dissabte, 31 de maig de 2008

El Totpoderós

Caldria fer un exercici col·lectiu d'autocrítica per veure on ens trobem, els éssers humans, i fins on anem. Potser ens adonariem del poc consistents que són les nostres conviccions. O no. Tal vegada és tot el contrari, i les nostres conviccions són completament consistents i el moment que vivim és el que veritablement enyorem. Disposar-ne d'una consciència crítica, en la societat que hem creat, sembla tan perillós com desagradable i, en qualsevol cas, un atemptat envers la pròpia salut física i mental. Deixar-se arrossegar per la corrent és el més fàcil. I amb aquesta finalitat hi ha a la nostra disposició, per ajudar-nos a ser "dignament" arrossegats, tota una xarxa de governs, entitats, sistemes educatius, mitjans de comunicació, etc. etc. En definitiva: és el sistema -diguem-ne de mercat, capitalista, occidental...- de què formem part, sembla que cada vegada de més bon grat. Però s'ha demostrat que no hi ha cap de sistema perfecte i fer de la política una religió -un ésser absolut- és una manca de seny de la pròpia societat que la nodreix. Caldria poder escarbar en es fonaments del sistema per saber exactament el per què de cada cosa -les bases d'una crisi, per exemple-. En aquesta tasca de consciència, eixa xarxa del sistema hauria d'ajudar, per fer ciutadans efectivament lliures i informats. Però res més lluny de la realitat. Vegem un cas que ens pot servir d'exemple: la situació econòmica.

Ja fa uns mesos, que els preus dels aliments bàsics (el pà, la llet...) s'encariren en uns percentatges altíssims. Els interessos per obtenir crèdits i hipoteques, també han pujat i, tanmateix s'han restringit les condicions per accedir-ne. Els governs, d'arreu el món, parlen obertament de crisi. Els transportistes anuncien vagues. Els pescadors i els pagesos, també. Tots plegats demanen dels seus governants ajudes i subvencions per defensar-se de l'empenta de la bèstia. Els més pessimistes, ja llancen al vent el soroll dels clarins de l'apocalipsi i de la por: el sistema sembla que trontolla, però, és així? És cert que el sistema trontolla? Què és els sistema? Què és el que trontolla? Ens han dit, i ens hem cregut, que hi ha un culpable de tot l'enrenou: el petroli. I què? Ningú, però, ens diu el perquè.

És cert que el preu del petroli ha pujat gairebé un 100 % en un any, i més d'un 300 % en uns pocs anys. I ens diuen que continuarà pujant. Sembla un fet irreversible, un corrent natural, la decissió d'un déu... una cosa que ens vessa, i de la que no podem opinar, car depén d'una voluntat superior i inabastable per als simples humans. Si ens esforcem, tal vagada, almenys, podem fer-nos algunes preguntes (que sembla que ningú no va a contestar-nos):

1) Hi ha escassesa, de petroli?: sembla que no, car diuen que de produir-se'n més s'abarataria el cost. Però interessa mantenir la producció en els paràmetres actuals.

2) És més complicada la seva extracció, ara que fa uns anys? Tampoc pot ser, aquesta, una raó. Tot el contrari, la tècnica sempre tendeix a millorar.

Doncs, per què el petroli puja inexorablement, condiciona les nostres vides i fa trontollar el nostre sistema polític? En la darrera part d'aquesta pregunta, em penso que està el misteri que la gent sencilla no entenem i que no volen que pugam entendre: és el poble (transportistes, pescadors, pagesos, aturats, jubilats... el poble en el seu conjunt) els que veritablement trontollem i demanem solucions, per mantenir el nostre mode de vida... sense posar en qüestió el sistema, que és sagrat. Entre tant, aquest, el sistema, sap mol bé el que ocórre. Coneix perfectament els simptomes i les solucions... que no diu, perquè aquest és el seu poder i només ell l'ha de controlar.

