Escric poc, darrerament. Menys del que m’agradaria. I no és que no hi hagen temes per escriure. No és eixe el problema. El problema, en el que a mi respecta, és que n’hi ha massa. Dia rere dia, la informació vessa les pàgines dels diaris i dels informatius de ràdio i televisió. És un continu vessament que no em deixa temps per a l’anàlisi seré i desapassionat. Me n’adoni que, en moltes ocasions, les notícies tenen data de caducitat, com alguns aliments, de tal manera que en un moment són importants i passant un temps, sense saber com, desapareixen dels diaris. En aquest moment se m’acudeix un exemple: al mes de juliol fou empresonat Radovan Karadzik (el carnisser de Sarajevo). A propòsit d’aquesta notícia corregueren rius de tinta i es feren reportatges a la televisió. Després d’uns mesos, ja no existeix el Karadzik. No ha estat jutjat, que jo sàpiga... No hi ha, en tots aquests mesos, cap d'informació “útil” que pogués interessar a l’opinió pública? No sé si és, aquest, l'exemple més escaient per demostrar la situació en què em trobo. La notícia, a hores d’ara, és la crisi i, com que a tots ens pertoca, potser estarà sent notícia a llarg termini. Dissabte passat es va reunir el G-20... o 22 (no sé). La notícia més important era si Espanya sí o si Espanya no. Finalment Espanya va estar en l’anomenada foto de família. ¿Resultats? Tampoc ho sé. Avui han detingut un important dirigent d’ETA. Les fàbriques d’automòbils van a deixar sense feina una part important dels seus treballadors. Una constructora (¿o són més d’una?) va a fer fallida (fa uns mesos cotitzava en la borsa i, els accionistes s’omplien les butxaques, però això no era notícia). Notícies de totes les mides: petites, mitjanes, grans. Notícies... notícies... notícies per què no puguem dir que no som informats, però que no ens donen lloc a pensar, a processar tota la informació i a fer una catalogació adequada. Notícies, moltes vegades interessades, per dirigir la nostra ment en la direcció que al Gran Germà li convé. Notícies per fer de nosaltres, éssers alineats i alienats. Allau de notícies que ens priva d’assaborir aspectes de la vida que ens poguessin fer més persones, més humans.
Som a la tardor. Caminant per la serra puc gaudir d’una temperatura agradable. El Sol calfa, però no crema. Els arbres tenen un verd diferent, més amoratat. Les fulles resten pel terra, formant una catifa de colors. A la platja, nua d’estiuejants i d’ombrel•les, les gavines passegen cada matí. A l’espigó, els gats juguen mentre esperen que algú, contravenint les ordenances municipals, lis pose alguna cosa per menjar. La pau es respira en cada glop d’aire que ens empassem. El pensament vola lliure i navega, en cada onada de la mar, net, en Pau. Només és un moment. De tant en tant ens agradaria que fos sempre així, però no pot ser-ho. Res d’això no és notícia. Res d’això no és rellevant. I és normal. Només que som una petita part de la societat. I ens afecta el que la part més poderosa vol que ens afectés. Com les pedres que hi ha a la vora de la mar: podem imaginar que alguna d’elles vol restar eixuta, però quan ve una onada, les mulla totes indiscriminadament. És la vida.
