La política al mes d'agost

Des que tinc ús de raó, que m’han preocupat les notícies –importants- que en política es donen al mes d’agost. Un mes on, qui pot fer-ho i qui no, es troba immers en període vocacional i les coses –importants- passen desapercebudes. Agost és un mes en què la vida administrativa queda gairebé paralitzada i no queda temps per analitzar com cal esdeveniments que en altre moment haurien de mobilitzar l’opinió pública. A l’agost, no hi ha opinió pública en actiu i, qui actua, ho fa gaudint d’un ample grau d’impunitat. Fa uns dies, el tresorer del PP dimitia del seu càrrec, per afrontar les seves responsabilitats en el “cas Gürtel”. A penes res a dir a aquesta notícia. És agost. Ara, el President Camps i altres càrrecs del partit i del govern valencià, són exculpats pel Tribunal, pel mateix cas. Per aquest últim, encara hi ha algunes notícies a la premsa, però se’n oblidaran ben aviat o, en qualsevol cas, servirà per treure pit al President, car no per aprofundir en uns fets que semblaven estar clars per a tots, menys per als jutges. Faran, doncs, el que calgui, per destacar la part de sentència que els interessa, passant-li el sedàs d’agost a la resta de la notícia, per què la palla, que no els interessa, quedés aillada. Malgrat la sentència dels jutges, hi ha alguna cosa que fa pudor, i continua fent-ne, malgrat el desodorant d’agost. Només hi ha que girar la vista una mica enrere per veure com de preocupats es trobaven els dirigents del partit. El propi Camps ha hagut de fer equilibris per defugir la seva presència en determinats actes públics, ha faltat al parlament i ha dit mentides quan ha obert la boca. L’alcaldessa, Rita Barberá, amb el seu tradicional masclisme, fou qui donà la cara per ell, fins el punt que alguns analistes pensaven que estava promocionant-se com una alternativa al President. La preocupació es notava per tot arreu. Jo, en el seu moment, ja vaig opinar que el fet d'acceptat uns regals no em semblava una cosa especialment greu. La gravetat, em penso, es troba en la motivació dels regals i en les conseqüències que es poden derivar després. I sembla que és precisament això el que el tribunal valencià no ha volgut veure –ni mirar-. Hi ha coses en la justícia que jo no entenc. Com dèiem antigament, és més complicada d’entendre que els rebuts de la llum. Si s’ha considerat que l’empresa del “Bigots” i companyia era fraudulenta, si tots plegats es troben empresonats, si el tresorer del PP i alguns alcaldes han hagut de dimitir per una relació semblant, com és possible que la part valenciana quedés al marge? És possible que fer-li regals a un càrrec públic es considerés delicte, i acceptar-los no? L'empresa en qüestió es va enriquir, en el seu moment, gràcies als contractes que van rebre del govern valencià per organitzar grans esdeveniments: visita del Papa, competicions de Fórmula 1, de Vela... i infinitat d’actes interns del partit. Assolir aquests contractes, és delicte? Fer-li un regal a qui ens afavoreix, és delicte? Sembla que si, però, en canvi no és delicte fer el favor i acceptar el regal. No ho puc entendre. I em sembla que quan arribés setembre poca gent se’n recordarà del tema. Agost deixarà les coses on els que juguen –i dominen la partida- volen que en queden. És tems de vacances.

La vida com a penyora

Fins fa poc temps, no en coneixia res d’en Manuel Zelaya. Mai no n’havia escoltat parlar d’ell. No conec, per tant, res de les seves virtuts ni de les seves mancances, com a persona ni com a polític. Començà a parlar-se d’ell quan, com a President democràtic d’Hondures, intentà fer-li una maniobra a la Constitució del seu país, que n’hi permetis presentar-se de nou a uns comicis on ser reelegit. Sembla que les institucions d’aquell país (Justícia i Parlament) li van avisar que allò no era correcte i, en insistir ell amb la seva postura, el feren fora del territori, sent proclamat President el què hi era del Parlament, en Roberto Micheletti. Com que no en conec més dades, malament put jutjar la qüestió sense ficar la pota. Hi han hagut algunes veus que, amb poca força, s’han alçat defensant el President defenestrat. Fonamentalment des de Nicaragua, Argentina i Veneçuela l’han recolzat, però, al meu parer, prou feblement, amb paraules tèbies que es difuminen amb el vent. Entre tant, Manuel Zelaya es fa escoltar en els mitjans de comunicació, com si intentés cercar recolzaments i mobilitzar –pacíficament, diu- el seu poble. Però amb la seva actitud hi ha alguna cosa que jo no aconsegueixo entendre. Diu: “Tornaré al meu país amb totes les conseqüències”. I li posa data i hora a eixe retornament. Arribat el moment, es presenta en la frontera i, en el corredor que separa un país d’altre, es posa davant de les càmeres de televisió, es fa les pertinents fotografies, i gira cua i se’n torna per on ha vingut. Això es diu por... o prudència...? No ho sé. Què en pretén, Manuel Zelaya? Què vol demostrar? A la meva memòria acudeixen noms d’altres personatges polítics què, de veritat, posaven la seva vida com a penyora per lluitar contra les injustícies. És cert, que aquestos personatges en el seu moment foren morts o patiren represàlies. Però la història els feu justícia. Massa romàntic... i perillós per Manuel Zelaya?

