dissabte, 26 de juliol del 2008

El significat de les paraules

Tot evoluciona: l’arquitectura, el paisatge, les idees, els comportaments, les paraules... I o fa a tanta velocitat que, de vegades, no aconseguim entendre exactament el que ocorre. I eixe desconeixement ens fa ser desconfiats, quan no ens duu, sense remissió, pels camins que altres ens han obert, sense demanar-nos permís. La premsa, la ràdio i la televisió, aprofitant la força del seu missatge, entra als nostres habitatges i a les nostres ments, creant-nos pautes de comportament i formes de pensar i de parlar que, de ben segur, han estat dissenyades acuradament per gabinets especialitzats. D’aquest mode, som com ens diuen que hem de ser. I parlem tal i com ens diuen que hem de parlar. Malgrat que, de vegades, no sapiguem el vertader significat de les paraules. Dic això, després d’escoltar repetidament a la ràdio i a la televisió (Cadena SER i RTVE) un concepte, la importància del qual no acabés d’entendre (o hauria de dir, millor, que no l’entenc gens). Fins ara, cada vegada que les forces de seguretat desarticulaven una cèl·lula d’ETA, invariablement sempre deien: “Ha sido desarticulado el Comando Madrid; o el Comando Barcelona; o el Comando Vizcaya...”. Quan aquesta setmana hi ha hagut una desarticulació al País Basc, la informació ens diu: “Ha sido desarticulado el Complejo Vizcaya”. I insisteixen repetidament en la nova paraula: “Complejo”.

No sé si hi han donat alguna mena d’explicació. Si ho han fet, jo no l’escoltat. I com que em preocupen les coses que no entenc, he intentat esclarir el significat d’aquestes paraules, mitjançant el diccionari de la “Real Academia Española de la Lengua”, que diu exactament:

“COMANDO: 1) Mando militar. 2) Pequeño grupo de tropas de choque, destinado a hacer incursiones ofensivas en terreno enemigo. 3) Grupo armado de terroristas”.

“COMPLEJO: 1) Que se compone de elementos diversos. 2) Complicado (enmarañado, difícil). 3) Conjunto o unión de dos o más cosas. 4) Conjunto de establecimientos fabriles. 5) Conjunto de edificios o instalaciones agrupados para una actividad común. 6) Conjunto de ideas, emociones y tendencias generalmente reprimidas y asociadas a experiencias del sujeto, que perturban su comportamiento”.

Després de llegir totes aquestes definicions, encara entenc menys les raons del canvi. Sóc conscient del treball d’educació que han hagut de desenvolupar, des de totes les instàncies del poder, perquè ens oblidéssim de la paraula “militant” en referir-nos als membres d’ETA, i els associarem sempre a terroristes, membres d’una banda criminal organitzada en “comandos”. Quin abast té, doncs, la inclusió d’aquesta nova paraula? Com hem d'organitzar el nostre pensament des d’hores d’ara? Què pretén de nosaltres, el nostre Gran Germà, en proposar-nos aquesta variant? Jo, torni a dir-ho, em trobe totalment desconcertat. I tinc eixa por pròpia de l’ignorant, que pretén pensar per ell mateix, de què aquesta paraula, com tantes d’altres, m’arrossegués amb el ramat dels que no pensen en la direcció, més o menys perversa, que altres ja han decidit.

S’ha fet una bona tasca per donar-li la volta a la truita sense ensurts, utilitzant acuradament les paraules i fent èmfasi en elles. D’aquest mode, els que abans ens reprimien s’han convertit en els nostres protectors, en els garants de la democràcia. D’acord, que hi ha hagut que canviar comportaments –d’altre mode no caldria-. Però mantenint-se'n altres, ben propis del passat, quants d’ells no són només que paraules?

