divendres, 8 de febrer del 2008

Quo vadis, Nomine?

On vas, Senyor?

La fotografia -el banc i la custòdia- només que intenta establir la relació que avui hi ha, en aquest món ric, entre el poder econòmic i l'esglèsia. On ha quedat l'esglèsia de Crist, en aquesta cursa, en la que el benestar és la meta de tothom? En escoltar les declaracions de la jerarquia, sembla que ens estranyem. No ens ocorriria si ens adonarem que sempre ha estat igual, desde la seva creació. Pere, el primer Papa, fou també el primer en negar a Crist. Després, res no ha canviat. La història de l'esglèsia -des dels seus inicis- va fermament lligada amb la història de la humanitat. I cal dir que sempre ha estat més humana que divina. La doctrina de Crist ha estat un referent tant llunyà, que només ha servit per fer interpretacions interessades, no pas un mode de vida.

Fa anys, m'agradava assistir a l'eucaristia a una petita esglèsia d'un barri obrer. Anava, no per escoltar la paraula del sacerdot, sinó per trobar-me en gent senzilla que, quan t'oferien la mà per donar-te la pau, ho feien miran-te els ulls, i hom notava l'alè de la sinceritat, molt per sobre del ritus que s'estava celebrant. I en aquells anys de utopia, quan intentavem fer una revolució que començava per canviar la nostra pròpia personalitat, abans d'intentar canviar las dels altres, hom pensava que el Regne de Déu havia de ser allí, on estava la gent senzilla, on estava el poble. Però ja aleshores, com abans i com després, aquestes idees foren rebutjades per la jerarquia de l'esglèsia. I la utopia, a poc a poc, va anar morint d'avorriment, com tantes altres coses que mata el temps.

En morir eixa utopia, jo me n'he lliurat d'algunes dependències. En aquell temps, quan estàbem sotmesos per la dictadura, ens afanyavem per denunciar l'actitut farisàica dels jerarques de l'esglèsia, arrenglerada amb el poder. Lis demanavem que es pronunciaren en contra de les injustícies. No ho van fer. La seva doctrina era de sotmetiment. Calia patir, per guanyar el Cel. Però ells no patien. Avui, quan parlen, ho fan intentant convertir la seva ideologia en llei, i manifestant-se en contra de qualsevol alè de llibertat que puga guanyar el poble.

Ara, a Benet XVI se l'acudit dir que existeis l'infern, quan Joan Pau II havia manifestat que no existia. Ja abans havia anunciat, Benet, la no existència dels llimbs. Només falta que ens anuncie, per què timgam un bipartidisme total, que no existeis el purgatori. Llavors, als catòlics, només els quedarà el cel -si acompleixen les normes, no de Crist, sinó de l'esglèsia- i l'infern, el lloc que ens reserva, aquesta jerarquia, a tots els que no pensem com ells. Amb aquesta doctrina, continua tenint vigència l'eterna pregunta: Quo vadis, Nomine?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

L'existència de l'Infern és una amenaça necessària per a una organització como la Església, que perd fidels molt depressa.

En lloc d'apropar la doctrina i la menra de viure a la de la majoria, s'inventen estratègies per a tindre a la gent acobardida i sotmesa.

Quin fàstic.

Anònim ha dit...

Amb l'església hem topat!!! , les últimes declaracions són d'escàndol, com quasi sempre, el concepte de família, l'homosexual, l'avortament, la política….etc. Millor calladets.
Salutacions, Pascual