divendres, 28 de desembre de 2007

Lletres de Resistència (II)

"No despertéis, con himnos y estandartes,
a la fiera que duerme. Dejadla en su retiro."

Només fa uns dies que vaig incloure aquests versos al blog. No era pas una premonició, clar que no. La fera hi és desperta i és ella qui sacseja els nostres sentiments, les nostres dèries més íntimes. És ella qui dirigeix el rumb del món, malgrat que nosaltres, amb tota la nostra supèrbia, pugam sentir-nos els amos.

Ahir el caos es feu més evident al Pakistan. Benazir Bhutto fou brutalment assassinada. I el món civilitzat s'ha encongit amb l'esgarrip del terror pel magnicidi. Els líders dels païssos més importants han comdemnat l'acció terrorista i hi han pronunciat paraules de record i condolença vers la dona assassinada. Però cap d'ells ha parlat de les altres setze persones que ha mort al mateix atemtat. Setze éssers anònims. La seva vida fou destrossada al mateig temps que la de Bhutto, però només ella ha mereixcut el condol del món.

Les notícies d'aquest matí, ens parlaven de nombres semblants: 19 morts al Nepal, 7 a Palestina, 27 a l'Iraq..... Morts anònims. Morts sense més pecat que haver-hi nascut en determinat punt d'aquest planeta. Morts què, tal vegada en la nit de fi d'any, qualsevol cadena de ràdio o televisió els anomenarà com a estadística, com un número més que afegir a la nostra història. Sense noms ni cognoms. No són importants. Només que són poble. Carlos Cano ho va cantar:

"Cada vez que dicen Patria
pienso en el pueblo y me pongo a temblar".

dimecres, 26 de desembre de 2007

EL REI I JO

A la nit de Nadal, mentre sopavem veient la tele sense sentir-la, per què no ens molestessi en la tertúlia, de sobte aparegué el nostre rei (dic nostre per què, malgrat no agradar-me el vassallatge, no em queda altre remei que acceptar-hi el que hi ha. Per tant, agafe la part que em pertoca, la que se suposa que pague, la que és meva). Doncs bé, a Ruth li va cridar l'atenció una fotografia què, situada estratègicament, no sabiem quin paper jugaba en un decorat que, el més segur, hi havia estat perfectament estudiat. En eixos estaments del poder, ninguna cosa es fa amb mancança de raó. I també aquesta en tenia una. I força important. Al dia següent ho vaig saber.
Fou al telediari de TVE. El presentador va dir, aproximadament: "El compromiso inequívoco del rey con la ecología, se demuestra con la fotografía que lo acompañó durante el mensaje. Fue mientras plantava un árbol, en Chile" (em puc equivocar en alguna paraula, però crec que el fons és correcte).
Estem, doncs, d'enhorabona. El nostre rei s'ha compromés, inequívocament amb el medi ambient (queda clar Ruth?). És aquest un compromís que haurà omplit de goig fins el propi cosí de Rajoy. A mí, no pot deixar de recordar-me compromissos semblants adoptats per altres polítics -no reials-, com per exemple, l'alcalde del meu poble, que any rere any trau la bicicleta del xalet i -el dia de la bicicleta- rodejat de càmeres, es dona un tomb pel poble. O el dia del bus, que puja per què el traguen al dia següent a la portada dels diaris. Però tornem al compromís inequívoc del nostre rei. Jo, si tingués confiança, li diría:
-Vejam, majestat, bé està plantar un arbre a Xile, i fer-se una foto, i posar-la com a testimoni del compromís davant els ulls de tots els súbdits, però caldria fer alguna cosa més. No és un favor a la Natura anar-sen en avió privat, llançant a l'aire tot un munt de contaminació, fins arribar a les gèlides estepes de Rússia, pegar-li un tret a un ós narcotitzat i tornar-sen satisfet de l'obra realitzada (ho sento, es el què digueren alguns diaris, no és pas cosa meva).
Parlar d'aquestes coses, però, és demagògia i, a més a més, no ens podem ficar amb el rei, que té els seus hobbis, com qualsevol mortal. Clar, que serviria millor a la Natura anant al cinema o col·leccionant segells, o obrint-se un blog d'aquestos que ara estan tan de moda. No sé. Tal vegada el rei no m'entendria. O és que jo no l'entenc bé a ell. De qualsevol mode és clar què, el rei i jo, no fem bona parella. Amb tot el meu respecte, Majestat.

