?

L’única cosa certa, és que hi ha una situació nova, que no és casual, que té unes raons, unes motivacions. No és un castic de déu, almenys no de cap déu de cap cel. És una estratègia ben meditada per arribar a una situació que “ells” ja coneixen i desitgen. És una altra manera de governar-nos, de fer de les nostres vides allò que ells han decidit. Mentre tant, a nosaltres, orfes d'ideologia i de líders, no ens queda altre remei que esperar que continuen caient-nos algunes engrunes, per les que, com ja fèiem abans, lis besarem les mans als banquers, els nostres déus salvadors, els autèntics pares de la crisi. Els déus del segle XXI.