(La fotografia és de: es.wikipedia.org)

A l'estiu, tot el món viu

A l’estiu sembla que ens canvien les prioritats. Que “les coses importants” manquen d’importància. Que no hi ha cosa més important que fer una llarga migdiada, deixant passar les hores més fortes de la calor, mentre el cos es relaxa i les idees es tornen líquides, fins esvanir-se en la suor. En aquestes condicions, les històries, que abans ens motivaven creant-nos diferents estats d’ànim, a hores d’ara les assolim amb dificultat i fem d’elles un cas molt relatiu. L’afer del President Camps, per exemple... Les seves relacions amb la trama de l’home del bigot, que ja fa uns mesos, quan encara gairebé no se sabia res ens inquietava, car pensaven que podia portar greus conseqüències, ara, que la investigació ha avançat considerablement i s’asseguren qüestions que llavors no eren sinó simples indicis, ara, repeteixo, potser per l’efecte de la calor, gairebé no ens importa i, després d’unes declaracions de l’alcaldessa Rita Barberà que suposaven un atemptat contra la intel·ligència i d’un silenci tremendament sospitós d’en Marià Rajoy, i del propi Camps, que no presagiava ninguna cosa bona, és ben cert que el Molt Honorable continua com si ninguna cosa hagués ocorregut, passejant la seva imatge per la televisió (la seva i les altres) posant cara de bona gent quan li pregunten pel senyor Correa (El Bigots, que a hores d’ara es troba empresonat, sense haver comés altre delit que fer-se ric amb els favors d’en Camps). Però tot això ara, a l’estiu, quan la mar, l’estimada mar, sembla cridar-nos amb el seu murmuri d’ones, sens oblida amb relativa facilitat. La política, que tant afecta les nostres vides, gaudeix d’impunitat a l’estiu. Ahir, a l’informatiu d’una televisió, aparegué el sastre de Camps, el què sembla que destapà tot l’afer. L’entrevista se la feren a la platja, mentre prenia el Sol còmodament assegut. Les seves declaracions, en aquestes condicions, semblaven més pròpies de les notícies del cor que de les polítiques. És l’estiu, que tot ho desvirtua. A la platja, al migdia, sembla que surt fum de les virolades ombrelles, sota les què, els estiuejants s’amaguen i passen el temps fent encreuats i assabentant-se dels fixatges fabulosos d’en Florentino Pérez, l’única cosa que motiva una mica el pensament. Per tot el demès, ja vindrà la tardor, on –potser- tornarem de nou a pensar. A l’estiu tot el món viu... d’eixa manera.

La festa del futbol

L’experiència ens ensenya que qualsevol esdeveniment que aglutini l’interès de la gent, és aprofitat pels polítics per fer la seva pròpia política. El futbol no és l’únic, ni tampoc és l’excepció. Als que ens agrada aquest esport i carreguem amb un bon nombre d’anys, no ens costa cap d’esforç recordar com el règim de Franco ens oferia, de tant en tant, partits de futbol, o espectacles taurins, per què ens poguéssim quedar a casa i no participar en actes considerats “subversius”. Més endavant, l’insigne ministre del PP Álvarez Cascos, va assolir la responsabilitat de declarar alguns partits de futbol com d’interès general, obligant a què la seva retransmissió fos en obert i gratuït, a l’abast de tots els ciutadans. I de fet, quan hi ha un partit important, a la tribuna d’autoritats falten cadires per acomodar tots els polítics que volen deixar constància de què ells eren allí, junt al poble.

