divendres, 29 de febrer de 2008

L'encontre del segle

Dilluns, dia 25 de febrer. 10 de la nit. Aquesta era l'hora i el gran dia. Els diaris i les cadenes de televisió i de ràdio, ja se n'havien preocupat, des de feia vuit o deu dies, d'escalfar l'ambient, creant un estat d'opinió que convertia en un fet inversemblant el no presenciar -o almenys escoltar- l'espectacle. Sense parar-me a analitzar les diferències, a mi la propaganda em semblava igual que quan Madrid i Barcelona es jugaven la lliga en un partit sense precedents: el derbi més esperat; el partit del segle... i no sé quantes coses més. Sempre, quan hi ha un partit de semblants característiques, la propaganda dels mitjans d'informació es posa al servei de l'espectacle, abans per movilitzar la gent; després per analitzar les opinions; i sempre per vendre, per assolir clients o audiència. La qualitat del derbi, al capdavall, gairebé no importa. De fet, els afeccionats, amb un resultat o altre, sempre pensen que el seu és el millor. I el partit, de vegades, resulta ser un mal partit, malgrat que ningú no ho valore.

I eixe dia, el del gran derbi, no fou diferent.

Quan a les deu de la nit, d'un mode solemne, Zapatero i Rajoy aparegueren al televisor, jo em vaig acomodar a la butaca. Ja n'havia sopat (menys mal), vaig embolicar-me les cames amb una manta i em vaig decidir (en eixe instant em sentia un bon espanyol) a que la meva presència sumara positivament als índexs d'audiència. En eixe instant, jo em trobava il·lusionat. Però tot fou només que un miratge. Quan Rajoy començà a parlar i el president li respongué, vaig tenir dues certeses: 1) que aquella pel·lícula ja l'havia vista; 2) que era una mala pel·lícula. D'esprès d'això, vaig desconnectar l'aparell i me'n vaig anar a dormir.

Però no he pogut deixar de seguir les enquestes dels dies següents, i les consabudes repeticions de les millors jugades. En política -és ben conegut- mai no perd ningú. Per tant, tots dos polítics van guanyar el debat. Com és habitual a les enquestes, a mi (menys mal) no m'ha preguntat cap d'enquestador. Però jo tinc la meva opinió. Aquí la puc dir. Com que gairebé ningú va a llegir-la, tinc la seguretat de que no va a molestar a ningú. Bo, jo opine que va guanyar Rajoy, com no podia ser d'altra manera (ho sento President). La qüestió és clara: Rajoy va anar al debat amb la tàctica de mentir, d'ofendre i de crispar. Pregunta: ho va conseguir? Resposta: sí. Conclusió: si va anar amb aquesta tàctica i feu el que volia fer, obviament va guanyar. Cadascú s'alimenta d'allò que li agrada. El seu aliment -pudent per a altres- a Rajoy l'engreixa.

El proper dilluns, hi ha el partit de tornada. Tornarè a gitar-me d'hora?

diumenge, 24 de febrer de 2008

Adéu, Comandant

Avui, 24 de febrer de 2008, es decideix a Cuba la persona que va a reemplaçar a Fidel Castro en el comandament del govern de l'illa. Passe el que passe, des d'avui, ja res no serà igual a Cuba. Als que contemplem el canvi des de l'altra part del món, ja ens han preparat. Les lliçons han estat ben donades. La memòria hi ha estat convenientment manipulada. Per què és important que el món "democràtic", no mire vers el passat, i s'oblide del mode en què un país, convertit llavors en un "garito" per l'esplai dels poderosos del món, fou alliberat i se li va restituir la seva dignitat. Això és massa fort, i posa tanmateix en perill els basaments de la pròpia "democràcia". I no havien de consentir-ho.

La dignitat d'un poble... Què és això, de la dignitat d'un poble? Què anem a fer, "els demòcrates", si a qualsevol poble se l'acudeix lluitar per la seva dignitat?

