divendres, 22 d’agost de 2008

Entre la tragèdia i la notícia


Quan succeeix una tragèdia com la que va ocórrer dimecres a l’aeroport de Barajas, tots sofrim una esgarrifança que es deixa sense paraules. El drama de la mort se cernés per sobre de nosaltres implacable, perquè intuïm que ser protagonista no és pas més que un fet casual, que els papers es reparteixen de tal mode que ens pot tocar en qualsevol moment, sense que la nostra opinió tingués res a dir al respecte. Ocorre, tanmateix, que un drama que ens és tan aliè, no està al nostre abast l'oblidar-lo amb facilitat: els mitjans de comunicació s’encarreguen –tots plegats- de recordar-ho de continu. La premsa gràfica, la ràdio i la televisió han desplaçat tot el seu potencial fins l’escenari de la tragèdia i es fiquen a les nostres cases sense donar-nos treva; els polítics –conscients del ressò mediàtic- han suspès llurs vacances, i han anat sovint a mostrar la seva solidaritat i a fer-se la foto. La Casa Reial, els Prínceps... tots han acudit a consolar els vius, els membres desconsolats d’unes famílies gairebé destrossades.

Veient, un per un, el drama que es dóna en cada una d’aquestes famílies, jo em pregunto, quina diferència hi ha, per exemple, entre els que moren cada cap de setmana a les carreteres, o al lloc de treball. Potser el dolor d’aquestes famílies és d’una intensitat més baixa? Els morts a les carreteres –en el còmput d’un any- pot superar considerablement el nombre de morts als de l’aviació, però els de la carretera només que són un nombre, una estadística per comparar els de l’any anterior. Mai no es parla –almenys en una intensitat semblant- del dolor de les famílies, de l’espant de la tragèdia. És per això que penso –amb tot el meu respecte pel drama succeït- que allò més important no és la tragèdia sinó la notícia que alimenta la morbositat de la gent. I aquesta –la notícia- només que importa quan se sumen un gran nombre de dolors. Hi ha, doncs, morts de primera, morts de segona, morts de tercera... i no sé si de més categories. La nostra societat disposa de màscares diferents perquè el rictus de dolor sigui distint, depenent del ressò mediàtic del drama. Però hem de tenir en compte, que el dolor, l’espant i el desemparament que queda en cada família individual quan mor un membre, no es pot etiquetar, és sempre comparable, és sempre terrible, malgrat que la societat mediàtica i política s’entestés en crear diferències.

dimecres, 20 d’agost de 2008

Coses de l'Agost



La platja suposa una treva en la quotidianitat de la vida, malgrat els diferents aspectes que, al llarg del dia, acostuma a assolir, per sobre de tot al mes d’Agost. Pel matí, representa la Pau individual de cada subjecte. El Sol encara no copeja en excés; pel passeig marítim la gent camina tal com éssers aliens uns dels altres, com que estiguessin fent una competició esportiva on cadascú és invisible. El pensament camina pel davant esvaint-se de la realitat. I el pensament, igual que cada persona, sembla tenir el seu espai individual per on discórrer fins una meta que no existeix. Pensaments i persones avancen com robots per la seva línia traçada en el vent. La majoria, mentre camina, escolten música, aïllant-se encara més de la realitat que els envolta. Entre tant, a la platja, algú cerca petxines, mentre que les gavines passegen per la sorra i la gent gran de les famílies d’estiuejants van acudint a plantar les ombrel·les en primera línia, per agafar un lloc privilegiat. Tot és tranquil i seré, malgrat la competició del passeig. Però és que cadascú només que competeix amb ell mateix.

Al voltant del migdia el paisatge canvia rotundament. Les voreres del passeig ara només que representen una via de pas per als que van a la platja o se’n surten d’ella. La platja és un caos. Les ombrel·les omplen de color l’ambient mentre, sota d’elles, la gent intenta oblidar-se’n dels problemes quotidians cercant una barreja d’aire, sol, ombra i aigua, que els fes sentir-se, per un moment, propietaris d’eixe petit retall de natura que gaudeixen. Els xiquets, amb les galledes, intenten fer llacs en la sorra. La mar és envaïda per petits i grans, que cerquen la fredor de l’aigua, per interposar-la a l’escalfor del Sol. No n’hi ha tranquil·litat ni pausa per al pensament. Tot consisteix en deixar-se dur per la força de l’aigua i del Sol. Aquí, el pensament, gaudeix de permís per fer una llarga migdiada.

