"EL SISTEMA"

Des de fa unes setmanes, els informatius parlen força poc d’ecologia. Que el gel dels Polos continués minvant, per exemple, sembla que gairebé ja no n’hi importa a ningú. O que el forat negre de l’atmosfera augmentés la seva mida. O que a l’Àfrica, o altres zones deprimides del tercer o quart món, la gent continués morint-se de gana... Res d’això ja no importa. O, al menys, res d’això no és ja prioritari. La lentitud amb que les nacions del món venien afrontant aquests problemes, contrasta palesament amb la diligència de què han fet gala ara per fer-li front a la tan esmentada crisi econòmica. Pel bé de tots, ens diuen. En realitat, George W. Bush, ho va dir força clarament: “Per salvar el sistema”, que és, en definitiva, l’únic que els importa. L’estat espanyol ha compromès en l’empresa, una quantitat marejant de diners per ajudar els bancs a mantenir-se solvents. Els mateixos bancs que neguen o posen entrebancs a l’hora d’atorgar crèdits. Els mateixos bancs que –segons les seves comptabilitats- guanyaren, els darrers cinc anys, seixanta-cinc mil milions d’euros. La vicepresidenta, De la Vega, deia fa uns dies que el capitalisme, com el coneixem, ha mort i que una cosa nova sortirà d’aquestes cendres. Jo no ho entenc. Quina cosa nova?

L’actor Antonio Banderas, deia al respecte, que els magnats financers nord-americans han confós Wall Street amb un casino, i que han ficat la mà fins el fons per treure tot el que hi havia. Però, és clar, ells han fet el que el sistema els permetia fer. La frase més comuna, que potser nosaltres també hem emprat moltes vegades: “Si no m’ho enduc jo, s’ho endurà un altre”, justifica la legalitat del sistema. Què hi ha, doncs, que salvar ara? Ningú no pot demanar-los comptes, als que s’han omplert les butxaques. Són part del sistema –la garantia del sistema, el paradigma del liberalisme, els garants més efectius de la democràcia burgesa-. És per això que no cal castigar-los, sinó protegir-los. I, per protegir-los els estats democràtics utilitzen els diners del poble. Quan els guanys eren desmesurats, tots deien que no calia la intervenció ni el control de l’estat, que el mercat té els seus propis mecanismes de control, que l'intervencionisme només que és propi de polítiques marxistes i dictatorials, força allunyades de les nostres desenvolupades democràcies. Però, paradògicament, els estats estan intervenint per nacionalitzar bancs. I ho estan fent en llocs tan capitalistes com el Regne Unit o Nord-Amèrica. Què està passant? Val tot, per salvar el sistema? Sembla que sí. Però no tots perden, per efecte de la crisi. Aquesta també ressuscita cadàvers polítics; alguna cosa bona havia de tenir. El primer ministre anglès, Gordon Brown, que es trobava totalment defenestrat només que fa uns dies, presenta un pla, que la Comunitat Europea i Washington prenen com a bo. Un pla que inclou la nacionalització de bancs. Des de llavors, Gordon Brown deixa de ser un miserable i es converteix en un heroi. Ara l’anomenen Flash Gordon i el seu prestigi s’ha revalorat, tal com a l’any 1982 li va ocórrer a Margaret Thatcher en envair “Las Malvinas”, que l’anomenaren “La Dama de Ferro”.

En fi, són les coses dels diners, tan llunyanes de nosaltres, els simples mortals. Ocorre que, mentre el sistema es recupera del refredat, el planeta continua la seva, però imparable lenta agonia. Fins quan? Només que importa el present? Només que importa EL SISTEMA?