Els vocables “fe” i
“evidència” són antònims. L’església catòlica i, en general, totes les
religions, posen la fe per davant de qualsevol evidència. El que s’hi ha de
creure, per sobre de tot allò que es pot veure o tocar. L’educació que hem
rebut els que vivim en aquesta part del món, ens proposa, davant del fet
inqüestionable de la mort, una solució per continuar vivint. En el nostre cas,
en una altra dimensió, en un altre estat. És la resurrecció, quan el nostre
esperit, deslligat de la càrrega dolenta que el cos l’imposava, rep el premi o
el càstig a que es feu mereixedor pels mèrits, o demèrits, obtinguts al llarg
de la vida terrenal. D’aquesta manera, es pot optar al Cel, si ens hem
comportat bé, o a l’Infern en els cas que les nostres accions hagen estat
contràries a les lleis de Déu.
Jo estic segur que la
societat, en general, no creu fermament en aquestes opcions, però, per si de
cas, conviu amb elles i nodreix la seua continuïtat. Mitjançant un interès o un
altre, participem en tots aquells ritus religiosos que ens proposen. Assistim a
bodes, batejos, comunions, funerals, processons, romeries... Totes les festes,
o la majoria, tenen un rebuf religiós. La nostra cultura –o incultura- es troba
atapeïda de propostes religioses que, d’eixa manera governen la nostra vida i
ens marquen el camí vers la mort. La gent prega a Déu, demanant-li salut, amor,
diners, treball. Sempre hi ha alguna cosa que demanar-li el Senyor, el que
regeix les nostres vides, i al que no li tenim en compte les calamitats
col·lectives que fuetegen a la humanitat, ni tampoc les individuals, doncs ja
s’hi ha encarregat l’església de fer-nos comprendre que qualsevol calamitat
potser ens la mereixem, i que el sofriment és el camí més recte per accedir-hi
a Déu.
La fe dóna esperança als
cors deprimits i porucs, i d’aquests n’hi ha en totes les categories socials.
No és possible que tot s’hi acabe –pensen- quan arriba l’hora de la mort. Eixa
sensació de pànic al no-res, es mitiga pensant en el fet de la resurrecció,
doncs, en aquesta, les nostres ànimes gaudiran d’una vida plàcida per tota l’eternitat,
junt un ésser infinitament just i poderós, principi i fi de tota cosa. Eixa
esperança de vida oposada a la por a la mort, és l’aliment fonamental de
qualsevol religió.
Deixant de banda el fet
religiós, el cas és que jo també crec en l’existència de diferents estadis que
van units a la mort. Per mantenir-hi l’estructura a que estem acostumats els
anomene de la mateixa manera: Cel, Infern, i els Llimbs. No obstant això, hi
trobe dues diferències fonamentals amb els de la religió:
1)
Que
no estan allunyats del món on vivim. Tots tres es troben immersos en la memòria
de la gent que ha conviscut amb els finats. Per exemple, el Cel o Paradís es
troba en el lloc que ocupen els pensaments positius, els records agradables que
han quedat d’una persona. Els fets nobles i positius que fet al llarg de la
seua vida, tot allò en que ha treballat per què el món fos millor, per ajudar
la seua família, els amics, la societat.... El recull de tots aquests records
formen el Cel on aquesta persona romandrà tant de temps com la memòria
col·lectiva ho puga mantenir. La seua empremta estarà, tanmateix, en tota cosa
física que hi haja deixat feta: les parets de sa casa, el moblatge, tot allò
que hi ha escrit, o pintat o la música que ha fet o interpretat... L’Infern és
una cosa semblant, però oposada. Tots els records hi són negatius, i és
possible que es mantinguen vius menys temps que els altres, doncs, moltes
vegades, la gent fa tot els possibles per esborrar de la memòria, quan abans
millor, tot allò que els és desagradable, que els fa nosa.
2)
El
meu Cel i el meu Infern no són per tota l’eternitat, només es mantindran mentre
la memòria dels éssers vius els recorde. Quan res del que els morts han deixat
quede en la memòria dels vius, quan pel decurs del temps els records i els
testimonis físics desapareguen, deixarà d’existir eixa persona i tot el recull
de fets que li donaren cos, forma i vida es convertiran en pols que el vent del
temps escamparà entre altres pols.
El tercer estadi: els Llimbs, mereix un comentari apart.
En aquest no es distingeixen els bons dels dolents. Aquí només hi ha
desconeguts, éssers anònims. És, potser, l’estadi més cruel de tots tres. Gent
solitària que no ha conreat l’amistat i que s’ha mort sense alçar ni pols ni
remolí. També gent injustament morta i injustament maltractats mentre
visqueren. Aquells que, a la recerca d’una vida millor, intentaven passar les
fronteres d’una manera que la gent de bé entén com a il·legal. Immigrants sense
papers, sense nom, sense nacionalitat. Persones sense l’acreditació de
persones, la memòria dels quals no consta en els nostres registres. Aquests,
sí, són els únics que romandran en els Llimbs de l’oblit per tota l’eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada