Adéu, Comandant

Avui, 24 de febrer de 2008, es decideix a Cuba la persona que va a reemplaçar a Fidel Castro en el comandament del govern de l'illa. Passe el que passe, des d'avui, ja res no serà igual a Cuba. Als que contemplem el canvi des de l'altra part del món, ja ens han preparat. Les lliçons han estat ben donades. La memòria hi ha estat convenientment manipulada. Per què és important que el món "democràtic", no mire vers el passat, i s'oblide del mode en què un país, convertit llavors en un "garito" per l'esplai dels poderosos del món, fou alliberat i se li va restituir la seva dignitat. Això és massa fort, i posa tanmateix en perill els basaments de la pròpia "democràcia". I no havien de consentir-ho.

La dignitat d'un poble... Què és això, de la dignitat d'un poble? Què anem a fer, "els demòcrates", si a qualsevol poble se l'acudeix lluitar per la seva dignitat?

Per preservar-se de la contaminació de dignitat -un virus que els venia de Cuba- optaren per intentar ofegar-la. I decretaren el bloqueig. Però la major part del poble, comandat per Fidel, ha pogut superar el setge dels poderosos, i la seva dignitat, malgrat les necessitats, ha estat ferma.

Ara, tot això, ja no val res. Els "demòcrates" ja li donaren nom al Comandant: és un dictador. I cal que es recuperen els drets dels magnats i dels caciques, per tornar a governar l'illa. És el camí. I molta gent s'ho creu. Però, tot acabarà, després de Castro? Va a ocórrer igual, que abans passà a Rússia? Tot s'ensorrarà i tornaràn a perdre la dignitat? Haurem de veure-ho. Ens costa renunciar a la utopia. Algo de bo haurà quedat. Tal vegada molt.

Potser, després d'aquesta tarda, ho pugam veure.

Castro feu la revolució al costat d'"El Che". Vejam com és la memòria i com és manipulada: "El Che", és un mite, un personatge relativament ben tractat per la història. Castro és un dictador. Però, quina diferència hi ha entre l'un i l'altre? Bàsicament una: "El Che" és mort. Castro encara viu. La línia que separa la vida de la mort serveix en aquesta societat per establir diferències i per dirigir l'opinió de les majories, en contra del que ha tingut la gosadia de fer una revolució i romandre viu. Algo que no es pot permetre, en "democràcia".

Doncs bé, confiem que, amb el camí que els cubans assoleixquen a partir d'avui, no es deixen mai de banda la seva dignitat. Una cosa força més valuosa que eixa enlluernadora llibertat de l'ostentació i el poder dels diners. Un miratge que lis envien des d'el "món lliure" per què se n'obliden del seu passat i s'apunten al model de vida general. On els valors de la persona no tenen cap d'importància.

Adéu, Comandant. Tant de bo algún dia, un historiador honrat ens conte la veritat del que ha ocorregut a Cuba en el decurs dels darrers cinquanta anys. I que tots ho pugam entendre i valorar com cal.