Res, en aquest sistema, és casual. Tot és interessat. Tot és provocat. L'especulació fa crèixer els seus arrels, d'ella es nodreix i en ella es fonamenta el seu poder. Hi ha dos pilars per sostenir-la: el secretisme perquè només els poderosos la puguin controlar, i l'acceptació cega de la resta del poble que ens deixem guiar pel Gran Germà, sense qüestinar-lo, afanyam-nos per arreplagar les engrunes de pà que, de tant en tant, ens deixen caure, per fer-nos creure que participem de la festa. Però la festa només que és d'ells. A hores d'ara, la crisi és de nosaltres.

dilluns, 19 de maig de 2008

Iron Man. (Enyorant la mirada de nen)


Al llarg de la meva vida, els diumenges per la tarda, gairebé sempre, els he dedicat a anar al cimena. Han estat etapes diferenciades però totes elles han deixat en mi la seva empremta, un senyal entranyable del que faig el possible per no deslligar-me'n. De petit acudia amb les meves germanes i també -de tant en tant- amb el meu germà (jo era -sóc- el més petit de la colla). Prop d'arribar a l'adolescència, va haver un temps que anava amb ma mare (quan ella, després d'un dol etern, es feu el propòsit de treure el cap). Més tard, vaig anar amb els amics. L'etapa que vaig anar amb ma mare, resta atapeïda de simbolismes. Ella, a més de cercar una estona d'esplai, pretenia -i ho va aconseguir- introduir-me en un fet cultural que considerava important en la meva formació. Però fou molt més que allò. Representà compartir històries, aventures, vivències. Emocionar-nos i anar descobrint, tots dos plegats un univers que, d'altra manera, mai no hauriem pogut conèixer.

Però fou més endavant, en tenir jo fills, quan aquella llavor conreada per ma mare, va treure el seu fruit. D'aquesta nova etapa en tinc tanmateix molts de records. (Ma filla, per exemple, em dugué un dia amb ella -ja anava fent-se una doneta- per veure "Dirting Dancing" i ens emocionàrem junts). Però les circumstàncies de la vida, feren establir un lligam molt més fort entre el meu fill i jo, evers el cinema. Va començar sent ell molt petit i es va allargar fins la seva adolescència. En aquell temps, les vesprades dels diumenges s'ompliren amb la màgia del cine. I jo vaig haver d'aprendre a veure'l amb ulls d'infant. Gaudirem de totes les películes d'aventures, d'herois i de super-herois que per aquell temps es projectaren. I també d'altres més serioses i que a ell -malgrat ser un nen- ja l'agradaren de debò ("El nombre de la Rosa", "El cazador"..., una mica més tard "Mejor sólo que mal acompañado"). Películes, al capdavall, que han marcat un abans i un després en les nostres vides, ja que són part d'eixe univers petit que ens envolta i que és nostre, només que nostre. Pèro en recordar les películes d'aventures, jo em divertia veient com es divertia ell. Fou un temps que em feu creixer com a persona. També a ell, suposo, però fou per a mi molt important.

Però tot canvia. Ara, eixe tipus de cine, ja no puc vure'l amb ulls d'infant. Sóc altre? Potser sí. O sent el mateix, sóc distint. Hauria d'anar a veure'l amb un nen i aprendre de nou el seu esguard. El cert és que, tot sol, aquest tipus de cine no m'agrada. Sóc ple de prejudicis i no alcance a baixar-me'n de la meva situació d'home gran, amb les meves frustracions i les meves idees fetes a cops. Air, veient aquesta película, no me'n vaig avorrir, però vaig notar la manca d'innocència en la meva forma de jutjar-la. La societat d'opulència, el poder dels diners per fer el bé i el mal, el tractament de les idees que ens fa ser còmplices d'un determinat model de vida... I vaig arribar a la conclusió que aquest tipus de cine ja no em diu res (no em diu res de bó) si no vaig a veure'l amb mirada de nen. Una cosa prou difícil per cert.

