Na Rosa Parks

Avui fa tres anys des que va morir Rosa Parks, quan tenia 92 anys. Qui fou, la Rosa Parks? Potser ningú no en sabríem pas res d’ella, de no ser per una acció tan simple com fou negar-se a aixecar-se del seient de l’autobús, per cedir-lo a un home de pell blanca, el dia 1 de desembre de 1955. En la història, qualsevol acte en té més o menys importància, depenent del moment i de la circumstància. I en aquell moment històric, el que una persona de raça negra es negués a cedir-li el seient a una altra de raça blanca, representava una acció revolucionaria gairebé sense precedents. Quina ensenyança en podem treure d’aquest acte? Personalment, jo sempre he admirat les persones que fan camí a base d’anar anant. Em penso que el món va canviant, a poc a poc, gràcies a qüestions aparentment tan petites com aquesta. Na Rosa Parks no ha encapçalat cap moviment revolucionari, ni és autora –que jo sàpiga- de cap de llibre rellevant, ni ha inventat cap d’artefacte, ni ha pintat, ni ha investigat, ni ha descobert cap de vacuna per salvar la humanitat. No. Na Rosa Parks, només es va negar a aixecar-se en l’autobús. I aquest gest, independentment de què després pogués fer altres coses, fou suficient per què el seu nom restés ja per sempre als llibres d'història.

És cert que les coses van canviant. Des d’aquest gest de na Rosa Parks, han transcorregut 53 anys. Avui, els negres, ja poden asseure’s a l’autobús i –en molts dels casos- comparteixen llocs rellevants en la societat. Hi ha metges, advocats... fins un candidat a la presidència dels Estats Units. Però em penso que a la nostra vida hi ha avui altres coses, altres relacions que no son només entre blancs i negres. La nostra percepció del racisme ha evolucionat, depenent gairebé sempre de motivacions econòmiques, però no ha desaparegut. Discriminem l’altre, si és diferent el seu idioma o la seva pronunciació. L’acceptem si, econòmicament, es troba per sobre de nosaltres. En cas contrari, pensem que ve a robar-nos els llocs de treball o a fer minvar el nostre nivell de vida. No pensem, però, en la seva situació, en les motivacions que l’han obligat a deixar el seu país, en el perill a què ha exposat la seva vida en la cursa, en les privacions a què es troba sotmès. Suportariem la seva presència en cas de ser com nosaltres, però no si és diferent: d’altra raça, d’altra nacionalitat.

Fa uns dies, un diari comentava la notícia de què una nau de pesca de Santa Pola es va trobar a les seves xarxes el cos mort d’un immigrant subsaharià, i que a la costa alacantina –només que en setembre- s’han trobat set cossos. Entre tant, al nostre món ric –malgrat que sotmès a la crisi econòmica- hi ha persones que comparen l’arribada de naus atapeïdes d’immigrants –vius o morts- a una mena d’invasió silenciosa. Un complot per conquerir, a poc a poc, el nostre territori, i fer-nos fora d’ell. I no som racistes, comentem. És cert que, entre tant, altres naus de Santa Pola, han salvat la vida d’altres immigrants perduts a alta mar. Però cada persona que mor, en aquestes circumstàncies, representa una mostra d’insolidaritat a la nostra societat. I cada vegada que pensem en termes racistes, es demostra necessària la presencia de persones què, com la Rosa Parks, deixen constància a la seva vida quotidiana amb testimonis petits, que tots som iguals; que hi ha un Sol –només un- per a tots, malgrat el color de la pell i l’idioma; que és possible conviure i compartir. Malgrat que no passem a formar part de la història, com na Rosa Parks.

(He tret la fotografia de: www.publico.es on també, entre d’altres, hi ha informació sobre na Rosa Parks).

"EL SISTEMA"

Des de fa unes setmanes, els informatius parlen força poc d’ecologia. Que el gel dels Polos continués minvant, per exemple, sembla que gairebé ja no n’hi importa a ningú. O que el forat negre de l’atmosfera augmentés la seva mida. O que a l’Àfrica, o altres zones deprimides del tercer o quart món, la gent continués morint-se de gana... Res d’això ja no importa. O, al menys, res d’això no és ja prioritari. La lentitud amb que les nacions del món venien afrontant aquests problemes, contrasta palesament amb la diligència de què han fet gala ara per fer-li front a la tan esmentada crisi econòmica. Pel bé de tots, ens diuen. En realitat, George W. Bush, ho va dir força clarament: “Per salvar el sistema”, que és, en definitiva, l’únic que els importa. L’estat espanyol ha compromès en l’empresa, una quantitat marejant de diners per ajudar els bancs a mantenir-se solvents. Els mateixos bancs que neguen o posen entrebancs a l’hora d’atorgar crèdits. Els mateixos bancs que –segons les seves comptabilitats- guanyaren, els darrers cinc anys, seixanta-cinc mil milions d’euros. La vicepresidenta, De la Vega, deia fa uns dies que el capitalisme, com el coneixem, ha mort i que una cosa nova sortirà d’aquestes cendres. Jo no ho entenc. Quina cosa nova?

L’actor Antonio Banderas, deia al respecte, que els magnats financers nord-americans han confós Wall Street amb un casino, i que han ficat la mà fins el fons per treure tot el que hi havia. Però, és clar, ells han fet el que el sistema els permetia fer. La frase més comuna, que potser nosaltres també hem emprat moltes vegades: “Si no m’ho enduc jo, s’ho endurà un altre”, justifica la legalitat del sistema. Què hi ha, doncs, que salvar ara? Ningú no pot demanar-los comptes, als que s’han omplert les butxaques. Són part del sistema –la garantia del sistema, el paradigma del liberalisme, els garants més efectius de la democràcia burgesa-. És per això que no cal castigar-los, sinó protegir-los. I, per protegir-los els estats democràtics utilitzen els diners del poble. Quan els guanys eren desmesurats, tots deien que no calia la intervenció ni el control de l’estat, que el mercat té els seus propis mecanismes de control, que l'intervencionisme només que és propi de polítiques marxistes i dictatorials, força allunyades de les nostres desenvolupades democràcies. Però, paradògicament, els estats estan intervenint per nacionalitzar bancs. I ho estan fent en llocs tan capitalistes com el Regne Unit o Nord-Amèrica. Què està passant? Val tot, per salvar el sistema? Sembla que sí. Però no tots perden, per efecte de la crisi. Aquesta també ressuscita cadàvers polítics; alguna cosa bona havia de tenir. El primer ministre anglès, Gordon Brown, que es trobava totalment defenestrat només que fa uns dies, presenta un pla, que la Comunitat Europea i Washington prenen com a bo. Un pla que inclou la nacionalització de bancs. Des de llavors, Gordon Brown deixa de ser un miserable i es converteix en un heroi. Ara l’anomenen Flash Gordon i el seu prestigi s’ha revalorat, tal com a l’any 1982 li va ocórrer a Margaret Thatcher en envair “Las Malvinas”, que l’anomenaren “La Dama de Ferro”.

En fi, són les coses dels diners, tan llunyanes de nosaltres, els simples mortals. Ocorre que, mentre el sistema es recupera del refredat, el planeta continua la seva, però imparable lenta agonia. Fins quan? Només que importa el present? Només que importa EL SISTEMA?