I al capvespre, torna a donar-se una situació diferent. De nou la gent envaís el passeig, però ara ho fan per passejar, generalment en parelles o grups més nombrosos. Van tranquils, comentant les coses que els han ocorregut al llarg del dia. Si, mentre dinaven, han vist els informatius, pot comentar-se quelcom, però, en general, les notícies importants manquen d’importància a l’Agost. A la platja, mentre que el Sol ja s’amaga, els darrers banyistes repleguen les coses i es netegen els peus. Res no és important a l’Agost. Geòrgia ha envaït Osétia del Sud, Rússia ha envaït Geòrgia. Què dius? On és? Com s’escriu, Osétia? Hi ha milers de morts i de desplaçats; ciutats destruïdes, persones com nosaltres que han perdut tot el que tenien. Sí, però a les olimpíades, Espanya pot guanyar una medalla de bàsquet. Bàsquet? A mi només que m’agrada el futbol. Com és que no es troba Espanya en les olimpíades, si és el millor del món? Ja, però si Raul no juga, Espanya no pot guanyar una medalla. Com et deia, Rússia ha envaït Geòrgia... Sí, he de comprar-me un protector almenys de factor cinquanta, sinó en aquest Sol...

Són les coses de l’Agost. A ningú se li pot acudir que un polític pogués fer una moció important; a ningun polític se li pot acudir fer-la, qui anava a enterar-se? Agost és diferent. Només a les guerres la gent mor com sempre. Només els pobres continuen passant gana i necessitats. Però per pensar en tots ells, ja vindrà Setembre.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Els Drets Humans


Només que falten quaranta-vuit hores per què s’hi inauguren les Olimpíades de Pekín, i es va accentuant, cada vegada més, tot el que representa el circ mediàtic que es mou, al voltant de qualsevol esdeveniment important. Com si es tractés d’un plat apetitós on tots es creuen amb el dret de ficar-hi la cullera, uns i altres s’afanyen per deixar clares unes opinions que, en altres circumstàncies no manifesten o, si ho fan, és d’un mode força més calmat. A mi, l’opinió que realment m’importa és la que surt de la part del món on visc. Un món completament interessat en introduir-se en la societat xinesa, per treure-hi guanys d’aquesta relació. Una relació per a la que no se n’hi dóna importància a les agressions als drets humans que el gegant asiàtic sembla estar cometent.

Escoltant les tertúlies de la ràdio, sembla com que, nosaltres, els purs demòcrates d’occident on ens desdejunem cada dia amb una infusió endolcida amb democràcia, llibertat i igualtat, acudim als jocs olímpics abillats amb l’uniforme de l’arrogància i la prepotència. I ho fem amb la intenció de deixar clar qui són els bons i qui els dolents. Els resultats esportius, només que interessen si amb ells aconseguim humiliar els comunistes. Ara bé, en el cas que ells treguin millors resultats, serà degut –només- que a la tàctica opressora del règim, no a les qualitats atlètiques.

Ningú, però, en aquest món meu, ens parem a mirar dintre nostre per veure de quin mode també aquí es conculquen els drets humans i no es fa una crítica escaient. Tal vegada, en lloc de criticar tant els altres, ara que hi ha una audiència que els escolta o mira o llegís, caldria que miréssim les bosses de misèria que, fonamentalment, envolten les grans ciutats, els milers de persones que viuen amb sous de misèria o les que, sense sou, estan a l’atur, les que no tenen habitatge i que, com sol dir-se, no es moren, perquè no tenen on caure’s morts. I caldria que pensessin –abans d’omplir-se la boca amb retrets als altres- si aquest és el món perfecte que semblen defensar. De vegades hi ha que donar-li la raó a qui la té. Em refereixo a un text de l’evangeli (disculpin si, degut a la manca de costum, no puc dir exactament la procedència) que ve a dir que veuen la palla en l’ull aliè i no veuen la biga amb el propi.

El dibuix l’he tret de: http://tzantza.wordpress.com/