dijous, 20 de febrer de 2014

L'ETERNITAT


            Els vocables “fe” i “evidència” són antònims. L’església catòlica i, en general, totes les religions, posen la fe per davant de qualsevol evidència. El que s’hi ha de creure, per sobre de tot allò que es pot veure o tocar. L’educació que hem rebut els que vivim en aquesta part del món, ens proposa, davant del fet inqüestionable de la mort, una solució per continuar vivint. En el nostre cas, en una altra dimensió, en un altre estat. És la resurrecció, quan el nostre esperit, deslligat de la càrrega dolenta que el cos l’imposava, rep el premi o el càstig a que es feu mereixedor pels mèrits, o demèrits, obtinguts al llarg de la vida terrenal. D’aquesta manera, es pot optar al Cel, si ens hem comportat bé, o a l’Infern en els cas que les nostres accions hagen estat contràries a les lleis de Déu.

            Jo estic segur que la societat, en general, no creu fermament en aquestes opcions, però, per si de cas, conviu amb elles i nodreix la seua continuïtat. Mitjançant un interès o un altre, participem en tots aquells ritus religiosos que ens proposen. Assistim a bodes, batejos, comunions, funerals, processons, romeries... Totes les festes, o la majoria, tenen un rebuf religiós. La nostra cultura –o incultura- es troba atapeïda de propostes religioses que, d’eixa manera governen la nostra vida i ens marquen el camí vers la mort. La gent prega a Déu, demanant-li salut, amor, diners, treball. Sempre hi ha alguna cosa que demanar-li el Senyor, el que regeix les nostres vides, i al que no li tenim en compte les calamitats col·lectives que fuetegen a la humanitat, ni tampoc les individuals, doncs ja s’hi ha encarregat l’església de fer-nos comprendre que qualsevol calamitat potser ens la mereixem, i que el sofriment és el camí més recte per accedir-hi a Déu.

            La fe dóna esperança als cors deprimits i porucs, i d’aquests n’hi ha en totes les categories socials. No és possible que tot s’hi acabe –pensen- quan arriba l’hora de la mort. Eixa sensació de pànic al no-res, es mitiga pensant en el fet de la resurrecció, doncs, en aquesta, les nostres ànimes gaudiran d’una vida plàcida per tota l’eternitat, junt un ésser infinitament just i poderós, principi i fi de tota cosa. Eixa esperança de vida oposada a la por a la mort, és l’aliment fonamental de qualsevol religió.

            Deixant de banda el fet religiós, el cas és que jo també crec en l’existència de diferents estadis que van units a la mort. Per mantenir-hi l’estructura a que estem acostumats els anomene de la mateixa manera: Cel, Infern, i els Llimbs. No obstant això, hi trobe dues diferències fonamentals amb els de la religió:

1)      Que no estan allunyats del món on vivim. Tots tres es troben immersos en la memòria de la gent que ha conviscut amb els finats. Per exemple, el Cel o Paradís es troba en el lloc que ocupen els pensaments positius, els records agradables que han quedat d’una persona. Els fets nobles i positius que fet al llarg de la seua vida, tot allò en que ha treballat per què el món fos millor, per ajudar la seua família, els amics, la societat.... El recull de tots aquests records formen el Cel on aquesta persona romandrà tant de temps com la memòria col·lectiva ho puga mantenir. La seua empremta estarà, tanmateix, en tota cosa física que hi haja deixat feta: les parets de sa casa, el moblatge, tot allò que hi ha escrit, o pintat o la música que ha fet o interpretat... L’Infern és una cosa semblant, però oposada. Tots els records hi són negatius, i és possible que es mantinguen vius menys temps que els altres, doncs, moltes vegades, la gent fa tot els possibles per esborrar de la memòria, quan abans millor, tot allò que els és desagradable, que els fa nosa.   

2)      El meu Cel i el meu Infern no són per tota l’eternitat, només es mantindran mentre la memòria dels éssers vius els recorde. Quan res del que els morts han deixat quede en la memòria dels vius, quan pel decurs del temps els records i els testimonis físics desapareguen, deixarà d’existir eixa persona i tot el recull de fets que li donaren cos, forma i vida es convertiran en pols que el vent del temps escamparà entre altres pols.

El tercer estadi: els Llimbs, mereix un comentari apart. En aquest no es distingeixen els bons dels dolents. Aquí només hi ha desconeguts, éssers anònims. És, potser, l’estadi més cruel de tots tres. Gent solitària que no ha conreat l’amistat i que s’ha mort sense alçar ni pols ni remolí. També gent injustament morta i injustament maltractats mentre visqueren. Aquells que, a la recerca d’una vida millor, intentaven passar les fronteres d’una manera que la gent de bé entén com a il·legal. Immigrants sense papers, sense nom, sense nacionalitat. Persones sense l’acreditació de persones, la memòria dels quals no consta en els nostres registres. Aquests, sí, són els únics que romandran en els Llimbs de l’oblit per tota l’eternitat.

Cap comentari: