dissabte, 3 de setembre de 2016

EL DIA DE LA MARMOTA


            Es tracta d’una pel·lícula que hom pot recordar amb més o menys simpatia, depenent dels gustos de cadascú. En “El dia de la marmota”, el meteoròleg Phil Connors (Bill Murray) acudeix a Punxsatawey, un petit poble de Pennsylvania, per tal de fer un reportatge per a la televisió referit al comportament d’una marmota, que tradicionalment determina, en despertar de la hivernada, quant de temps queda de l’estació freda. Atrapat al poble per una tempesta de neu, el bo de Phil descobreix que el dia de la marmota es repeteix dia rere dia, fent-lo reviure, atrapat en el temps, un dia que sempre torna al següent com si fos nou, però sempre igual que l’anterior, amb els mateixos comportaments, les mateixes activitats, les mateixes paraules sortint de la boca de les mateixes persones. I al centre de tot això, la mateixa marmota, despertant cada dia con si fos el primer després de la seva hivernada.
            Veient la situació política que –actualment- vivim a Espanya, no puc deixar de veure similituds amb “El dia de la marmota”. Han transcorregut mesos des que es posà en marxa la maquinaria electoral per tal d’elegir nou Govern. Mesos en que això no ha estat possible. El repartiment d’escons ha fet, fins ara, inviable una política de pactes que possibilités l’elecció d’un candidat per a formar Govern. El poble, entre tant, dóna els seus vots, majoritàriament al PP, però no són suficients per fer-lo governar. Com és possible –ens preguntem alguns- que un partit que ha fet de la corrupció el seu model d’activitat, pogués obtenir eixe cabdal de vots? Són coses del comportament humà, de les nostres contradiccions, de la nostra cultura... o incultura. Però és un fet inqüestionable i d’ell s’aprofiten els que ens governen per tal de continuar tenint un protagonisme força injust, per més que real.
            Alguns pensàvem que el vot ciutadà posaria a cadascú al seu lloc. Però el cert és que vivim en una societat malaltissa, que viu agafada a la por, sotmesa per un benestar que tem perdre i que, malgrat assumir molts dels plantejaments expressats fonamentalment pels partits de l’esquerra, no ha tingut el valor de recolzar-los amb el seu vot, atemorit per unes hipotètiques conseqüències desastroses que ocells de mal averany han pronosticat amb insistència. És la veu del capital, que ens amenaça dient-nos que ens llevarà les engrunes que ens dóna si el nostre vot trenca la tradició de recolzar-los a ells. I atemorits per aquesta amenaça, continuem donant-los els privilegi de governar-nos-en. Hi ha molta gent que pensa que tenim una classe política força dolenta. No comparteix jo eixa opinió. Tenim la classe política que ens mereixem. Són homes i dones com nosaltres, i les seves mancances són les nostres. Es tracta de polítics mediocres, si, però que han sortit d’una societat mediocre. Són com nosaltres. Què ens fa sentir-nos millor, si estem donant-los el poder?

            De tot això, però, el que més em molesta és la persistència dels mitjans de comunicació: dia rere dia entrevisten als líders polítics, i aquests, dia rere dia repeteixen les mateixes paraules. “O jo o el caos” –diu Mariano Rajoy i la gent que el recolza fent-li el cor-. “Votarem no” –diu Pedro Sánchez i la seva gent, sense deixar-nos clar quina altra alternativa ens proposen-. “Hi ha altres alternatives” –diu Pablo Iglesias i companyia, però tampoc s’hi mullen massa aclarint-les-. Tots plegats parlen i parlen sense dir res que ens fes pensar que hi ha alguna cosa més que paraules buides de contingut. Es tracta d’un discurs assajat que no els dóna vergonya de repetir cada dia. Però en tot hi ha una excepció: Albert Rivera disposa d’un discurs diferent, segons l’esbufegués el vent. Un discurs –diu ell- per salvar a Espanya, posant-la, si això és necessari en les mans d’aquells que s’han servit d’ella a costa del poble. Però també, aquest discurs variant i variat, s’ha convertit en repetitiu, fent-se tant pesant com els altres, amb l’agreujant del seu oportunisme i mancança d’ètica. Tots plegats, es tracta d’uns discursos que en escoltar-los un dia hauria de ser suficient. Però passen dies, mesos... i continuen amb els mateixos discursos, deixant-nos la sensació de ser eixa marmota de la pel·lícula, que cada dia es desperta de la hivernada amb la mateixa història, per a desesperació del pobre Phil Connors, que en aquest cas som nosaltres, atrapat ell i atrapats nosaltres dintre d’un temps del que no podem sortir-nos-en... O si que podem?

divendres, 12 d’agost de 2016

Albert Rivera: "Si tú me dices ven..."

