dissabte, 21 de juny de 2008

La perversitat de la publicitat

El món on vivim, el món de la gent "rica", com nosaltres, és, fonamentalment, un mercat. I, com a tal mercat, allò més important és vendre i obtenir guanys. Malgrat la crisi (parlem-li de la nostra crisi a la gent que es mor de gana, als que no tenen habitatge, als que emprenen viatges sense futur a la recerca d'un miratge). En aquesta borsa mercantil, els valors que més cotitzen són l'egoisme i l'empenta, no per superar-nos, sinó per superar els altres, per arribar més amunt, per ser els millors, per -en definitiva- tenir més. A més diners, més poder: eixa és la regla fonamental. I al servei d'aquesta regla, es posa sovint la publicitat, com element imprescindible per dirigir el nostre pensament en la direcció "correcta".

Fa ben poc temps, els constructors s'enriquien edificant per tot arreu cases i xalets, sense importar-lis gens ni mica l'ocupació d'espais naturals i la seva destrucció. D'aquest pastís tan sucós, deixen engrunes de corrupció que polítics de tots els colors han aprofitar per omplir-se les butxaques. Malgrat que alguns d'ells han estat empresonats, sembla que això no és més que una anècdota, ja que no perden els guanys obtinguts i la presó és prou lleugera, per a ells. D'altra banda, per l'opinió de gran part del poble, es converteixen en màrtirs, car entenen que, gràcies a ells, el progrés i el benestar han arribat a tots aquells que han pogut reconvertir les seves terres i fer-les urbanitzables i que, gràcies a això, també s'han fet rics. Són les engrunes de les engrunes. La publicitat s'ha encarregat de mostrar-nos paradisos idíl·lics, on viure un mes a l'any, representa alguna cosa més que un dret: és la nostra obligació per fer gran el nostre païs, per sentir-nos part d'ell. Què som, nosaltres, sense un bon cotxe, una bona casa i un bon xalet? Molt poca cosa. Quasi res. I la publicitat s'encarrega de recordar-nos-en constantment. Al principi d'aquest paràgraf, parlava de "fa ben poc temps": error. Tot continua sent igual, malgrat que ara estem en "crisi" i no es pot construir de la manera descontrolada que es venia fent. La crisi és que hem gastat més del que podiem i ara cal recuperar l'alè. Però el mercat no fa fallida: les vendes es diversifiquen, es busquen clients d'altres indrets. Només els atònits desheretats de sempre han esdevingut més pobres. I la publicitat que ens envia el mercat, continua copejant-nos d'una forma subtil, anunciant-nos coses d'un significat estrany. Tal vegada pervers? Jo no ho sé, però em sembla inquietant. Parle dels anuncis de les empreses que controlen la major part de poder del món: les energètiques. Què estan anunciant? Què ens volen vendre? Totes elles semblen haver-se posat d'acord amb el missatge: no ofereixen un producte. Es tracta d'anuncis amables, interpretats per nens i per gent agradable que ens proposen un món millor -reinventar el món, crec que diu algun d'ells-. On pretenen conduir-nos amb aquesta campanya?

No sé si és que sóc massa mal refiat, però aquestes campanyes em porten a la memòria imatges de pel·lícules on, uns éssers d'altres móns que s'han introduït matusserament al nostre planeta, tracten de guanyar la nostra voluntat per dominar-nos. A la fi, però, aquesta és la raó de ser de la publictat. Què anava a ser del mercat, sense ella?

dimecres, 11 de juny de 2008

La quotidianitat de l'horror



Contínuament, els escriptors i els guionistes de pel·lícules, s'espremen el cervell a la recerca de idees per inventar-se eixos monstres o éssers terrorífics, que a una part important del públic, sembla que l'agrada llegir als llibres o veure al cinema. Què ens ocórre, als humans? Gaudim al nostre cos, d'un element que sembla d'una gran precisió: el cervell. Una màquina gairebé perfecta, seu del pensament, la intel·ligència, el seny i el judici. Doncs, quina utilització fem, d'aquesta part essencial del nostre cos? Per què, als informatius de ràdio i tv. i als diaris, les notícies importants -les que millor pagades són- sempre són les dolentes? Quina cèl·lula del nostre cervei és capacitada per convertir-nos en monstres, per fer-nos delectar-nos en l'horror, per fer, de l'horror, un fet quotidià a les nostres vides? Amb el nostre mode de pensar -i d'actuar, en moltes ocasions- per molts de monstres que se inventen els creadors de ficció, la realitat els supera ampliament. No hi ha monstres més sanguinaris que els propis éssers humans. La utilització del cervell, per fer el bé, és immensa. Tanmateix, és immensa per fer el mal.

He elegit les dues fotografies de la capsalera per posar-hi un petit exemple. Podrien ser altres diferents, de qualsevol part del món, de qualsevol època de la història. Tant s'en val. Hi ha hagut sempre conflictes i guerres. I sempre hi ha hagut repressió i espant, fins que l'ésser humà s'ha convertit en el més sanguinari enemic de l'ésser humà. Tot un fet paradoxal, que ens condiciona la vida.