Potser, en la definició número 6) de la paraula “complejo” es troba la qüestió? Hauria de ser aquesta; no n’hi ha altra: “Conjunto de ideas, emociones y tendencias...”. Després d’ensinistrar-nos, perquè entenguem que la gent d’ETA són assassins descerebrats, ara ens diuen que tenen idees i emocions...? Ai, Gran Germà, en tornes boig! Jo no t’hi entenc, però, t’entens tu?

dimarts, 22 de juliol del 2008

El Carnisser de Sarajevo


Els de Sarajevo no comptaran el seus morts. Comptaran els vius”. Això digué, a propòsit del setge de Sarajevo, Radovan Karadzic, el tristament recordat com el Carnisser de Sarajevo, o de Srebrenica, on va arrasar a sang i foc, escrivint unes de les pàgines més tristes i vergonyoses de la nostra història més recent.

Però no vaig a ser jo el que em dediqués a repassar les dades d’una història que es troba a l’abast de qui la volgués conèixer. Només vull mostrar el meu goig, en saber que ahir fou per fi detingut i posat a disposició dels Tribunals Internacionals, que ara l’han de jutjar. Una notícia tan important –al meu parer- que hauria de ser capçalera a tots els mitjans de comunicació. I les campanes –eixos instruments de bronze que fan repicar per qualsevol bajanada- haurien d’estar repicant ininterrompudament, per traslladar al poble la bona notícia. Un assassí, un terrible assassí, ha estat detingut. I el món lliure és ara una mica més lliure.

Però, no ens enganyem: alguna cosa no és com sembla. Què està passant? De matí, en escoltar la notícia a la ràdio, m’he afanyat per anar a veure les capçaleres dels diaris: “El País” ho publicava en primera pàgina, però només que una breu nota d’una columna a la dreta de la pàgina. Ninguna menció editorial. Cap d’altra menció més ampla a l’interior. Als altres diaris, no he vist res a la portada. No sé... Cap la possibilitat que la detenció s’hagi produït a unes hores on les edicions ja estaven tancades, i serà demà quan es publiqui com cal. Ho dic altra vegada: no sé. Cada vegada sé menys. I no vull, però, esperar a demà per celebrar el que representa, per a mi, un esdeveniment transcendental. M’atipo d’aire els pulmons, i el trobo menys contaminat. Amb aquest carnisser a la presó, per sempre, el món és més lliure i més saludable. Però no ens oblidem que encara es troba lliure el que fou el seu braç executor: Ratko Mladic, un altre càncer d’aquella fatídica història. Com és possible fer tant de mal, com el que feren aquests éssers? I, com és possible que en ser un d’ells empresonat, no es declarés festa a tot el món lliure? Ja s’ha redimit el mal? Ja s’ha oblidat el record d’els milers de persones assassinades, de les dones violades, dels pobles esborrats del mapa? Tal vegada era massa d’hora. Potser demà ens donen la notícia com cal. Jo, per si de cas, ho celebro ara.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Un Cel per al Roget


Els humans hem sabut fer-ho. No és prou per a nosaltres viure la vida el millor possible: ens hem inventat una sortida d’emergència per reintegrar-nos, després de la mort, en una dimensió nova, eternament delectant. Els cristians, a la dreta del Déu Pare, a qui li devem el trànsit en aquesta vida, i que ens durà al seu costat per sempre més, lluny de crisis, malalties i misèries. Tot un ple que cap de loteria hi podrà igualar. I amb la garantia de Déu, el Nostre Senyor i de tota una colla de Verges i de Sants.

I jo em pregunto, sovint, som tan bons, els cristians (d’un mode semblant podríem parlar-ne d’altres cultures o religions) per merèixer un premi tan gran? I, si ho som, no hi ha altres éssers vius que també haurien de tenir cabuda al nostre Paradís? Però com que sembla que el nostre és un projecte exclusiu per a nosaltres, jo vull ara inventar-ne un altre Paradís per als gossets. Un lloc on es trobés el Roget, ara que va a fer un any des què es va morir. Perquè si ell fou afectuós i atent mentre fou viu, té tant de dret de gaudir-ne d’un Paradís com qualsevol humà. En tant que fou viu, el Roget entrava a la meva cambra –cada nit- a dir-me bona nit, i cada matí em transmetia la seva alegria de sentir-nos vius. Fou el meu company, el meu còmplice. El vaig fer feliç?: ell em feu feliç i em deixà el cor atapeït de petiteses de les que mai no em podré oblidar. Per tot plegat, es mereix el Paradís que jo ara me n’inventés per a ell:

Es tracta d’un indret fabulós, on només que tenen cabuda els gossets. I on, sense rancúnies, conviuen els de totes les races. Es poden ensumar uns als altres sense perill i jugar quan els vinga de gust, i copulen amb tota llibertat. Hi ha coses bones per menjar i aigua neta per tot arreu. També hi ha espais de sol i d’ombra per a dormir amb una temperatura perfecta. No hi haurà nit, només dia, sense núvols ni tempestes. I no n’hi ha cap de Déu Pare gos que els fes control a la seva llibertat. És, però, un Paradís del què les noves camades de cadells se’n poden sortir per integrar-se en les cases –i les vides- dels humans que de veritat els estimen. És un Paradís on vull que el Roget es trobés delectant-se per tota l’eternitat. Una utopia que, de segur, compartiran amb mi tots aquells que estimen els gossets. Arreveure, Roget.

dimarts, 1 de juliol del 2008

Glòria als herois


Els governants havien fet córrer la veu. Tot un seguici de missatgers hi havien arribat fins l’últim racó del país escampant per tot arreu la bona notícia: els herois, després de la seva gesta, tornaven a casa. I tots els bons ciutadans tenien l’obligació d’anar a rebre’ls per mostrar-los tota l’admiració que el poble sent per ells. Feia molts anys que no s’obtenia una victòria tan aclaparadora, que el seny nacional no se situava en el lloc exacte que la consciència nacional exigia. Havia arribat el moment de sentir-se orgullosos de ser membres d’aquest país, honorant els herois que havien fet possible allò que abans no era sinó una utopia, un somni, després de tants anys de veure’ns menyspreats.

Hores abans de què el seguici arribés a les portes de la ciutat, el poble, impacient, es disputava el dret d’ocupar un espai proper, des d’on poder veure –tocar-los seria un miracle- o tal vegada ensumar la flaire de suor dels guerrers, llançar-los pètals de flors, sentir les seves veus, fer amb la veu comú un crit ensordidor que pogués arribar fins les oïdes dels enemics derrotats, per què fos més humiliant la seva derrota.

La calor era anguniosa en aquells primers dies de l’estiu, però res d’allò no era obstacle per al poble, que se sentia obligat a mantenir-se ferm. Ningú no volia sentir-se inferior a ningú. Tots volien mostrar-se dignes, amb aquell esforç individual, de l’esforç que els herois havien fet. Ja tots eren herois. La suor del poble era un riu per augmentar el cabdal de la suor vessada pels herois. De sobte –com una onada gegantina- la gent es va bellugar imparable. Els clarins eixordaren l’ambient. Els ocells que ocupaven els arbres de les rodalies, espantats pel brum de la gent i dels clarins, xisclaren, formant-se tot seguit un enorme embalum: ja els herois eren a casa. Orgullosos, per sobre de les seves cavalcadures, miraven el poble eixordador, els infants que bellugaven senyeres, les verges que lis llençaven flors, els milers d’homes i dones que ploraven agraïts, perquè, gràcies als herois, pressentien que la seva vida, més o menys miserable, tornava a tenir sentit. Tots de cop, s’havien convertit en un poble orgullós, en un poble guanyador, en un poble capaç de fer besar el terra els enemics ancestrals. La senyera nacional, abans menyspreada, ja s’havia convertit en un símbol, que tots plegats veneraven.

Després del bany de popularitat, els herois foren rebuts pel Cèsar i pel Primer Cònsol de la Nació. Tots els van rendir honors als herois que havien recuperat l’orgull de la nació. Després d’allò, els herois se n’anaren de vacances. Havien guanyat una copa d’Europa de futbol, d’acord, però a ells, lis corresponien trenta dies de vacances per oblidar-se’n del baló. I allò, després de tant de fervor, era el que més els interessava.