On és la justícia?

Com ja és costum, les notícies referides a l’“alta política” es traslladen a l’audiència de tal manera que, a poc a poc, la pròpia notícia es perd per entre la pols de les discussions interessades, les filtracions, els “i tu més”, etc., a què tant ens tenen acostumats i... educats. És una tàctica premeditada de la pròpia classe política, mitjançant la qual desinformen informant... o informen desinformant. On l’únic que compta és desprestigiar el rival, posant com a testimoni al poble, completament desconcertat per les opinions malintencionades dels uns i dels altres.

Dic açò en referència a la notícia publicada pel diari “El País”, on es parla d’un informe “secret” que deixa palesa l’autorització del govern de José M.ª Aznar, per què aterraren, en aeroports espanyols, avions de la CIA que portaven ostatges amb destinació a la presó il•legal de Guantànamo. Aquesta notícia ens hauria de fer reflexionar, però no ens donen temps. Els caps dels partits, surtin d’immediat als mitjans de comunicació per comentar-la i donar-li la volta, com si d’un calcetí es tractés, de tal mode, que la mateixa notícia –sense entrar al fons d’ella- aprofités per desprestigiar als uns o als altres. La notícia la dona el diari “El País” i això ja és una cosa una mica sospitosa, per la seva ideologia més propera al govern. Es tracta, doncs, d’un treball d’investigació del diari, o d’una filtració interessada? El PP diu que és una filtració interessada, perquè no es continués parlant de la crisi econòmica. Em sembla una bogeria. L’ínclita Esperanza Aguirre diu públicament que han hagut més vols governant el PSOE que governant el PP. Em sembla més bogeria encara, només que es tracta de quantitats? Després de tot açò, on queda el fet denunciat? On és l’honestedat, on és la justícia? Què és el que importa el, tu més que jo, o el delicte comés?

La notícia és tan greu, que els polítics –tots- haurien de callar avergonyits, i deixar actuar a la justícia, si és que hi ha justícia, si és que hi ha independència judicial, que és una qüestió en la que cada vegada crec menys. Si és que hi ha vergonya per callar, que també ho dubto. Es tracta d’avions secrets per transportar éssers humans –no sabem si culpables o no- d’un mode il•legal, a una presó il•legal per ser il•legalment jutjats, quan no retinguts i torturats, sense cap de garantia. Un fet vergonyós que algun dia –tant de bo ho poguéssim veure- la història condemnarà. Un fet vergonyós que, com he dit, hauria de fer callar els polítics i els hauria de fer que paguessin pel seu delicte. Si es tracta d’Aznar, el responsable de l’acord, tant ell com els ministres que el secundaren, haurien de ser jutjats i condemnats en conseqüència. Però, i els governs que els van succeir? Haurien de demostrar que són innocents, i no ho tenen fàcil. Perquè sembla que hi han continuat aterrant avions de la CIA i ningú no ha fet res, per evitar-ho. És clar, es tracta dels avions de l’amo del món, i val més callar i quedar bé.

Sembla que a aquestes coses, no lis donem massa importància. No afecten a la nostra butxaca i, per tant, no són rellevants. Però haurien d’afectar a la nostra consciència d'éssers humans, a l’honestitat, a l’honradesa, a la solidaritat. Tal vegada si ens trobarem segrestats del nostre medi, de les nostres famílies, de la nostra vida, imploraríem l’ajut del món. I tal vegada el món –com nosaltres- s’ho miraria com si es tractés d’una pel•lícula d’espies. L’eterna lluita del bé i del mal on, com en aquest cas, la fi justifica el medi, per molt vergonyós que aquest sia. On és la justícia?

Tardor

Escric poc, darrerament. Menys del que m’agradaria. I no és que no hi hagen temes per escriure. No és eixe el problema. El problema, en el que a mi respecta, és que n’hi ha massa. Dia rere dia, la informació vessa les pàgines dels diaris i dels informatius de ràdio i televisió. És un continu vessament que no em deixa temps per a l’anàlisi seré i desapassionat. Me n’adoni que, en moltes ocasions, les notícies tenen data de caducitat, com alguns aliments, de tal manera que en un moment són importants i passant un temps, sense saber com, desapareixen dels diaris. En aquest moment se m’acudeix un exemple: al mes de juliol fou empresonat Radovan Karadzik (el carnisser de Sarajevo). A propòsit d’aquesta notícia corregueren rius de tinta i es feren reportatges a la televisió. Després d’uns mesos, ja no existeix el Karadzik. No ha estat jutjat, que jo sàpiga... No hi ha, en tots aquests mesos, cap d'informació “útil” que pogués interessar a l’opinió pública? No sé si és, aquest, l'exemple més escaient per demostrar la situació en què em trobo. La notícia, a hores d’ara, és la crisi i, com que a tots ens pertoca, potser estarà sent notícia a llarg termini. Dissabte passat es va reunir el G-20... o 22 (no sé). La notícia més important era si Espanya sí o si Espanya no. Finalment Espanya va estar en l’anomenada foto de família. ¿Resultats? Tampoc ho sé. Avui han detingut un important dirigent d’ETA. Les fàbriques d’automòbils van a deixar sense feina una part important dels seus treballadors. Una constructora (¿o són més d’una?) va a fer fallida (fa uns mesos cotitzava en la borsa i, els accionistes s’omplien les butxaques, però això no era notícia). Notícies de totes les mides: petites, mitjanes, grans. Notícies... notícies... notícies per què no puguem dir que no som informats, però que no ens donen lloc a pensar, a processar tota la informació i a fer una catalogació adequada. Notícies, moltes vegades interessades, per dirigir la nostra ment en la direcció que al Gran Germà li convé. Notícies per fer de nosaltres, éssers alineats i alienats. Allau de notícies que ens priva d’assaborir aspectes de la vida que ens poguessin fer més persones, més humans.

Som a la tardor. Caminant per la serra puc gaudir d’una temperatura agradable. El Sol calfa, però no crema. Els arbres tenen un verd diferent, més amoratat. Les fulles resten pel terra, formant una catifa de colors. A la platja, nua d’estiuejants i d’ombrel•les, les gavines passegen cada matí. A l’espigó, els gats juguen mentre esperen que algú, contravenint les ordenances municipals, lis pose alguna cosa per menjar. La pau es respira en cada glop d’aire que ens empassem. El pensament vola lliure i navega, en cada onada de la mar, net, en Pau. Només és un moment. De tant en tant ens agradaria que fos sempre així, però no pot ser-ho. Res d’això no és notícia. Res d’això no és rellevant. I és normal. Només que som una petita part de la societat. I ens afecta el que la part més poderosa vol que ens afectés. Com les pedres que hi ha a la vora de la mar: podem imaginar que alguna d’elles vol restar eixuta, però quan ve una onada, les mulla totes indiscriminadament. És la vida.

Na Rosa Parks

Avui fa tres anys des que va morir Rosa Parks, quan tenia 92 anys. Qui fou, la Rosa Parks? Potser ningú no en sabríem pas res d’ella, de no ser per una acció tan simple com fou negar-se a aixecar-se del seient de l’autobús, per cedir-lo a un home de pell blanca, el dia 1 de desembre de 1955. En la història, qualsevol acte en té més o menys importància, depenent del moment i de la circumstància. I en aquell moment històric, el que una persona de raça negra es negués a cedir-li el seient a una altra de raça blanca, representava una acció revolucionaria gairebé sense precedents. Quina ensenyança en podem treure d’aquest acte? Personalment, jo sempre he admirat les persones que fan camí a base d’anar anant. Em penso que el món va canviant, a poc a poc, gràcies a qüestions aparentment tan petites com aquesta. Na Rosa Parks no ha encapçalat cap moviment revolucionari, ni és autora –que jo sàpiga- de cap de llibre rellevant, ni ha inventat cap d’artefacte, ni ha pintat, ni ha investigat, ni ha descobert cap de vacuna per salvar la humanitat. No. Na Rosa Parks, només es va negar a aixecar-se en l’autobús. I aquest gest, independentment de què després pogués fer altres coses, fou suficient per què el seu nom restés ja per sempre als llibres d'història.

És cert que les coses van canviant. Des d’aquest gest de na Rosa Parks, han transcorregut 53 anys. Avui, els negres, ja poden asseure’s a l’autobús i –en molts dels casos- comparteixen llocs rellevants en la societat. Hi ha metges, advocats... fins un candidat a la presidència dels Estats Units. Però em penso que a la nostra vida hi ha avui altres coses, altres relacions que no son només entre blancs i negres. La nostra percepció del racisme ha evolucionat, depenent gairebé sempre de motivacions econòmiques, però no ha desaparegut. Discriminem l’altre, si és diferent el seu idioma o la seva pronunciació. L’acceptem si, econòmicament, es troba per sobre de nosaltres. En cas contrari, pensem que ve a robar-nos els llocs de treball o a fer minvar el nostre nivell de vida. No pensem, però, en la seva situació, en les motivacions que l’han obligat a deixar el seu país, en el perill a què ha exposat la seva vida en la cursa, en les privacions a què es troba sotmès. Suportariem la seva presència en cas de ser com nosaltres, però no si és diferent: d’altra raça, d’altra nacionalitat.

Fa uns dies, un diari comentava la notícia de què una nau de pesca de Santa Pola es va trobar a les seves xarxes el cos mort d’un immigrant subsaharià, i que a la costa alacantina –només que en setembre- s’han trobat set cossos. Entre tant, al nostre món ric –malgrat que sotmès a la crisi econòmica- hi ha persones que comparen l’arribada de naus atapeïdes d’immigrants –vius o morts- a una mena d’invasió silenciosa. Un complot per conquerir, a poc a poc, el nostre territori, i fer-nos fora d’ell. I no som racistes, comentem. És cert que, entre tant, altres naus de Santa Pola, han salvat la vida d’altres immigrants perduts a alta mar. Però cada persona que mor, en aquestes circumstàncies, representa una mostra d’insolidaritat a la nostra societat. I cada vegada que pensem en termes racistes, es demostra necessària la presencia de persones què, com la Rosa Parks, deixen constància a la seva vida quotidiana amb testimonis petits, que tots som iguals; que hi ha un Sol –només un- per a tots, malgrat el color de la pell i l’idioma; que és possible conviure i compartir. Malgrat que no passem a formar part de la història, com na Rosa Parks.

(He tret la fotografia de: www.publico.es on també, entre d’altres, hi ha informació sobre na Rosa Parks).

"EL SISTEMA"

Des de fa unes setmanes, els informatius parlen força poc d’ecologia. Que el gel dels Polos continués minvant, per exemple, sembla que gairebé ja no n’hi importa a ningú. O que el forat negre de l’atmosfera augmentés la seva mida. O que a l’Àfrica, o altres zones deprimides del tercer o quart món, la gent continués morint-se de gana... Res d’això ja no importa. O, al menys, res d’això no és ja prioritari. La lentitud amb que les nacions del món venien afrontant aquests problemes, contrasta palesament amb la diligència de què han fet gala ara per fer-li front a la tan esmentada crisi econòmica. Pel bé de tots, ens diuen. En realitat, George W. Bush, ho va dir força clarament: “Per salvar el sistema”, que és, en definitiva, l’únic que els importa. L’estat espanyol ha compromès en l’empresa, una quantitat marejant de diners per ajudar els bancs a mantenir-se solvents. Els mateixos bancs que neguen o posen entrebancs a l’hora d’atorgar crèdits. Els mateixos bancs que –segons les seves comptabilitats- guanyaren, els darrers cinc anys, seixanta-cinc mil milions d’euros. La vicepresidenta, De la Vega, deia fa uns dies que el capitalisme, com el coneixem, ha mort i que una cosa nova sortirà d’aquestes cendres. Jo no ho entenc. Quina cosa nova?

L’actor Antonio Banderas, deia al respecte, que els magnats financers nord-americans han confós Wall Street amb un casino, i que han ficat la mà fins el fons per treure tot el que hi havia. Però, és clar, ells han fet el que el sistema els permetia fer. La frase més comuna, que potser nosaltres també hem emprat moltes vegades: “Si no m’ho enduc jo, s’ho endurà un altre”, justifica la legalitat del sistema. Què hi ha, doncs, que salvar ara? Ningú no pot demanar-los comptes, als que s’han omplert les butxaques. Són part del sistema –la garantia del sistema, el paradigma del liberalisme, els garants més efectius de la democràcia burgesa-. És per això que no cal castigar-los, sinó protegir-los. I, per protegir-los els estats democràtics utilitzen els diners del poble. Quan els guanys eren desmesurats, tots deien que no calia la intervenció ni el control de l’estat, que el mercat té els seus propis mecanismes de control, que l'intervencionisme només que és propi de polítiques marxistes i dictatorials, força allunyades de les nostres desenvolupades democràcies. Però, paradògicament, els estats estan intervenint per nacionalitzar bancs. I ho estan fent en llocs tan capitalistes com el Regne Unit o Nord-Amèrica. Què està passant? Val tot, per salvar el sistema? Sembla que sí. Però no tots perden, per efecte de la crisi. Aquesta també ressuscita cadàvers polítics; alguna cosa bona havia de tenir. El primer ministre anglès, Gordon Brown, que es trobava totalment defenestrat només que fa uns dies, presenta un pla, que la Comunitat Europea i Washington prenen com a bo. Un pla que inclou la nacionalització de bancs. Des de llavors, Gordon Brown deixa de ser un miserable i es converteix en un heroi. Ara l’anomenen Flash Gordon i el seu prestigi s’ha revalorat, tal com a l’any 1982 li va ocórrer a Margaret Thatcher en envair “Las Malvinas”, que l’anomenaren “La Dama de Ferro”.

En fi, són les coses dels diners, tan llunyanes de nosaltres, els simples mortals. Ocorre que, mentre el sistema es recupera del refredat, el planeta continua la seva, però imparable lenta agonia. Fins quan? Només que importa el present? Només que importa EL SISTEMA?

Capitalisme o caos?