Demà, dimecres, hi ha un d’aquests esdeveniments que mouen, agafats de la mà, al poble i als polítics. Es tracta de la final de la Copa del Rei (abans Copa del Generalísimo, i també Copa de España). I és paradoxal veure que, a aquesta final, hi han arribat els dos equips menys “espanyols” de l’estat: Barça i Atlètic Club. Els dos clubs de futbol que representen els territoris més independentistes –Bascs i Catalans- disputant-se... ¡la Copa d’Espanya! I no escolto, fins ara, cap veu de nacionalistes, de ningun tipus, protestant. Cap d’ells s’esgarra el vestit. En lloc d’això, potser tots, a més de fer-se la foto –a la tribuna o a les grades- intenten gaudir de la festa de l’esport. O potser també, els qui guanyen, es pensen que han derrotat, no al contrari basc o català, sinó a l’espanyolisme, a l’enemic comú. A aquest partit, per ser justos, hi hauria que donar dues copes. Pensant en política, tots dos equips, han vençut els seus antagonistes espanyols. El resultat, doncs, ara ja no havia d’importar a cap d’ells. El trofeu hi havia que donar-se’l a tots dos. En política, potser sí. Però el futbol és altra cosa, i farà que se’n obliden a casa de la vergonya nacionalista. I aplaudiran amb totes les seves forces quan el rei –el símbol de l’opressió dels anomenats separatistes- lis lliure el trofeu. I no descarto el veure regalar per alguna galta qualsevol llàgrima d’emoció.

Fa uns anys, una final semblant va emparellar el Barça amb el Reial Madrid. En aquella oportunitat, el Barça va guanyar, i Chendo (futbolista del Madrid), va dir que el que més sentiment li donava, era que la Copa d’Espanya se n’anés a territori estranger. Què diran ara, els nacionalistes espanyols, davant de la final de demà? Tampoc no hi he escoltat res. Potser, el poble, veu la possibilitat de gaudir d’un bon partit de futbol, mentre els polítics es dediquen a somriure, per eixir més afavorits a la foto. El resultat, demà. Tant de bo guanyés el millor i tot quedi en això: només que una festa. La festa del futbol.

Dies de Mona

Pel matí la platja restava atapeïda de gent –majoritàriament jove- que gaudien de la celebració del segon dilluns de “mona”. Només que fa uns dies, en vaig anar a la serra. En ella, havien quedat les empremtes deixades des del primer dilluns: brossa i deixalles, per tot arreu. Un senyal de la manca de consciència que, lamentablement, encara no ha assolit la gent. És, tal vegada, un dels fracassos d’aquesta societat. O simplement una mostra de la nostra forma de comportar-nos. Aquest dilluns l’oratge no estava gens clar: hi havia núvols, malgrat que, de tant en tant, el Sol es deixava veure. I aquest era el moment desitjat per un bon nombre de visitants que, llevant-se apressadament la roba, l’oferien les seves pells nues, confiant en rebre el premi d’una mica de color, per lluir-la en tornar als seus punt d’origen. Altres jugaven a pilota o altres jocs, o es preparaven per a l’àpat del migdia.

Feia molt de temps que jo no gaudia d’aquests tipus de celebracions. I ja em pensava que no estava en edat de tornar a fer-ho. Els primers records són de vora fa seixanta anys (ufff, quants que en tinc ja!!). Jo anava amb les meves germanes majors. I, més que participar, el que feia era mirar el que feien els demés: jugaven al rogle –agafats de la mà- al “gat i la gata”, i a saltar amb la corda. Després es berenava conill fregit amb tomaca i gruixudes truites de creïlla. I de postres, la mona amb l’ou dur, que es trencava al front de qui estigués més a prop, o d’aquell xic o xica que hom volgués cridar l’atenció. Quan ja es començava a fer fosc, al voltant de la taula o d’una foguera, es contaven acudits o es cantaven cançons. Era una bona oportunitat per formar-se parelles, per experimentar, més o menys d’amagades, el sabor d’un petó apressat. Tal vegada, el primer petó. Les xiques lloïen davantals i els xics, espardenyes de careta xicoteta, amb vetes negres. Recordar-ho a hores d’ara, sembla d’una gran ingenuïtat. És com una pel·lícula en blanc i negre. Fou altra vida. En crec que ni millor ni pitjor que la d’ara. Simplement, era altra cosa. I he de dir, que em sent afortunat, d’haver-la viscut, i de poder recordar-la. En aquell temps, es cantaven cançons tan plenes d’ingenuïtat com els propis jocs:

“Vine Suncioneta i agafa de l’ansa,
del cabàs que “abulta” més que el campanar,
que aquest dia de mona ta mare està mansa
i esta circumstància hi ha que aprofitar...”

