Pensar amb els peus

En dir "pensar amb els peus", me n'estic referint als qui han intentat posar-li lletra a un himne per què es puga cantar als camps de futbol, un esport què, com ja sabem, majoritariament es juga amb els peus. Fou aquesta, una bona raó? Posar-li lletra a un himne, fonamentalment per què es puga cantar en les competicions esportives? És eixa tota l'exaltació patriòtica que se'ns demana? Bo, tal vegada és que la nostra sensibilitat no pot arribar més lluny. O tal vegada és que les generacions que a hores d'ara vivim, encara ens trobem dividits, i ferits, per l'utilització que fins ara s'ha fet dels símbols de la nació.
Ha transcorregut molt poc de temps. Trenta anys, en la història d'un poble, no significa a penes res. La pols de l'oblit s'escamparà per sobre de la nostra història, i una altra nova història neixerà. Però ha de passar més de temps. Som molts els què no ens podem oblidar que la bandera "roja y gualda" i l'himne que ara no te lletra, foren els mateixos símbols de la dictadura. Així doncs, les paraules "nacional", "patria" o "bandera española" tenen un sentit força diferent, segons qui les escolte o les utilitze. Mentre que per a una minoria eren elements de domini, per a la gran majoria hi eren d'encalçament i d'opressió. No se'ns pot demanar, doncs, a aquesta majoria, que aplaudim la primera lletra que se'ns proposa. No se'ns pot demanar. Prou és que ens posem d'empeus en sonar la "Marxa Reial", i què, respectuosament, fem per mantenir els llavis closos. Per aquesta o l'altra raó -el fet ja té poca importància- aquest és ja l'himne de tots. La seva acceptació es centra en què no hi ha lletra que l'identifique, i que cadascun pot afegir-hi la què més l'agrade. D'aquest mode, mentre sona el "xinta xinta", uns mormolaran allò de "Viva España /alzad los brazos hijos / del pueblo español, / que vuelve a resurgir...", altres però, no podran deixar de pensar en allò que deien de nens: "¡Franco, Franco! / Que tiene el culo blanco / porque su mujer / lo lava con Ariel...", y tot plegat sota la mateixa música. És doncs un himne que a hores d'ara unifica, que aprofita d'un mode semblat a totes les sensibilitats. No és doncs necessari cambiar-ho això.
Altra questió és la feina que li han fet a en Paulino Cubero, l'autor de la lletra primer acceptada i ara rebutjada. Com ell mateix deia, molt encertadament, quan es va assabentar del rebuig, ha passat del res al tot, i del tot al res. I ho reconeixia recitant a la ràdio la poesia de José Hierro, "Vida": "No queda nada de lo que fue nada. / (Era ilusión lo que creía todo / y que, en definitiva, era la nada). / Qué más da que la nada fuera nada / si más nada será, depués de todo, / después de tanto todo para nada."
Caldria pensar què hagués passat si en lloc de tractar-se d'un home humil, sense treball, l'autor de la lletra hagués estat un personatge "eminent". S'hagués enretirat, l'himne? És el què es treu quan es pensa amb els peus. Quin món...