Sempre he pensat que podia haver altra forma de viure, però aquest pensament, que només s’alimentava d’utopies, ensopegava contínuament amb la realitat que sempre hem viscut. I aquesta –la nostra realitat- ens deia que vivim en un mercat. Un mercat que cada vegada es feia més i més gran. I ens deien que això era la “globalització”, paraula de moda els darrers anys. Donava l’efecte que, de tots els indrets del món, homes i dones de totes les races i cultures, s’afanyaven per afegir-se a aquest mercat, per gaudir-ne les avantatges que ens oferia. Tot plegat, convertit en una cursa per fer-se amb les engrunes que el mercat deixava caure, per a satisfacció de qui les podia assaborir. Però, entre tant, els grans beneficis que el mercat produïa, quedaven a les mans dels qui controlaven els fils de l’entramat, afavorits per un sistema polític fet a eixa mida. Una societat on els déus fonamentals són la competència i el benefici. Una societat on, qui arriba i guanya és reconegut i admirat; i li diuen guanyador i lluitador, mentre el que perd, és menyspreat i l’anomenen perdedor. Una societat on l’impuls per avançar no el pren de sentiments de solidaritat i de justícia, sinó d'avarícia i d’egoisme. Ser ric i assolir poder és el camí i la meta. Són les regles del mercat.

Però el sistema no és perfecte, com a hores d’ara es pot veure. Posar tota l’empenta en afavorir l’egoisme, és com deixar les gallines a la cura de la guineu. Tard o d’hora, si en té de gana, se les menjarà. I, ¿què cal fer, si la guineu es menja les gallines? Castigar-la? Demanar-li comptes pel crim comès? Doncs, no, en la nostra societat. Amb la situació de crisi creada per la desmesurada avarícia de les corporacions financeres del món ric, el sistema –el nostre sistema- surt espantat en el seu auxili, i amb els diners del poble s’afanya per tapar les escletxes, corrent un teló, posant un nou decorat, perquè l’obra pugui continuar com si rés no hagués passat. I ningú en demana comptes als que s’han quedat amb els ous i s’han menjat les gallines. Són membres del sistema, guanyadors, que han fet el que havien de fer: guanyar.

Per l’efecte de la crisi, potser tots perdem, però no en una mida semblant. Hi haurà qui deixarà de fer un creuer en les vacances i es quedarà a passar-les al xalet de la platja o la muntanya. Altres es trobaran apurats a l’hora de pagar la hipoteca; altres, ni tan sols tenen la possibilitat de fer-la. Hi ha una gran part del món, on la gent s’arrossega pel terra sospirant per una gota d’aigua, on no en saben res de crisi, perquè tal vegada pensen que aquest és el seu destí. Una part del món que es mor de set i de gana sense que ningú mogués un dit per ajudar-los. Una part del món on, els diners que els rics van prometre per combatre la misèria no arribaran mai, doncs ara són necessaris per sostenir el sistema, per ajudar els rics a què continuen sent rics. ¿On és, el tercer món? És llunyà, força llunyà. És poc més que una cosa pintoresca captada per la càmera, per fer un reportatge a la televisió. La llum dels nostres aparadors atapeïts, ens obliga a cloure els ulls i no podem –i no volem- veure més enllà.

Ara, quan algunes coses es posen en qüestió, potser ens preguntem si n'hi ha altre mode de viure, si altre tipus de societat és possible. Hi ha arribat la fi, del capitalisme lliberal? Només que en pensar-ho tremolem. No hem conegut altra cosa. No n'hi ha un mirall clar on mirar-nos. Doncs, quina és l’esperança? Capitalisme o caos? Només que això? Mare meva!

Les regles del joc

De tant en tant em faig preguntes a propòsit de la societat en què visc i, molt fonamentalment pel paper que en ella, juguen els partits polítics i els sindicats. Del tema dels sindicats, que potser el conec una mica millor, parlaré altre dia. La reflexió d’avui –no sé bé per quin motiu- se m’ha acudit fer-la a propòsit dels partits i de la seva funció en la societat: assolir el poder polític. És clar que la funció dels partits està condicionada pel tipus de societat. En aquest sentit, la política dels partits es limita a mantenir-se dintre d’allò que es diu “les regles del joc”, unes regles que obliguen a fer un tipus de política que, en general, a penes si deixa veure unes mínimes diferències dels uns vers els altres. En aquesta societat, un partit socialista no en pot parlar de socialisme, i encara menys, un partit comunista no en pot parlar de comunisme. Estaria mal vist i perdrien la poca força que encara tenen.

Sent això d’aquesta manera, quina funció tenen, els partits mal cridats ara d’esquerres, en aquesta societat? Per què lluitar per un poder on no podran mai desenvolupar la seva ideologia? Amb quina ambició governen -o pretenen governar- quan el seu ideari és impossible de desenvolupar? “Les regles del joc”: aquesta és la paraula que els fica a tots al mateix sac. És el pretext, mitjançant el qual, veiem ministres i parlamentaris socialistes i comunistes convivint fraternalment amb altres amb ideologies de dretes. I en el mode de governar de tots ells, és força difícil trobar-hi diferències notables. Només detalls –faltaria més- que mai no trenquen la convivència democràtica ni, per tant, “les regles del joc”. No pretenc dir que això sigui una cosa dolenta. La nostra pròpia història ens recorda constantment els perills que es deriven de la confrontació violenta d’idees. I no seré jo qui digui, que hi ha que acudir a la confrontació violenta per assolir el poder.

