dimarts, 25 de febrer del 2014

DESNONAR (II)


UN GLOP DE LLIBERTAT

En Màrius havia viscut la nit més llarga i neguitosa de la seua vida. Sense esperar que es fes de dia, s’alçà del llit i, adreçant-s’hi a la cambra de bany, es va afaitar acuradament i va pentinar els cabells el millor que pogué. Després de llargs anys de solitud i desemparament, en Màrius esperava una visita. No desdejunà aquell dia. Per altra banda no hi havia res, per desdejunar. Amb el cor copejant-li amb força el pit, passejà l’esguard per cada cambra de la casa fins arribar a la conclusió que tot es trobava en ordre. Si més no, pensà, amb un ordre mínim. I si alguna cosa no era del gust dels visitants, dintre de poc a ell no l’importaria gens ni mica. Quan va sentir els cops a la porta, amb insistència ferotge, en Màrius es posà l’americana, cordà els botons i, apropant-se al balcó, oferí el seu cos a l’aire. Al llarg d’uns segons, per primera vegada des de feia un munt d’anys, en Màrius es va sentir lliure, assaborint amb ànsia aquell darrer glop de llibertat.
 
DESNONAR  //  DESNONAMENT
 
Fer fora del lloc on s'ha viscut. //  A hores d'ara, els bancs, en no percebre l'import pactat de les hipoteques, desnonen a les persones, fent-les fora dels seus habitatges.
Donar, un metge, una malaltia per inguarible.

dijous, 20 de febrer del 2014

L'ETERNITAT


            Els vocables “fe” i “evidència” són antònims. L’església catòlica i, en general, totes les religions, posen la fe per davant de qualsevol evidència. El que s’hi ha de creure, per sobre de tot allò que es pot veure o tocar. L’educació que hem rebut els que vivim en aquesta part del món, ens proposa, davant del fet inqüestionable de la mort, una solució per continuar vivint. En el nostre cas, en una altra dimensió, en un altre estat. És la resurrecció, quan el nostre esperit, deslligat de la càrrega dolenta que el cos l’imposava, rep el premi o el càstig a que es feu mereixedor pels mèrits, o demèrits, obtinguts al llarg de la vida terrenal. D’aquesta manera, es pot optar al Cel, si ens hem comportat bé, o a l’Infern en els cas que les nostres accions hagen estat contràries a les lleis de Déu.

            Jo estic segur que la societat, en general, no creu fermament en aquestes opcions, però, per si de cas, conviu amb elles i nodreix la seua continuïtat. Mitjançant un interès o un altre, participem en tots aquells ritus religiosos que ens proposen. Assistim a bodes, batejos, comunions, funerals, processons, romeries... Totes les festes, o la majoria, tenen un rebuf religiós. La nostra cultura –o incultura- es troba atapeïda de propostes religioses que, d’eixa manera governen la nostra vida i ens marquen el camí vers la mort. La gent prega a Déu, demanant-li salut, amor, diners, treball. Sempre hi ha alguna cosa que demanar-li el Senyor, el que regeix les nostres vides, i al que no li tenim en compte les calamitats col·lectives que fuetegen a la humanitat, ni tampoc les individuals, doncs ja s’hi ha encarregat l’església de fer-nos comprendre que qualsevol calamitat potser ens la mereixem, i que el sofriment és el camí més recte per accedir-hi a Déu.

            La fe dóna esperança als cors deprimits i porucs, i d’aquests n’hi ha en totes les categories socials. No és possible que tot s’hi acabe –pensen- quan arriba l’hora de la mort. Eixa sensació de pànic al no-res, es mitiga pensant en el fet de la resurrecció, doncs, en aquesta, les nostres ànimes gaudiran d’una vida plàcida per tota l’eternitat, junt un ésser infinitament just i poderós, principi i fi de tota cosa. Eixa esperança de vida oposada a la por a la mort, és l’aliment fonamental de qualsevol religió.

            Deixant de banda el fet religiós, el cas és que jo també crec en l’existència de diferents estadis que van units a la mort. Per mantenir-hi l’estructura a que estem acostumats els anomene de la mateixa manera: Cel, Infern, i els Llimbs. No obstant això, hi trobe dues diferències fonamentals amb els de la religió:

1)      Que no estan allunyats del món on vivim. Tots tres es troben immersos en la memòria de la gent que ha conviscut amb els finats. Per exemple, el Cel o Paradís es troba en el lloc que ocupen els pensaments positius, els records agradables que han quedat d’una persona. Els fets nobles i positius que fet al llarg de la seua vida, tot allò en que ha treballat per què el món fos millor, per ajudar la seua família, els amics, la societat.... El recull de tots aquests records formen el Cel on aquesta persona romandrà tant de temps com la memòria col·lectiva ho puga mantenir. La seua empremta estarà, tanmateix, en tota cosa física que hi haja deixat feta: les parets de sa casa, el moblatge, tot allò que hi ha escrit, o pintat o la música que ha fet o interpretat... L’Infern és una cosa semblant, però oposada. Tots els records hi són negatius, i és possible que es mantinguen vius menys temps que els altres, doncs, moltes vegades, la gent fa tot els possibles per esborrar de la memòria, quan abans millor, tot allò que els és desagradable, que els fa nosa.   