A la primera de les fotografies, un grup de dones i nens de l'aldea de My Lai (Vietnam) miren espantats els soldats nord-americans que els apunten amb les seves armes. A la segona de les fotografies, els cossos sense vida d'aquestes persones s'amunteguen al terra. És aquest, un de tants dels fets vergonyosos de la història de la humanitat. Va ocórrer el dia 16 de març de 1968. Ningú no ha estat condemnat per aquest espant. Els governants nord-americans, després de molt de temps negant-ho, quan ja l'opinió pública n'estaba assabentada, varen obrir una investigació, i, pel resultat de la qual un tinent fou acusat de l'assassinat de vint-i-dos civils. El varen condemnar a cadena perpètua. Deprés li reduiren la pena i, finalment, només va estar sota arrest domiciliari tres anys i mig. Fou l'única resposta de la civilització, la democràcia i la justícia.

Això va ocórrer en el món real. Protagonitzat per gent amb noms i cognoms, membres de la pròpia societat que compartim i que, possiblement, no siguin ni millors ni pijors que qualsevol de nosaltres. Com els que protagonitzaren la guerra en Bòsnia Hetzegovina, o en Àfrica... o en qualsevol indret dels nostres barris. On és l'ésser humà, és la violència i és l'horror. No hi ha remissió? Hem de desesperar? Els antecedents són els que són. Però també n'hi ha de diferents: estima, solidaritat, heroicitat, ciència, art... Un munt de coses que ens fan estimar la vida, malgrat l'horror de haver-ne de mirar sempre de cua d'ull la gent que ens envolta. I com que sembla que no en tenim prou en la realitat, en fem abastament d'altres de ficció, en un intent, potser premeditat, de voler fer creure que l'espant és un invent i no un fet quotidià.

dijous, 5 de juny de 2008

El somni americà



De tant en tant ens plantegem si ens afecta, o no, el que ocórre en els Estats Units, però malament podem deixar de sentir-nos afectats. La nostra cultura se sent sovint envaïda pels corrents que ens apleguen d'aquella part del món i, pel seu poder polític i econòmic, no podem deixar de sentir que allò que allí ocórre, ens agrade o no, ens afecta, de grat o per la força. Els Estats Units, és un mirall on, d'un mode o d'altre, ens veiem reflectits. Els que coneixen el país, diuen que és terra d'oportunitats i que, tot aquell que té un somni, gaudeix d'oportunitats per dur-lo a terme. Hi hauria molt que parlar, d'això. Però no podem negar el que la història ens diu. I és cert que hi ha històries particulars que refermen aquesta possibilitat. A hores d'ara, se n'està produint una: la de Barack Obama. A la que també caldria afegir-ne una altra: la de Hillary Clinton, malgrat que aquesta ha estat menys sorprenent.

Barack Obama és, per primera vegada en la història, un candidat ferm, de raça negra, a la presidència de la primera potència del món. Jo no sóc un analista polític ni dispose dels coneixements escaients per fer un estudi rigorós d'aquella realitat. Només sóc una persona que escolta i pensa i que té la seva opinió. I aquesta, a hores d'ara, es troba a l'aguait del que pot succeir els propers dies i, més endavant, quan s'hagen de fer definitivament les eleccions.

La campanya de primàries ha estat un indici de què alguna cosa pot haver canviat al si de la societat americana. Des de la distància, no podem deixar de sentir-nos sorpresos i esperançats. Una societat de les més racistes i conservadores del món -el bressol del Ku Klus Klan- elegeix un canditat negre per presentar-lo als comicis. Caldria dir que és un fet gairebé revolucionari, aconseguit sense cap tipus de revolució. I això em preocupa. Fins on podrà arribar, Barack Obama? Serà acceptat de bon grat pel conjunt de la societat? Podrà exercir, si es elegit, sense que cap d'heroi, corporació o comunitat assolesca la temptació d'impedir-li-ho? El color de la seva pell, serà motiu per què els votants es decanten majoritàriament per John McCain, de qui a hores d'ara a penes si es parla?

Però hi ha una altra qüestió que també em deixa ple de dubtes. Fins ara, la campanya de primàries ha estat entre Obama i Clinton. També ella pretenia fer història, convertint-se en la primera dona elegida presidenta. En aquesta ocasió no ha pogut aconseguir-ho. Però em dona la impressió que no té la intenció de sortir-se'n de buit. La seva actitud no l'acabe de veure clara. S'han posat en marxa tots els mecanismes de pressió polítics i mediàtics per què Obama li done el número dos, i ella l'acompanye com a vicepresidenta.

Amb quines intencions vol Clinton ser vicepresidenta? Són de servei o d'ambició? Pretén recolzar al president o situar-se, envers una possible succeció? Fins on vol arribar, aquesta dona, en les seves ambicions? Permetràn que Obama es recolze amb el seu propi equip, o l'imposaràn la falca de Clinton, en atenció a l'interés general? Acceptarà de bon grat, Obama, treballar amb Clinton per considerar-la competent o es veurà obligat a fer-ho per les pressions de l'entorn? Tindrà Obama el seny que cal per imposar el seu propi equip, malgrat les pressions? I, si ho fa, van a deixar-lo? Només queden uns dies per averiguar-ho. Podia haver-me esperat i estalviar-me aquesta reflexió. Però he preferit deixar-ho escrit, i ja veurem què passa. En qualsevol cas, el cert és que fins ara, Barack Obama és un nou símbol del somni americà, i una petita esperança de què, a poc a poc, la societat done un pas per millorar. Serà possible? Ja veurem.