El Totpoderós

Caldria fer un exercici col·lectiu d'autocrítica per veure on ens trobem, els éssers humans, i fins on anem. Potser ens adonariem del poc consistents que són les nostres conviccions. O no. Tal vegada és tot el contrari, i les nostres conviccions són completament consistents i el moment que vivim és el que veritablement enyorem. Disposar-ne d'una consciència crítica, en la societat que hem creat, sembla tan perillós com desagradable i, en qualsevol cas, un atemptat envers la pròpia salut física i mental. Deixar-se arrossegar per la corrent és el més fàcil. I amb aquesta finalitat hi ha a la nostra disposició, per ajudar-nos a ser "dignament" arrossegats, tota una xarxa de governs, entitats, sistemes educatius, mitjans de comunicació, etc. etc. En definitiva: és el sistema -diguem-ne de mercat, capitalista, occidental...- de què formem part, sembla que cada vegada de més bon grat. Però s'ha demostrat que no hi ha cap de sistema perfecte i fer de la política una religió -un ésser absolut- és una manca de seny de la pròpia societat que la nodreix. Caldria poder escarbar en es fonaments del sistema per saber exactament el per què de cada cosa -les bases d'una crisi, per exemple-. En aquesta tasca de consciència, eixa xarxa del sistema hauria d'ajudar, per fer ciutadans efectivament lliures i informats. Però res més lluny de la realitat. Vegem un cas que ens pot servir d'exemple: la situació econòmica.

Ja fa uns mesos, que els preus dels aliments bàsics (el pà, la llet...) s'encariren en uns percentatges altíssims. Els interessos per obtenir crèdits i hipoteques, també han pujat i, tanmateix s'han restringit les condicions per accedir-ne. Els governs, d'arreu el món, parlen obertament de crisi. Els transportistes anuncien vagues. Els pescadors i els pagesos, també. Tots plegats demanen dels seus governants ajudes i subvencions per defensar-se de l'empenta de la bèstia. Els més pessimistes, ja llancen al vent el soroll dels clarins de l'apocalipsi i de la por: el sistema sembla que trontolla, però, és així? És cert que el sistema trontolla? Què és els sistema? Què és el que trontolla? Ens han dit, i ens hem cregut, que hi ha un culpable de tot l'enrenou: el petroli. I què? Ningú, però, ens diu el perquè.

És cert que el preu del petroli ha pujat gairebé un 100 % en un any, i més d'un 300 % en uns pocs anys. I ens diuen que continuarà pujant. Sembla un fet irreversible, un corrent natural, la decissió d'un déu... una cosa que ens vessa, i de la que no podem opinar, car depén d'una voluntat superior i inabastable per als simples humans. Si ens esforcem, tal vagada, almenys, podem fer-nos algunes preguntes (que sembla que ningú no va a contestar-nos):

1) Hi ha escassesa, de petroli?: sembla que no, car diuen que de produir-se'n més s'abarataria el cost. Però interessa mantenir la producció en els paràmetres actuals.

2) És més complicada la seva extracció, ara que fa uns anys? Tampoc pot ser, aquesta, una raó. Tot el contrari, la tècnica sempre tendeix a millorar.

Doncs, per què el petroli puja inexorablement, condiciona les nostres vides i fa trontollar el nostre sistema polític? En la darrera part d'aquesta pregunta, em penso que està el misteri que la gent sencilla no entenem i que no volen que pugam entendre: és el poble (transportistes, pescadors, pagesos, aturats, jubilats... el poble en el seu conjunt) els que veritablement trontollem i demanem solucions, per mantenir el nostre mode de vida... sense posar en qüestió el sistema, que és sagrat. Entre tant, aquest, el sistema, sap mol bé el que ocórre. Coneix perfectament els simptomes i les solucions... que no diu, perquè aquest és el seu poder i només ell l'ha de controlar.

Res, en aquest sistema, és casual. Tot és interessat. Tot és provocat. L'especulació fa crèixer els seus arrels, d'ella es nodreix i en ella es fonamenta el seu poder. Hi ha dos pilars per sostenir-la: el secretisme perquè només els poderosos la puguin controlar, i l'acceptació cega de la resta del poble que ens deixem guiar pel Gran Germà, sense qüestinar-lo, afanyam-nos per arreplagar les engrunes de pà que, de tant en tant, ens deixen caure, per fer-nos creure que participem de la festa. Però la festa només que és d'ells. A hores d'ara, la crisi és de nosaltres.