HIJOS DE GEA

No despertéis, con himnos y estandartes,
a la fiera que duerme. Dejadla en su retiro.
Que el veneno que le inoculó el áspid
no remueva su instinto de asesino.

Dejadla que repose. No pertubéis su sueño
y, si es que sueña,
que lo haga con mares apacibles
poblados por las náyades más bellas.

Que su vida transcurra silenciosa;
que los hados que guían el destino
no permitan que holle el camino
que circunda el poeta.

Que no pretenda con plomo y con acero,
salvarse al mundo a su propio albedrío.
Que deje al Hombre sufir sus devaneos
que avance Libre en pos de su destino.

No despertéis a la fiera que duerme.
Dejadla en su retiro.

LA LLENGUA COM ELEMENT D'INTEGRACIÓ

Fa uns dies, el columnista d'un periòdic local feia unes refleccions al voltant de l'ús de les diferents llengües. Venia a dir que parlant-ne tantes, cada vegada ens entenem menys, i que calia emprar només aquella que arribés a més gent, ja que les demés no feien més que dividir-nos i enfrontar-nos. Com aquest periodista ja sap, jo no comparteixo la seva opinió. Entenc que les llengües -totes- contribueixen a enriquir la cultura del territori on es parlen. Amb l'opinió del periodista jo hauria de escriure ara en espanyol. Per què no ho faig? Per menyspreu a la llengua castellana? Rotundament NO.
Estime l'idioma castellà. Amb ell he aprés les primeres lletres. I amb ell, com no podia ser d'altra manera vivint on visc, he llegit, he estudiat, he escrit i... he parlat i parle, ja què, malgrat viure al País Valencià, el castellà és l'idioma de referència. Però en valencià em parlaren a ma casa des què vaig nèixer. En un valencià malmés, mancat d'unes regles gramaticals que a hores d'ara tampoc no domine correctament. I ja, des de ben petit, vaig poder descobrir que hi havia un greuge i un menyspreu al voltant de l'idioma dels meus avantpassats. Aquesta raó, i no altra, és la què em fa ara decidir-me a elegir-lo. Sé que en castellà m'entendria més gent -en cas de què algú puga llegir-me-però tant de bo aquestes lletres de resistència puguen servir per normalitzar l'ús d'un idioma encalçat i malmés per les arts dolentes de polítics que mai no han entés que el concepte "pàtria" no es pot tancar envers un territori, un estandart, un himne.
Per un món obert al lliure pensament, respectuós amb les diferents cultures i llengües que ens fan distints però no contraris. Per la nostra utopi@ de llibertat, estimem les nostres llengües.

dimarts, 25 de desembre de 2007

LLETRES DE RESISTÈNCIA

Per què una utopia per resistir? Què és alló, de què volem resistir-nos? M'agradaria dir, en poques paraules, tot un conjunt d'idees, però no es gens fàcil. Tal vegada hauré d'escriure moltes vegades per què quede palès el què vull dir, per què el meu pensament es mostre tal i com jo el senc. I encara, en eixe instant, hi haurà qui em malinterprete. Aquesta és, doncs, una altra utopía per la que cal lluitar. Tot seguit exposaré el punts que més endavant aniré analitzant:
-Per què he emprat el signe "@" a la capsalera.
-Per què intente escriure en valencià -o català.
-Significat de la utopia que anyoro.
-De què hi ha que resistir.

Entenc que la xarxa d'Internet ha estat el invent més important conegut fins ara per desenvolupar lliurement el pensament. Mai abans hem pogut expresar-nos d'un mode semblant. És cert, que aquesta llibertat es pot aprofitar en moltes vesants, bones i dolentes, solidàries i de frau. Però per fi podem elegir. I la nostra decència serà, a la fi, la que ens catalogarà al lloc que ens pertoque. Pretenem desenvolupar una utopia, una mera concepció del pensament en llibertat. I el concepte és tan ample que aquesta "@" li confereix una vitola d'universalitat. Perquè volem expresar el nostre pensament obertament, de qualsevol tema, sense pressions mediàtiques ni polítiques, la qual cosa no és gens fàcil. De ahí el concepte de utopia què, a poc a poc, anirem deixant clar.