Per preservar-se de la contaminació de dignitat -un virus que els venia de Cuba- optaren per intentar ofegar-la. I decretaren el bloqueig. Però la major part del poble, comandat per Fidel, ha pogut superar el setge dels poderosos, i la seva dignitat, malgrat les necessitats, ha estat ferma.

Ara, tot això, ja no val res. Els "demòcrates" ja li donaren nom al Comandant: és un dictador. I cal que es recuperen els drets dels magnats i dels caciques, per tornar a governar l'illa. És el camí. I molta gent s'ho creu. Però, tot acabarà, després de Castro? Va a ocórrer igual, que abans passà a Rússia? Tot s'ensorrarà i tornaràn a perdre la dignitat? Haurem de veure-ho. Ens costa renunciar a la utopia. Algo de bo haurà quedat. Tal vegada molt.

Potser, després d'aquesta tarda, ho pugam veure.

Castro feu la revolució al costat d'"El Che". Vejam com és la memòria i com és manipulada: "El Che", és un mite, un personatge relativament ben tractat per la història. Castro és un dictador. Però, quina diferència hi ha entre l'un i l'altre? Bàsicament una: "El Che" és mort. Castro encara viu. La línia que separa la vida de la mort serveix en aquesta societat per establir diferències i per dirigir l'opinió de les majories, en contra del que ha tingut la gosadia de fer una revolució i romandre viu. Algo que no es pot permetre, en "democràcia".

Doncs bé, confiem que, amb el camí que els cubans assoleixquen a partir d'avui, no es deixen mai de banda la seva dignitat. Una cosa força més valuosa que eixa enlluernadora llibertat de l'ostentació i el poder dels diners. Un miratge que lis envien des d'el "món lliure" per què se n'obliden del seu passat i s'apunten al model de vida general. On els valors de la persona no tenen cap d'importància.

Adéu, Comandant. Tant de bo algún dia, un historiador honrat ens conte la veritat del que ha ocorregut a Cuba en el decurs dels darrers cinquanta anys. I que tots ho pugam entendre i valorar com cal.

dilluns, 18 de febrer de 2008

Fronteres

Avui ens hem desdejunat amb la notícia del naixement d'un nou país: Kosovo. I jo, que cada vegada, de política, en sé menys coses, no tinc gens clar si es tracta d'una bona notícia o de si representa un nou fracàs de la comunitat dels éssers humans.


Ha nascut un nou país.


S'aixecat una nova frontera.


Què vol dir, tot plegat?


D'una banda, podem entendre, que una comunitat de persones, defensant les seves conviccions, han aconseguit dur endavant llurs somnis. I ho han fet mijançant un procés democràtic, la qual cosa, de principi, sembla bona. Però, i els altres, els que no han gunayat en aquest procés? Quina és, a hores d'ara la seva actitud, la seva situació? Ens trobem davant d'un fet irreversible, o la situació es pot capgirar, si canvien les circumstàncies? Quines són les condicions que es deuen donar per què els països es vertebren i s'aixequen, de tant en tant, noves fronteres? Es tracta d'accions d'autodefensa? Es tracta de deliris de poder? El món seria millor en el cas de què cada ètnia, cada grup que comparteix una llengua i un ADN determinat, aixequés una frontera per preservar-se'n de la contaminació dels que són diferents?


Davant del fet concret dels qui -a qualsevol nivell, o en qualsevol país- fan militància per la independència d'un territori, caldria fer una reflexió: d'una banda, el país on són, no respecta les seves idees i, econòmicament es té sotmesos per les lleis. Són ciutadans de tercera o quarta categoria. Davant aquesta situació, és clar que la solució és la secessió. Però tal vegada seria aquest un plantejament simplista. Partim d'una equació on hi ha dos enunciats: a) = bons. b) = dolents. Barrejar a) amb b) és impossible, per tant cal que cadascú s'organitze del mode que s'estime millor. x = secessió. Què fàcil, oi? És d'aquest mode com hem de funcionar? És així, com funcionem, a qualsevol nivell? Doncs, què estem dient quan parlem d'integració, de comprensió, de solidaritat, de respecte?


