Fronteres

Avui ens hem desdejunat amb la notícia del naixement d'un nou país: Kosovo. I jo, que cada vegada, de política, en sé menys coses, no tinc gens clar si es tracta d'una bona notícia o de si representa un nou fracàs de la comunitat dels éssers humans.


Ha nascut un nou país.


S'aixecat una nova frontera.


Què vol dir, tot plegat?


D'una banda, podem entendre, que una comunitat de persones, defensant les seves conviccions, han aconseguit dur endavant llurs somnis. I ho han fet mijançant un procés democràtic, la qual cosa, de principi, sembla bona. Però, i els altres, els que no han gunayat en aquest procés? Quina és, a hores d'ara la seva actitud, la seva situació? Ens trobem davant d'un fet irreversible, o la situació es pot capgirar, si canvien les circumstàncies? Quines són les condicions que es deuen donar per què els països es vertebren i s'aixequen, de tant en tant, noves fronteres? Es tracta d'accions d'autodefensa? Es tracta de deliris de poder? El món seria millor en el cas de què cada ètnia, cada grup que comparteix una llengua i un ADN determinat, aixequés una frontera per preservar-se'n de la contaminació dels que són diferents?


Davant del fet concret dels qui -a qualsevol nivell, o en qualsevol país- fan militància per la independència d'un territori, caldria fer una reflexió: d'una banda, el país on són, no respecta les seves idees i, econòmicament es té sotmesos per les lleis. Són ciutadans de tercera o quarta categoria. Davant aquesta situació, és clar que la solució és la secessió. Però tal vegada seria aquest un plantejament simplista. Partim d'una equació on hi ha dos enunciats: a) = bons. b) = dolents. Barrejar a) amb b) és impossible, per tant cal que cadascú s'organitze del mode que s'estime millor. x = secessió. Què fàcil, oi? És d'aquest mode com hem de funcionar? És així, com funcionem, a qualsevol nivell? Doncs, què estem dient quan parlem d'integració, de comprensió, de solidaritat, de respecte?


La nostra vida, només es composa de blanc i de negre, d'obscur i de lluminós, de bò i de dolent? On són l'immensitat de grisos que hi ha al mig del blanc abans d'arribar al negre, i que defineixen les diferents formes de pensar de cada ésser humà, allò que ens dóna la identitat individual? I on és la nostra capacitat per raonar, per arribar al consens, per respectar el que és distint? Mentre s'ens ompli la boca amb la paraula globalització, en lloc d'ensorrar fronteres que posibiliten el moviment i la convivència de persones, en un ambient de Pau, anem aixecant fronteres, fent-nos, cadasqú, segons les nostres possibilitats, un món a la nostra mida on, si és possible, no tinga accés el veí.


Torne al principi: no sé si aquesta és una bona notícia. De tant en tant, m'hi agradaria desdejunar-me escoltant una cosa que no fos notícia: que les persones, independentment de l'idioma o del color de la seva pell o de la seva religió o ideologia política s'entenen i colaboren per fer un món millor, sense fronteres, on tots som reconeguts com a ciutadans del món, regits per lleis de respecte i de solidaritat. Però això és un conte en el que ja no creem. És una llàstima deixar de ser nens. L'unica etapa de la nostra vida realment neta.