Però, dit això, em penso que sacrificar les ideologies, fins deixar-les gairebé buides de contingut, constitueix un atemptat hipòcrita, una utilització matussera d’un patrimoni que pertany al poble per servir-lo, no per servir-se d’ell per omplir les ambicions particulars de determinats personatges. Les ideologies havien de romandre presents en la societat, tal com ho estan les religions. Els autèntics líders, no haurien de sentir-se recompensats en ocupar llocs de privilegi polític, que els fan oblidar els seus principis, sinó que, des de postures d’oposició, entre el poble, tal vegada fora dels estaments de govern, mitjançant la seva ideologia, havien de criticar el poder, no d’un mode matusser, sinó coherent i clar, desproveït d’ambicions de poder, oferint altre mode de viure, altra societat que el poble podrà acceptar o rebutjar, segons el seu criteri. En definitiva, m’agradaria que l'ètica pogués substituir l’ambició. D’aquest mode, en podríem saber qui és cadascú. Però, clar, què ens quedaria del que hi ha?

Les festes del poble

De tant en tant, pensem el malbaratament de diners que es fa en la celebració de les festes dels pobles. La despesa energètica, sent, com som, deficitaris. Però cap de poble o barri es priva d’una il·luminació excessiva, que deixa palesa la seva categoria social. No importa que, d’altra banda, ens parlen sovint d’una situació de crisi econòmica que, quan és festa gairebé a ningú interessa. És palès el malbaratament que es fa, per sobre de tot, a les festes de Nadal, una situació que és comuna a tot arreu, però tanmateix es fa en qualsevulla festa d’àmbit local. I tanquem els ulls a la situació de crisi econòmica, i encara més greu: tanquem els ulls davant l’agressió a què sotmetem el nostre planeta. Potser pensem que la vida –només que la nostra vida- són quatre dies. I no se’ns acudís pensar en els que vindran després, i que heretaran les conseqüències dels nostres excessos. Som, doncs, en aquest sentit, irresponsables i insolidaris.

Però no és la meva intenció criticar el que la gent es divertís en dies de festa, o quan se l’acudís, malgrat que em molesten els excessos. De continuar empitjorant l’economia potser el canvi d’estratègia no vinga donat per sentiments de solidaritat col·lectiva, sinó per la força de les pròpies circumstàncies, que és com, en definitiva, és mou el món, malauradament.

És altra, la reflexió que vull fer sense deixar de banda el tema de les festes: l’indiscriminat ús que es fa de la pólvora. És cada vegada més i més important als nostres pobles, el que les festes s’abillen de foc, color i soroll. És, sens dubte, un altre malbaratament impressionant. Però, malgrat això, en tant m’estremia pels trons ensordidors d’una mascletada, se’m va acudir fer una estranya comparació. Pensava aleshores, que al món s’utilitzen sovint els explosius en guerres i atemptats indiscriminats, on moren tots els dies un munt de persones. Es destrueixen pobles, es crea misèria i espant. I, em deia jo, innocentment, que tant de bo, eixos explosius, utilitzats per matar i destruir, es poguessin utilitzar per fer festes, malgrat el malbaratament. El món seria diferent. També nosaltres, els humans. La bombada final em tragué de nou a la realitat. La gent es bellugava per sortir de l’indret. Eren les dos de la matinada. Me’n vaig anar a dormir donant-li voltes a aquella utopia absurda.

Memòria i Dignitat

La majoria de persones de la meva generació, vam créixer immersos en la foscor i el silenci. Hi ha unes diferències notables si establim comparacions envers tres generacions: la de la guerra, la de la postguerra i la de la democràcia. En la primera d’elles es va viure el drama amb tota la seva magnitud. Van conèixer, de primera mà, tot el que va ocórrer: l’acció i la repressió. Tot plegat en la seva pròpia carn, escrit, com sol dir-se, amb sang i foc. Els de la tercera generació (pre-democràcia i democràcia) han gaudit de llibertat i d’informació suficient per assabentar-se d’un problema que els era aliè, llunyà en el temps i desconegut en la memòria. Han pogut veure pel·lícules i llegir llibres, que parlaven de la guerra d’Espanya exactament igual que ho podien fer d’altra d’Europa o del món. Però, nosaltres, la generació de la postguerra... i molt fonamentalment els fills dels que havien estat derrotats, vam haver de suportar les privacions i el silenci. Un silenci imposat per l’espant. Un silenci “protector”. Una mida indigna de supervivència. I no podem retreure-hi, als nostres majors, aquest silenci. Amb ell ens volien protegir. Ja estava bé, de morts. Puc recordar, a casa meva, la imatge de mon pare intentant treure notícies –a la cuina de casa- mitjançant un antic aparell de ràdio que, de tant en tant, emetia un soroll ensordidor, mentre ma mare, espantada mirava al carrer, per si de cas algú el podia escoltar. Amb un fet tan insignificant, es jugaven la llibertat, o alguna cosa més. Als nois no ens deixaven escoltar el que pogués dir la ràdio, no era cosa nostra. Tampoc haguéssim pogut entendre-ho, ja que mai ens parlaven d’això. A les façanes de les esglésies, a les places dels pobles, als cementiris hi havia monuments on s’honorava “los gloriosos caidos por Dios y por España”. Tot era normal. Tan normal com fosc, en aquell temps.

