Na Rosa Parks

Avui fa tres anys des que va morir Rosa Parks, quan tenia 92 anys. Qui fou, la Rosa Parks? Potser ningú no en sabríem pas res d’ella, de no ser per una acció tan simple com fou negar-se a aixecar-se del seient de l’autobús, per cedir-lo a un home de pell blanca, el dia 1 de desembre de 1955. En la història, qualsevol acte en té més o menys importància, depenent del moment i de la circumstància. I en aquell moment històric, el que una persona de raça negra es negués a cedir-li el seient a una altra de raça blanca, representava una acció revolucionaria gairebé sense precedents. Quina ensenyança en podem treure d’aquest acte? Personalment, jo sempre he admirat les persones que fan camí a base d’anar anant. Em penso que el món va canviant, a poc a poc, gràcies a qüestions aparentment tan petites com aquesta. Na Rosa Parks no ha encapçalat cap moviment revolucionari, ni és autora –que jo sàpiga- de cap de llibre rellevant, ni ha inventat cap d’artefacte, ni ha pintat, ni ha investigat, ni ha descobert cap de vacuna per salvar la humanitat. No. Na Rosa Parks, només es va negar a aixecar-se en l’autobús. I aquest gest, independentment de què després pogués fer altres coses, fou suficient per què el seu nom restés ja per sempre als llibres d'història.

És cert que les coses van canviant. Des d’aquest gest de na Rosa Parks, han transcorregut 53 anys. Avui, els negres, ja poden asseure’s a l’autobús i –en molts dels casos- comparteixen llocs rellevants en la societat. Hi ha metges, advocats... fins un candidat a la presidència dels Estats Units. Però em penso que a la nostra vida hi ha avui altres coses, altres relacions que no son només entre blancs i negres. La nostra percepció del racisme ha evolucionat, depenent gairebé sempre de motivacions econòmiques, però no ha desaparegut. Discriminem l’altre, si és diferent el seu idioma o la seva pronunciació. L’acceptem si, econòmicament, es troba per sobre de nosaltres. En cas contrari, pensem que ve a robar-nos els llocs de treball o a fer minvar el nostre nivell de vida. No pensem, però, en la seva situació, en les motivacions que l’han obligat a deixar el seu país, en el perill a què ha exposat la seva vida en la cursa, en les privacions a què es troba sotmès. Suportariem la seva presència en cas de ser com nosaltres, però no si és diferent: d’altra raça, d’altra nacionalitat.

Fa uns dies, un diari comentava la notícia de què una nau de pesca de Santa Pola es va trobar a les seves xarxes el cos mort d’un immigrant subsaharià, i que a la costa alacantina –només que en setembre- s’han trobat set cossos. Entre tant, al nostre món ric –malgrat que sotmès a la crisi econòmica- hi ha persones que comparen l’arribada de naus atapeïdes d’immigrants –vius o morts- a una mena d’invasió silenciosa. Un complot per conquerir, a poc a poc, el nostre territori, i fer-nos fora d’ell. I no som racistes, comentem. És cert que, entre tant, altres naus de Santa Pola, han salvat la vida d’altres immigrants perduts a alta mar. Però cada persona que mor, en aquestes circumstàncies, representa una mostra d’insolidaritat a la nostra societat. I cada vegada que pensem en termes racistes, es demostra necessària la presencia de persones què, com la Rosa Parks, deixen constància a la seva vida quotidiana amb testimonis petits, que tots som iguals; que hi ha un Sol –només un- per a tots, malgrat el color de la pell i l’idioma; que és possible conviure i compartir. Malgrat que no passem a formar part de la història, com na Rosa Parks.

(He tret la fotografia de: www.publico.es on també, entre d’altres, hi ha informació sobre na Rosa Parks).