dissabte, 5 de gener del 2008

Lletres del cor. El comiat




Alguna cosa se'ns trenca en acomiadar-nos. El paisatge qutidià es queda malmés i ja no torna a ser el que fou. Tant se'ns val que l'acomiadament es dega a fets dolents com que fos per esdeveniments puntuals de la pròpia vida. Tant se'ns val. Sempre -en les dues parts afectades- queda un vuit agre, força difícil d'endolsir. Malgrat les paraules fermes, gairebé fingides per contenir l'allau de l'emoció.
Aquest d'ara no hi és un cas diferent: un ésser força estimat se'n surt a organitzar la seva vida a un indret relativament llunyà d'on ha estat arrelat fins ara. No puc deixar de pensar en els seus dubtes -que tal vegada són els meus-: se'n va de la calor al fred; d'un treball on se sentia agust a un altre que encara no coneix; d'un paisatge -el de tota la vida- a un altre de nou. Deixa la relativa influència d'una incerta família i un munt de certs amics. Però un altre horitzó l'espera. I això li dona tranquilitat (i ens tranquilitza). Perquè a canvi, però, cercarà -i segur que trobarà- nous amics, sense que des d'aquí ens oblidem ni mos oblide. I tindrà, per sobre de tot, un nou i magnífic equip d'escalada: una noia sensacional en qui va a afrontar el repte de la seva vida, la ruta més complicada i valuosa. Una ruta que pujaran tots dos sense dificultat, car formen l'equip idoni.
A les fredes muntanyes de Sòria hi arribarà ara el lleu caliu de la mar Mediterrània i la brisa que fa moure les gegantines palmeres. I tot plegat se fondrà amb el paisatge castellà que recità Machado. I el paisatge sorià s'alegrarà en rebre'l i li donarà la benvinguda i el seu recer.
Força, Isra i Moni. Cap amunt. Us queden moltes rutes per gaudir i moltes històries per compartir i contar-nos. Arreveure, estimats.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

És una sensació extrenya, entre la pena per la partida i la alegria de saber qué és una bona decissió.

Malgrat tot, ¡quina mania la de amagar les emocions! Els sentiments són millors, més constructius, quan són compartits.

pp@dsuar ha dit...

Tens raó, però a estes altures que canviem tal vegada siga demanar-nos massa.

Anònim ha dit...

Jajjajjaaa. Nunca es tarde si la dicha es buena.

Anònim ha dit...

Esta nit, després de reis, a sigut la nit de visites a blocs, Ruth, Israel, Inma, Pepe, bo el de Ruth ja el coneixia, i la veritat, la qual cosa unix internet que no ho separe ningú.
El viatge d'Israel a Sòria, com tots, també espere que tot li isca molt bé en el professional i en el personal. Ja tenim un altre lloc on anar de visita!!!
Pepe enhorabona per tindre treball.
Inma espere que em crides.
Ruth que tot seguisca bé.
Besos per a tots i feliç any nou.
Pasqual

Israel A...nosequé ha dit...

El meu valencià es prou dolent. Reconec, ara que les he viscut en primera persona per els fets que adalt s'enumeren, que no m'agraden els comiats. No més enllà de una abraçada forta i sincera.
Ja som aci, tractant de trobar el lloc, gaudint de la recerca. Ja coneixeu el meu esperit de recerques constants...
El que tinc ganes es de tornar i tornar-vos, a tots, aquelles abraçades que sent-ho que em vau donar per carregarme de força.
Un petó molt gran de part de la Moni i meva.