Van haver de passar anys, circumstàncies personals, encontres providencials, perquè alguns, poguéssim anar esbrinant què, en la nostra educació, ens havien amagat la història. Per la força d’uns i per la por (suficientment justificada) dels altres. I que en aquesta història, que cada vegada resta més clara, van haver altres morts, que tal vegada no van morir per Déu, però sí, per Espanya. Uns morts assassinats arbitràriament i que, en molts casos, ni tan sols es coneix el lloc on resten les seves despulles. Mentre que uns (els guanyadors) eren glorificats, i en molts de casos convertits en sants i màrtirs per l’església catòlica, els altres, que defensaven la legalitat de la nació, desproveïts de tota dignitat, es podrien en llocs ignots o en foses comunes dels cementiris. Aquesta és la trista realitat.
A hores d’ara, en alçar-se veus que reclamen els cossos dels seus avantpassats i, amb ells, la restitució de la seva dignitat, es parla de què intenten obrir ferides, de què hi ha que oblidar. Què significa, oblidar? Quins són els que tenen por, a hores d’ara? No es pot negar que la història és justa, malgrat que lenta. Com la justícia. Però gairebé sempre hi ha un fil que mantén viva la memòria i que, tard o d’hora emergeix. No es tracta d’obrir nafres. Malament aniríem si fos així. Es tracta de què, a ser possible ja per sempre, tots els morts per Espanya, per aquell descomunal error que afrontà germans vers germans, gaudeixin de la mateixa categoria. Igualats per la rasadora de la mort i de la història, per fi reconciliats (almenys formalment), tots junts, tots iguals. Estem condemnats a entendre’ns. No hi ha altre remei si volem conviure amb Pau i llibertat. La dignitat és un dret inalienable, que deu ser-li restituït a tots aquells que es van veure privats d’ella per la força. I la història, per ser justa i exacta, necessita que es recuperi la memòria. En cas contrari estaria faltant a la veritat.

Entre la tragèdia i la notícia

Quan succeeix una tragèdia com la que va ocórrer dimecres a l’aeroport de Barajas, tots sofrim una esgarrifança que es deixa sense paraules. El drama de la mort se cernés per sobre de nosaltres implacable, perquè intuïm que ser protagonista no és pas més que un fet casual, que els papers es reparteixen de tal mode que ens pot tocar en qualsevol moment, sense que la nostra opinió tingués res a dir al respecte. Ocorre, tanmateix, que un drama que ens és tan aliè, no està al nostre abast l'oblidar-lo amb facilitat: els mitjans de comunicació s’encarreguen –tots plegats- de recordar-ho de continu. La premsa gràfica, la ràdio i la televisió han desplaçat tot el seu potencial fins l’escenari de la tragèdia i es fiquen a les nostres cases sense donar-nos treva; els polítics –conscients del ressò mediàtic- han suspès llurs vacances, i han anat sovint a mostrar la seva solidaritat i a fer-se la foto. La Casa Reial, els Prínceps... tots han acudit a consolar els vius, els membres desconsolats d’unes famílies gairebé destrossades.

Veient, un per un, el drama que es dóna en cada una d’aquestes famílies, jo em pregunto, quina diferència hi ha, per exemple, entre els que moren cada cap de setmana a les carreteres, o al lloc de treball. Potser el dolor d’aquestes famílies és d’una intensitat més baixa? Els morts a les carreteres –en el còmput d’un any- pot superar considerablement el nombre de morts als de l’aviació, però els de la carretera només que són un nombre, una estadística per comparar els de l’any anterior. Mai no es parla –almenys en una intensitat semblant- del dolor de les famílies, de l’espant de la tragèdia. És per això que penso –amb tot el meu respecte pel drama succeït- que allò més important no és la tragèdia sinó la notícia que alimenta la morbositat de la gent. I aquesta –la notícia- només que importa quan se sumen un gran nombre de dolors. Hi ha, doncs, morts de primera, morts de segona, morts de tercera... i no sé si de més categories. La nostra societat disposa de màscares diferents perquè el rictus de dolor sigui distint, depenent del ressò mediàtic del drama. Però hem de tenir en compte, que el dolor, l’espant i el desemparament que queda en cada família individual quan mor un membre, no es pot etiquetar, és sempre comparable, és sempre terrible, malgrat que la societat mediàtica i política s’entestés en crear diferències.