            De vegades, hom escriu pensat en potencials lectors, en algú que pogués llegir allò que hem escrit i, a ser possible, que la seva opinió fos semblant a la meva i em fes un afalac que puge la meva autoestima. No és el cas d’aquest escrit. I no ho és perquè pense parlar de coses importants, i jo no sóc important. Per tant, l’opinió aquí expressada, només a mi m’interessa.
            Vull parlar de la dolenta interpretació que –en la meva opinió- està fent-se d’un bolero sens dubte mereixedor de millor sort: “SI TÚ ME DICES VEN”.
            Quan veig els personatges que intenten governar aquest país... i quan veig aquest país... no puc deixar de pensar en aquest bolero. Totes les promeses fetes al poble, les ideologies que han donat forma a un programa, quan s’acosta el moment de assumir el poder, queden en res, s’obliden, pel bé del país (diuen ells). “Si tú me dices ven, lo dejo todo”. Pobre bolero... pobre país. D’altra banda, el poble, els votants que, en definitiva són els que decideixen amb el seu vot –la majoria- continua recolzant els corruptes. Com ells diuen, les urnes jutgen i els autoritzen a continuar amb les seves polítiques. ¿Què podem esperar, doncs, amb aquest fet inqüestionable?
            El plantejament és aquest: tenim un país governat per un partit (Partit Popular) que ha fet de la corrupció costum. Però el poble continua votant-los. El fuet d’aquesta corrupció ha estat el partit Ciudadanos, un partit fet a Catalunya on, més mal que bé, ha anat mantenint-se. El seu líder –Albert Rivera- ha optat per anar-se’n a Madrid i impulsar el partit per tot Espanya. ¿Amb quins diners? Jo no ho sé, però és molt el que es necessita per fer això i ell ho ha aconseguit. ¿Amb quina finalitat, i a quin preu? Tampoc ho sé, però imagino que al mercat l’interessa tenir un recanvi per a una dreta prou malmesa pels corruptes.
            El fet és que aquest Albert Rivera assoleix la responsabilitat de regenerar i salvar Espanya. Per fer això, al principi ataca al Parit Popular, i al seu cap Mariano Rajoy, sense compassió. La proposta que fa és clara: mai no pactaran amb aquest partit i mai no recolzaran el seu cap, Mariano Rajoy, per considerar-lo responsable de tota la corrupció que ha protagonitzat el seu partit. Però en les eleccions Rajoy guanya de bell nou, malgrat que no ha obtingut el nombre d’escons necessari per formar govern. Es fa necessari un pacte PEL BÉ D’ESPANYA. Els partits de l’oposició li neguen el recolzament i això pot dur-nos, com a conseqüència a unes noves eleccions. Tots els ulls s’hi dirigeixen al PSOE, pensant que aquest, per patriotisme i responsabilitat, ha de recolzar el PP per a que es puga formar govern. ¿Qui és el que pressiona amb més força?: el fuet de Rajoy i del PP, Albert Rivera. Per tal de salvar Espanya del caos i el desgovern, el seu partit no votarà en contra: s’abstindrà. Amb aquest gest –pel bé d’Espanya- el tal Rivera i el seu partit ensorren tot allò que, només unes setmanes abans, havien promès al poble. Però no n’hi ha prou. Falten vots, i tots dos –PP i Ciudadanos- cada vegada més units continuen pressionant els socialistes per tal que ballen amb ells el bolero. Però els socialistes s’hi neguen a ballar, i el Rivera no deixa passar l’oportunitat de continuar avançant per tal d’assolir protagonisme, sense importar-li gens ni mica el preu: s’hi apropa a Rajoy i –deixant de banda definitivament tot allò a que s’hi havia compromès- canvia de bell nou d’opinió, oferint-li llavors el seu recolzament a canvi d’unes condicions que, sens dubte, ja havien pactat amb anterioritat. I continua la comèdia –el bolero, en aquest cas-: Rajoy, malgrat ser urgent allò de formar govern, diu que parlarà amb el seu partit la setmana vinent, quan torne de vacances. Això farà que, mentre tant, s’hi parle del tema en els mitjans de comunicació i tot el món els fes pressió al PSOE, per tal que –almenys- fes abstenció el dia de la investidura, si és que arriba eixe dia.
            De tota manera, en queden cartes per jugar-se. Rivera i el PP, si els socialistes –con caldria esperar- continuen negant el seu recolzament, encara poden donar-nos més sorpreses, pactant amb els nacionalistes catalans (als que fins ara els han negat el pa i l’aigua) i els bascs. Seria aquest el colofó més delirant i ridícul que ens puguem imaginar però, d’altra banda i tal con estan les coses, previsible, real, con la vida mateixa. Són tan ridícules les cabrioles que es fan, sense que cap d’ells s’hi ruboritzen. Per exemple: a la pregunta de per què, Ciudadanos, quan digué que mai pactaria amb corruptes a hores d’ara pacta amb el PP, ells responen què, és cert que s’havien compromès a no pactar amb persones corruptes, però que mai no havien dit que no pactarien amb un partit imputat per corrupció. Ara també diuen que, malgrat recolzar el PP per que s’hi fes un govern –pel bé d’Espanya- ells no participaran d’aquest govern. ¿Serà aquesta l’última –o una altra més- falsedat de l’Albert Rivera? ¿O potser que si Rajoy li diu VEN, ell, per responsabilitat, LO DEJE TODO? ¿Vorem al Rivera de ministre amb un govern del PP? Jo no jugaria en contra. De moment ja duu corbata blava. No sé si això vol dir alguna cosa, però...
            He dit gairebé tot allò que espere, però en queda alguna cosa. Espere que els socialistes no li donen el seu recolzament a eixe governs de corruptes. I tanmateix, espere que si eixos corruptes i oportunistes, si no aconsegueixen governar, que es convoquen noves eleccions i que el poble, per a bé o per a mal, els done el poder a uns o a altres. Això és la democràcia, tant si ens agrada com si no. I haurem de respectar-ho.
            ¡Albert Rivera, por España! ¿Què més pot deixar, si ja no li queda vergonya?