La solitud d'en Silas Sang

Hi ha una frase que escolte sovint, i que encén tots els meus llums d'alarma: Jo no sóc racista, però... Invariablement, després d'aquest però, hi ha sempre una autèntica declaració d'intencions xenòfogues, de retret i d'odi envers del qui és diferent. Com i per què es genera aquest odi? Sens dubte, seria llarg i difícil d'entendre i el més segur és que es trataria d'una tasca que superaria bastant les meves qualitats. Hi ha dades, però, que poden veure fins els cegs.

Els mitjans de comunicació publiquen sovint els resultats de les enquestes que fan a la ciutadania. En aquestes enquestes es mostren les preocupacions generals, organitzades segons el grau d'importància: unes setmanes és l'atur, el què més preocupa, altres el terrorisme, altres l'emigració. En aquest sentit, me crida l'atenció llegir -o sentir- quan diuen que el problema que més preocupa els espanyols és l'emigració. Fa uns dies, a un programa de ràdio, una dona, explicava que, malgrat no ser racista, a ella n'hi preocupava que alguns barris de la ciutat es trobessin ocupats per emigrants fins el punt que donava por anar pel carrer. Jo no sóc racista -deia un home- però els estrangers ens estan furtant els llocs de treball, i els espanyols ens estem quedant sense feina.

És aquest un problema real, o un atemptat contra l'inteligència? Com és possible que els mitjans de comunicació i les institucions polítiques puguin admetre com correcte aquest plantejament del problema? A qui li interessa que això es plantegi d'aquesta forma? És aquest el problema de l'emigració, que tant preocupa? On queda el problema real: el dels milions de pobres que no tenen per menjar?, els que deixen el seu indret, arriscant la vida -o perdent-la en el camí- a la recerca d'un futur? ON ÉS, REALMENT, EL PROBLEMA DE L'EMIGRACIÓ?

Caldria que -suportant el risc de què ens diguessin demagogs- ens regiressim cap l'altra banda per veure que mou la gent a deixar llurs arrels per anar a un altre món, on la seva presència és rebuda amb hostilitat i, en lloc de tindre's en compte el seu problema, ells, físicament, han esdevingut a ser el problema. En el món global en què vivim (ara es diu així, oi?), quants n'hi ha que no estiguen emigrants? Sembla que hem guanyat un benestar i què no el volem compartir, envers d'això tractem d'enriquir-nos i de viure millor sense acotar el cap envers un món de pobres. Pobres que caminen sols, maldant per solucionar la seva situació, amb l'angúnia i desesperació del que no troba el caliu d'una mà amiga que n'hi ajude a caminar.

No sé si alguna cosa d'aquestes pensaria en Silas Sang quan, tot sol, amb la solitud que caracteritza els corredors de fons, es dirigia a la meta per gunayar la XIX Mitja Marató Vila de Santa Pola. Aquest corredor feu un esforç considerable per treure el cap en una societat que el rep amb la boca petita. Però no és un esforç més fastigós que el què fan altres, encara que fos per malmenjar o per malviure. Quan menjar o viure cada dia significa superar el rècord anteior. I sense més dret a premi que la pròpia mala vida.