2)      El meu Cel i el meu Infern no són per tota l’eternitat, només es mantindran mentre la memòria dels éssers vius els recorde. Quan res del que els morts han deixat quede en la memòria dels vius, quan pel decurs del temps els records i els testimonis físics desapareguen, deixarà d’existir eixa persona i tot el recull de fets que li donaren cos, forma i vida es convertiran en pols que el vent del temps escamparà entre altres pols.

El tercer estadi: els Llimbs, mereix un comentari apart. En aquest no es distingeixen els bons dels dolents. Aquí només hi ha desconeguts, éssers anònims. És, potser, l’estadi més cruel de tots tres. Gent solitària que no ha conreat l’amistat i que s’ha mort sense alçar ni pols ni remolí. També gent injustament morta i injustament maltractats mentre visqueren. Aquells que, a la recerca d’una vida millor, intentaven passar les fronteres d’una manera que la gent de bé entén com a il·legal. Immigrants sense papers, sense nom, sense nacionalitat. Persones sense l’acreditació de persones, la memòria dels quals no consta en els nostres registres. Aquests, sí, són els únics que romandran en els Llimbs de l’oblit per tota l’eternitat.

dilluns, 3 de febrer del 2014

LES PARAULES (I)


LES PARAULES
 
Del conjunt de les paraules (o dels mots) es nodreix un idioma. En aquest idioma (el català-valencià) que jo vull emprar el més correctament possible, n’hi ha un considerable nombre de mots, la utilització dels quals desconec. Això és degut, fonamentalment, a que no he rebut la necessària formació en ninguna de les etapes de la meua vida. Per tal d’anar pal·liant, a poc a poc, aquesta manca de formació, he pensat cercar el significat d’alguns mots (d’aquells que em semblen més desconeguts), fent-los servir en un context adequat, escrivint petites històries on tinguen cabuda, familiaritzant-me amb ells. Tant de bo, aquest exercici supose una drecera envers un major (i millor) coneixement del idioma.
 
DESNONAR (I)
            El dia que s’havia de celebrar la festa, Rosa i Empar estaven contentíssimes. Es tractava d’una fita que les dues germanes havien assenyalat, al calendari de la cuina, amb un retolador vermell, perquè no s’hi les oblidés. Això, però, no calia haver-ho fet. Podia haver plogut a càntirs i barrals fins que l’aigua arrabassés amb tot –això pensaven elles- i no se n’oblidarien d’aquell dia tan acuradament assenyalat, atapeït d’enyors i d’esperances. Significava el regrés, després de molts mesos d’absència, de l’amiga que més s’estimaven: Anna. Totes tres xiques havien compartit eixos anys tan entranyables que uneixen i desuneixen, que fan i desfan, on l’odi és per a sempre, però també l’estima. Anaren a la mateixa escola, al mateix institut, a la mateixa universitat, per més que, en aquesta, els diferents estudis que elegiren, suposaren un petit entrebanc a la seua relació. Molt petit, però. El lligam que portaven, des de la infantesa, era suficientment fort per continuar mantenint-les unides per a moltes altres activitats que les eren comunes: festes, passejos, vacances, confidències. Per sobre de qualsevulla altra activitat, individual o en comú, sempre prevalien els lligams d’amistat que les unien, gràcies als quals trobaven els moments adients per a gaudir de les confidències, els consells o, tal vegada, els comentaris intranscendents. El fet de parlar, era el que importava. I fins llavors, malgrat la necessària separació, sempre ho feien. L’Anna tornava avui, després de vuit mesos estudiant anglès a Londres, i Rosa i Empar havien mobilitzat a tota la colla d’amics i amigues més propers de totes tres. Els quatre dies anteriors, les dues xiques havien treballat de valent netejant –sota l’esguard una mica empipat de sa mare- el garatge de sa casa, per tal d’adequar-lo per a fer una festa. Penjaren garlandes, enganxaren dibuixos per les parets, netejaren gairebé tota la pols (en quedà alguna, però és que n’havia molta) i, per arrodonir-ho tot, es gastaren els estalvis amb begudes (amb poc d’alcohol). Les dues xiques es compraren també vestits nous i renovaren acuradament els estris i els productes per a maquillar-se. Aquell dia havia de ser perfecte i elles havien d’anar perfectes.
            Dues hores abans de l’hora assenyalada per a l’arribada de l’avió, formant caravana amb llurs cotxes, tots els amics i amigues es desplaçaren fins l’aeroport. Anaven fent soroll amb instruments de tota mena: guitarres, olles, ampolles buides... La gent els mirava una mica desconfiada i molesta. Un guàrdia de seguretat els demanà –no de molt bona manera- que romangueren en ordre. Tots plegats, amb la pancarta estesa per donar-hi la benvinguda a l’amiga, es reien dient, de tant en tant, acudits. Semblava que el bon humor mai no anava a decaure, però el temps transcorria implacable, es feia de nit i l’avió no arribava. Finalment els panells lluminosos donaren la notícia: una vaga de pilots a l’aeroport de Londres havia impedit l'eixida de l’avió. El vol s’havia DESNONAT.
            La festa, per tant, també calia DESNONAR-LA.