Coses de l'Agost

La platja suposa una treva en la quotidianitat de la vida, malgrat els diferents aspectes que, al llarg del dia, acostuma a assolir, per sobre de tot al mes d’Agost. Pel matí, representa la Pau individual de cada subjecte. El Sol encara no copeja en excés; pel passeig marítim la gent camina tal com éssers aliens uns dels altres, com que estiguessin fent una competició esportiva on cadascú és invisible. El pensament camina pel davant esvaint-se de la realitat. I el pensament, igual que cada persona, sembla tenir el seu espai individual per on discórrer fins una meta que no existeix. Pensaments i persones avancen com robots per la seva línia traçada en el vent. La majoria, mentre camina, escolten música, aïllant-se encara més de la realitat que els envolta. Entre tant, a la platja, algú cerca petxines, mentre que les gavines passegen per la sorra i la gent gran de les famílies d’estiuejants van acudint a plantar les ombrel·les en primera línia, per agafar un lloc privilegiat. Tot és tranquil i seré, malgrat la competició del passeig. Però és que cadascú només que competeix amb ell mateix.

Al voltant del migdia el paisatge canvia rotundament. Les voreres del passeig ara només que representen una via de pas per als que van a la platja o se’n surten d’ella. La platja és un caos. Les ombrel·les omplen de color l’ambient mentre, sota d’elles, la gent intenta oblidar-se’n dels problemes quotidians cercant una barreja d’aire, sol, ombra i aigua, que els fes sentir-se, per un moment, propietaris d’eixe petit retall de natura que gaudeixen. Els xiquets, amb les galledes, intenten fer llacs en la sorra. La mar és envaïda per petits i grans, que cerquen la fredor de l’aigua, per interposar-la a l’escalfor del Sol. No n’hi ha tranquil·litat ni pausa per al pensament. Tot consisteix en deixar-se dur per la força de l’aigua i del Sol. Aquí, el pensament, gaudeix de permís per fer una llarga migdiada.

I al capvespre, torna a donar-se una situació diferent. De nou la gent envaís el passeig, però ara ho fan per passejar, generalment en parelles o grups més nombrosos. Van tranquils, comentant les coses que els han ocorregut al llarg del dia. Si, mentre dinaven, han vist els informatius, pot comentar-se quelcom, però, en general, les notícies importants manquen d’importància a l’Agost. A la platja, mentre que el Sol ja s’amaga, els darrers banyistes repleguen les coses i es netegen els peus. Res no és important a l’Agost. Geòrgia ha envaït Osétia del Sud, Rússia ha envaït Geòrgia. Què dius? On és? Com s’escriu, Osétia? Hi ha milers de morts i de desplaçats; ciutats destruïdes, persones com nosaltres que han perdut tot el que tenien. Sí, però a les olimpíades, Espanya pot guanyar una medalla de bàsquet. Bàsquet? A mi només que m’agrada el futbol. Com és que no es troba Espanya en les olimpíades, si és el millor del món? Ja, però si Raul no juga, Espanya no pot guanyar una medalla. Com et deia, Rússia ha envaït Geòrgia... Sí, he de comprar-me un protector almenys de factor cinquanta, sinó en aquest Sol...

Són les coses de l’Agost. A ningú se li pot acudir que un polític pogués fer una moció important; a ningun polític se li pot acudir fer-la, qui anava a enterar-se? Agost és diferent. Només a les guerres la gent mor com sempre. Només els pobres continuen passant gana i necessitats. Però per pensar en tots ells, ja vindrà Setembre.

Els Drets Humans

Només que falten quaranta-vuit hores per què s’hi inauguren les Olimpíades de Pekín, i es va accentuant, cada vegada més, tot el que representa el circ mediàtic que es mou, al voltant de qualsevol esdeveniment important. Com si es tractés d’un plat apetitós on tots es creuen amb el dret de ficar-hi la cullera, uns i altres s’afanyen per deixar clares unes opinions que, en altres circumstàncies no manifesten o, si ho fan, és d’un mode força més calmat. A mi, l’opinió que realment m’importa és la que surt de la part del món on visc. Un món completament interessat en introduir-se en la societat xinesa, per treure-hi guanys d’aquesta relació. Una relació per a la que no se n’hi dóna importància a les agressions als drets humans que el gegant asiàtic sembla estar cometent.