divendres, 9 de maig de 2008

Justícia i Política

He estat una estona pensant en el que pretenia dir, però em costa molt de fer-ho. En realitat no sé per on escomençar. Per què, qui pot dir-se lliure per opinar, sense enrojolar-se de les seves pròpies actituds? Doncs, si tots som culpables, com hauria de fer-se la crítica per que aquesta fos -almenys- decent? Jo no ho sé. Vivim en un món on, la majoria dels que ens coneixem, disposem del que ens cal per viure: electricitat, aigua (amb perdó), cotxes, habitatges... Quan tenim gana obrim el frigorífic i ens preparem el que ens abelleix, o ens n'anem a un restaurant. Gaudim d'espectacles i proves esportives... però... ens recordem dels que no en tenen de res d'això? I, en cas de recordar-nos-en, quina és la nostra actitud al respecte? Què és el que fem? La actitud general (també la meva) és comparable a la de l'amo d'un gos que, quan aquest es disposa a defecar, alça els ulls al cel per esbrinar si plourà o no, i d'aquesta manera tan ecològica s'estalvia el treball de replegar els detritus deixats innocentment per l'animal.

A poc a poc vaig centrant-me. He començat per fer una molt petita crítica de la meva actitud com a poble i, per aquest camí, en vull aprofundir en altres actituds força més importants, car són les que decideixen realment el nostre model de societat. Si tots tenim alguna causa per la que justificar-nos, què no hauran de fer els polítics i els encarregats d'impartir justícia? On podriem dir que hi ha un polític realment honrat, que ens aprofite d'exemple? Per què, als polítics, no els cal responsabilitat en molts dels seus actes? Avui ens despertem amb la notícia de què, a un poble de Madrid -Coslada- han estat empresonats trenta policies, encapsalats pel seu cap, per un delicte d'extorsió. Els veïns, manifesten que duïen un munt d'anys fent-ho. L'alcalde (socialista) diu que no n'hi ha cap de responsabilitat política en aquest afer. Com pot ser possible, això? Quin control han exercit el regidor del ram i tot el seu conjunt d'assessors, a prop d'aques'ts polícies. Quin control ha exercit l'alcalde envers el seu regidor? Com poden dir, sense enrojolar-se'n que no n'hi ha resposabilitat política? Segurament continuaran governant, com si res hagués succeït i ningú no tindrem força moral per fer-los fora, perque tots som, al contrari del que la llei ens reconeix, pressumptes culpables d'irresponsabilitats més o menys importants.

D'un mode semblant, quan el ministre Bermejo ens parla de què la justícia no es troba tan malament com ens podem creure, tanmateix no es pot entendre que tinga la poca vergonya de fer-ho. Hauria de dimitir ell? Tal vegada estiga el menys culpable, si ens atenem que és al càrrec des de fa poc de temps. Però és jutge i n'estic segur de què coneix la situació millor que qualsevol espanyol. Pel tant, hauria -almenys- de poder-se-li exigir que no parle en fals, que no intente enganyar-nos. Els jutjats són un caos. Els registres civils, una vergonya. Què han fet, en trenta anys, tots els presidents de la democràcia, per solucionar-ho? No han fet res, com no haja estat mirar el cel, com el propietari d'un gos quan aquest defeca. Eixa és la trista realitat. Avui, també diuen les notícies que l'ínclit Julian Muñoz, i altres regidors de Marbella, implicats en un munt de delictes d'urbanisme, han pactat una pena mínima (que possiblemente no hagin de complir) a canvi de no ser jutjats. Increible, pero cert.

Quan Jesús Gil i tota aquesta colla regnaven a Marbella, què feu la Junta d'Andalucia per parar-los els peus? Què feren els governs de l'estat?: miraren el cel. Els polítics només que són jutjats en cas d'omplir-se massa la butxaca, i, en qualsevol cas, mai no tornen el que han robat. I, quan els delictes són cometuts per càrrecs no polítics -com el cas de Coslada- s'esmunyissen de sobre les responsabilitats. Com si governar fos només -com en la sanitat pública- signar papers, sense tenir en compte els efectes secundaris.