La nostra vida, només es composa de blanc i de negre, d'obscur i de lluminós, de bò i de dolent? On són l'immensitat de grisos que hi ha al mig del blanc abans d'arribar al negre, i que defineixen les diferents formes de pensar de cada ésser humà, allò que ens dóna la identitat individual? I on és la nostra capacitat per raonar, per arribar al consens, per respectar el que és distint? Mentre s'ens ompli la boca amb la paraula globalització, en lloc d'ensorrar fronteres que posibiliten el moviment i la convivència de persones, en un ambient de Pau, anem aixecant fronteres, fent-nos, cadasqú, segons les nostres possibilitats, un món a la nostra mida on, si és possible, no tinga accés el veí.


Torne al principi: no sé si aquesta és una bona notícia. De tant en tant, m'hi agradaria desdejunar-me escoltant una cosa que no fos notícia: que les persones, independentment de l'idioma o del color de la seva pell o de la seva religió o ideologia política s'entenen i colaboren per fer un món millor, sense fronteres, on tots som reconeguts com a ciutadans del món, regits per lleis de respecte i de solidaritat. Però això és un conte en el que ja no creem. És una llàstima deixar de ser nens. L'unica etapa de la nostra vida realment neta.

divendres, 8 de febrer de 2008

Quo vadis, Nomine?

On vas, Senyor?

La fotografia -el banc i la custòdia- només que intenta establir la relació que avui hi ha, en aquest món ric, entre el poder econòmic i l'esglèsia. On ha quedat l'esglèsia de Crist, en aquesta cursa, en la que el benestar és la meta de tothom? En escoltar les declaracions de la jerarquia, sembla que ens estranyem. No ens ocorriria si ens adonarem que sempre ha estat igual, desde la seva creació. Pere, el primer Papa, fou també el primer en negar a Crist. Després, res no ha canviat. La història de l'esglèsia -des dels seus inicis- va fermament lligada amb la història de la humanitat. I cal dir que sempre ha estat més humana que divina. La doctrina de Crist ha estat un referent tant llunyà, que només ha servit per fer interpretacions interessades, no pas un mode de vida.

Fa anys, m'agradava assistir a l'eucaristia a una petita esglèsia d'un barri obrer. Anava, no per escoltar la paraula del sacerdot, sinó per trobar-me en gent senzilla que, quan t'oferien la mà per donar-te la pau, ho feien miran-te els ulls, i hom notava l'alè de la sinceritat, molt per sobre del ritus que s'estava celebrant. I en aquells anys de utopia, quan intentavem fer una revolució que començava per canviar la nostra pròpia personalitat, abans d'intentar canviar las dels altres, hom pensava que el Regne de Déu havia de ser allí, on estava la gent senzilla, on estava el poble. Però ja aleshores, com abans i com després, aquestes idees foren rebutjades per la jerarquia de l'esglèsia. I la utopia, a poc a poc, va anar morint d'avorriment, com tantes altres coses que mata el temps.

En morir eixa utopia, jo me n'he lliurat d'algunes dependències. En aquell temps, quan estàbem sotmesos per la dictadura, ens afanyavem per denunciar l'actitut farisàica dels jerarques de l'esglèsia, arrenglerada amb el poder. Lis demanavem que es pronunciaren en contra de les injustícies. No ho van fer. La seva doctrina era de sotmetiment. Calia patir, per guanyar el Cel. Però ells no patien. Avui, quan parlen, ho fan intentant convertir la seva ideologia en llei, i manifestant-se en contra de qualsevol alè de llibertat que puga guanyar el poble.

Ara, a Benet XVI se l'acudit dir que existeis l'infern, quan Joan Pau II havia manifestat que no existia. Ja abans havia anunciat, Benet, la no existència dels llimbs. Només falta que ens anuncie, per què timgam un bipartidisme total, que no existeis el purgatori. Llavors, als catòlics, només els quedarà el cel -si acompleixen les normes, no de Crist, sinó de l'esglèsia- i l'infern, el lloc que ens reserva, aquesta jerarquia, a tots els que no pensem com ells. Amb aquesta doctrina, continua tenint vigència l'eterna pregunta: Quo vadis, Nomine?