Tal com ara, la gent es divertia, sense pensar en crisis. Ara, es pensa que es pot perdre alguna cosa. Abans, gairebé no en teníem res. Però mai no ha faltat la celebració de les festes. És una altra, de les nostres senyes d’identitat?

Aquest any, el 14 d’abril (no era festa, però com ja és, per a nosaltres, festa tots els dies...) ens vam ajuntar una colla d’amics i amigues per menjar-nos la mona. Marcelino i Mavi, els amfitrions, però fonamentalment ella, ens van preparar un munt de jocs, en els que tots hi havíem de participar. Vaig assistir preocupat i una mica malhumorat. Em pensava que això és poc seriós, per a gent gran, com nosaltres. Però, a poc a poc, em vaig anar deixant envair per l’ambient i, finalment, vam completar un bon dia. Potser ple de moments ingenus, com els d’abans, però entranyables. Crec que vaig riure, desinhibit, com tal vegada feia anys que no m’ocorria. Ho passàrem bé. Meresqué la pena. No fou, però, un dia de mona com els d’abans, però tampoc com els que la gent jove fa ara. Un híbrid? Potser ens estem inventant alguna cosa. Val més no pensar-ho... i viure-ho. És el que, en definitiva, ens va a quedar.

L'amo del calaix

L’actualitat és la que és. Vivim el tems que ens pertoca i no cal girar la vista en cap altra direcció, de no ser que, en virtut de mèrits (o demèrits) ens pensem que som millors que els demés, que ens trobem per sobre del bé i del mal, o que gaudim d’una posició que ens permet fer el que ens ve de gana. Quina cosa, d’aquestes, l’ocorre a l’Honorable Conseller Fontdemora?

El paper d’un càrrec polític, elegit pel poble, és gestionar tot allò –tota la propietat comuna- del poble. A hores d’ara hi ha un munt de càrrecs polítics –alcaldes i regidors- que, per ficar la mà al calaix dels diners, són empresonats. Aquests càrrecs, han traït la confiança del poble, i la justícia ha fet amb ells el que havia de fer. És un efecte d’aquest temps que vivim. Com bé diuen alguns nostàlgics del franquisme, això abans no ocorria. Però caldria tenir en compte que la propietat del poble no són només els diners. Hi ha coses força més valuoses que caldria defensar i protegir amb la mateixa cura, malgrat que la justícia, en aquestes coses, acostuma a mirar cap l’altra banda. Eixa falta de cura, permet que es fiqui la mà impunement a altres calaixos o què –el que és més greu- hom es consideri l’amo del calaix.

De qui depèn l’educació del poble?: sens dubte de les institucions educatives (...guarderies, escoles, instituts, universitats...). Aquestes institucions –i els professionals que les nodreixen- són els que coneixen, els que investiguen, els que tracten, els que es relacionen. Són ELS QUE EDUQUEN. I són els que saben com cal educar. El càrrec polític, no ha d’estar per sobre d’ells, sinó per servir-los, per donar-los recursos, per gestionar el que puguin fer adequadament llur treball. Ell és un gestor, un bon –o un dolent- administrador, però res més que això. Pretendre ser altra cosa, suposa convertir-se en un il·luminat, l’amo del calaix... un dictador, malgrat que aquesta paraula ens soni malament.

Quan la Plataforma per l’Ensenyament Públic planteja fer vaga, alguna cosa deu d’anar molt malament. Em penso, que aquests professionals de l’ensenyament, no es juguen el lloc de treball per fer malviure a l’Honorable Conseller, sinó per què, de segur, veuen coses que hi ha que canviar, coses per les que mereix la pena lluitar, coses, en definitiva que han de ser bones, no sé si per a ells personalment, però si per al poble. I el poble deu d’estar amb ells.

És força sospitosa l’actitud de l’Honorable (¿) quan, en presentar un document que no dona compliment a les reivindicacions de la comunitat educativa, gosa dir que no hi haurà més negociació, que, o es fa el que ell diu, o tornarà cap enrere. Com es pot entendre això? Qui és l’Honorable? O... Qui es pensa ell que és? L’il·luminat?... L’amo del calaix?

La justícia hauria de tenir en compte a aquests personatges, que es pensen per damunt del bé i del mal i que fan un ús tan dolent d’un patrimoni, tan valuós per al poble, com és l’educació. I haurien de tenir el castic que els correspon. Que no només de diners es nodreix la humanitat. I nosaltres, el poble, també hauríem de tenir en compte, quin ús fem del nostre vot i, en qualsevol cas, demanar-hi responsabilitats quan calgui i sent solidaris amb la gent que, agosaradament s’afronta a un problema que ens afecta a tots. I hauríem de rebutjar, sens dubtes, al que es pensa que és l’amo, no el servent. I amb tot el nostre respecte per l’ésser humà, en tractar-se d’una persona no grata per a la nostra comunitat, mentre que la justícia es decideix o no a ser justícia, només que per què ell s’assabenti de què no acceptem les seves formes d’actuar, més pròpies d’altra època per sort ja passada, li donem la volta a la seva fotografia. A veure si així la sang li circula de nou pel cap i les idees es reciclen i es milloren. Amén.

De falles i ninots

Ara que ja s’ha passat la festa de les falles, quan els trons de les mascletades encara sembla que no s’han esvaït del tot i l’olor del fum de les fogueres continua sent present en l’aire de València, vull fer una petita referència d’aquesta festa, malgrat que mai no l’he presenciat en directe. Pel que conec, els monuments són enormes. Cadascun d’ells representa una història, amb infinitat de personatges diferents, que tenen també la seva pròpia història. I sol ocórrer que, en fixar-nos en determinats personatges concrets, no ens queda temps per gaudir del monument en el seu conjunt. O, a la inversa, en mirar el conjunt no aconseguim entrar en la història dels personatges. És, com tot en la vida. I també, com en la vida, hi ha personatges (aquí es diuen ninots) que són devorats per la força del foc, mentre que a altres se'ls indulta.

Cercant un fet semblant, em ve a la memòria el que es coneix com el “cas Gürtel”. Al meu parer, una falla enorme atapeïda de complexitat, en la que conviuen un gran nombre de ninots que, com a les falles de Sant Josep, corren distintes sorts. Però, el que més em crida l’atenció, és la utilització que es fa sovint, en els mitjans de comunicació i, per sobre de tot, en els partits polítics, d’aquest tema. A la falla que l’artista faller ha muntat (el jutge Garzón), hi ha un gran nombre de personatges que semblen estar implicats en una història comú: tots s’han beneficiat, d’una o d’altra manera, dels guanys, o dels regals que els feia una determinada empresa. Alguns dels ninots d’aquesta falla s’han cremat abans del dia de la cremà i, d'igual manera, altres han estat indultats abans de la data del judici. Tot prou estimulant, com podem veure. D’altra banda, es llancen contínuament mascletades en favor de determinats ninots, fet aquest que no ens deixa fixar l’atenció en la falla. Intentaré explicar el que vull dir:

El President Camps és acusat, en aquesta falla, d’haver rebut, com a regal, un determinat nombre de vestits. Jo no acabés de veure –en aquest fet concret- la gravetat del tema. Potser no és ètic, no ho sé, però si parlem del president d’un govern que juga dia rere dia amb milers de milions, en parlar d’uns milers d’euros no sembla gaire greu. Ara bé, si eixos milers d'euros hi ha que unir-los amb tots els que s’han endut la resta de ninots que l’acompanyen en el monument, llavors la cosa canvia, car queda patent que el conjunt de la falla s’ha finançat d’una forma fraudulenta. En aquest cas és, doncs, on es troba la gravetat del tema. I, quan hom és part d’un delicte, és un delinqüent, per acció o per omissió. El Partit Popular assumeix, per propi dret, la titularitat de la falla i, la seva comissió fallera es posa a treballar de seguit. L’alcalde de Pozuelo i l’alcalde d’Arganda, són cremats a tota pressa. No cal esperar l’indult per a ells. Al mateix temps, el president Camps és indultat. Quin mèrit ha fet, aquest ninot, per merèixer l’indult? Quines proves han aportat per què la societat pogués conèixer la seva innocència?: cap, de prova. Només que una mascletada, una ensordidora mascletada que, acompanyada d'unes petites fogueres a destemps, ens fes llevar l’atenció de la falla principal, posant-la només en el ninot indultat. Una jugada perfecta que potser els durà beneficis, si tot el món mira el ninot i se n’oblida de la falla.

El fet, cru i dur, és que Camps ha estat acusat abans d’hora per una oposició maldestra i tafanera, que cerca només que les misèries dels altres per fer-se un lloc on governar i que està fent-li bo el joc del contrari. Camps ja ha estat indultat pels seus i, segur que també per bona part de la societat que no s’ha detingut a veure la falla. Una societat que només ha vist el que uns i altres l’han mostrat: el ninot indultat. Veurem que diuen al respecte els mestres fallers. Sempre ens queda la justícia? Ja veurem.

(La fotografia l'he tret de: www.fallas.com)