Escoltant les tertúlies de la ràdio, sembla com que, nosaltres, els purs demòcrates d’occident on ens desdejunem cada dia amb una infusió endolcida amb democràcia, llibertat i igualtat, acudim als jocs olímpics abillats amb l’uniforme de l’arrogància i la prepotència. I ho fem amb la intenció de deixar clar qui són els bons i qui els dolents. Els resultats esportius, només que interessen si amb ells aconseguim humiliar els comunistes. Ara bé, en el cas que ells treguin millors resultats, serà degut –només- que a la tàctica opressora del règim, no a les qualitats atlètiques.

Ningú, però, en aquest món meu, ens parem a mirar dintre nostre per veure de quin mode també aquí es conculquen els drets humans i no es fa una crítica escaient. Tal vegada, en lloc de criticar tant els altres, ara que hi ha una audiència que els escolta o mira o llegís, caldria que miréssim les bosses de misèria que, fonamentalment, envolten les grans ciutats, els milers de persones que viuen amb sous de misèria o les que, sense sou, estan a l’atur, les que no tenen habitatge i que, com sol dir-se, no es moren, perquè no tenen on caure’s morts. I caldria que pensessin –abans d’omplir-se la boca amb retrets als altres- si aquest és el món perfecte que semblen defensar. De vegades hi ha que donar-li la raó a qui la té. Em refereixo a un text de l’evangeli (disculpin si, degut a la manca de costum, no puc dir exactament la procedència) que ve a dir que veuen la palla en l’ull aliè i no veuen la biga amb el propi.

El dibuix l’he tret de: http://tzantza.wordpress.com/

El significat de les paraules

Tot evoluciona: l’arquitectura, el paisatge, les idees, els comportaments, les paraules... I o fa a tanta velocitat que, de vegades, no aconseguim entendre exactament el que ocorre. I eixe desconeixement ens fa ser desconfiats, quan no ens duu, sense remissió, pels camins que altres ens han obert, sense demanar-nos permís. La premsa, la ràdio i la televisió, aprofitant la força del seu missatge, entra als nostres habitatges i a les nostres ments, creant-nos pautes de comportament i formes de pensar i de parlar que, de ben segur, han estat dissenyades acuradament per gabinets especialitzats. D’aquest mode, som com ens diuen que hem de ser. I parlem tal i com ens diuen que hem de parlar. Malgrat que, de vegades, no sapiguem el vertader significat de les paraules. Dic això, després d’escoltar repetidament a la ràdio i a la televisió (Cadena SER i RTVE) un concepte, la importància del qual no acabés d’entendre (o hauria de dir, millor, que no l’entenc gens). Fins ara, cada vegada que les forces de seguretat desarticulaven una cèl·lula d’ETA, invariablement sempre deien: “Ha sido desarticulado el Comando Madrid; o el Comando Barcelona; o el Comando Vizcaya...”. Quan aquesta setmana hi ha hagut una desarticulació al País Basc, la informació ens diu: “Ha sido desarticulado el Complejo Vizcaya”. I insisteixen repetidament en la nova paraula: “Complejo”.

No sé si hi han donat alguna mena d’explicació. Si ho han fet, jo no l’escoltat. I com que em preocupen les coses que no entenc, he intentat esclarir el significat d’aquestes paraules, mitjançant el diccionari de la “Real Academia Española de la Lengua”, que diu exactament:

“COMANDO: 1) Mando militar. 2) Pequeño grupo de tropas de choque, destinado a hacer incursiones ofensivas en terreno enemigo. 3) Grupo armado de terroristas”.

“COMPLEJO: 1) Que se compone de elementos diversos. 2) Complicado (enmarañado, difícil). 3) Conjunto o unión de dos o más cosas. 4) Conjunto de establecimientos fabriles. 5) Conjunto de edificios o instalaciones agrupados para una actividad común. 6) Conjunto de ideas, emociones y tendencias generalmente reprimidas y asociadas a experiencias del sujeto, que perturban su comportamiento”.

Després de llegir totes aquestes definicions, encara entenc menys les raons del canvi. Sóc conscient del treball d’educació que han hagut de desenvolupar, des de totes les instàncies del poder, perquè ens oblidéssim de la paraula “militant” en referir-nos als membres d’ETA, i els associarem sempre a terroristes, membres d’una banda criminal organitzada en “comandos”. Quin abast té, doncs, la inclusió d’aquesta nova paraula? Com hem d'organitzar el nostre pensament des d’hores d’ara? Què pretén de nosaltres, el nostre Gran Germà, en proposar-nos aquesta variant? Jo, torni a dir-ho, em trobe totalment desconcertat. I tinc eixa por pròpia de l’ignorant, que pretén pensar per ell mateix, de què aquesta paraula, com tantes d’altres, m’arrossegués amb el ramat dels que no pensen en la direcció, més o menys perversa, que altres ja han decidit.

S’ha fet una bona tasca per donar-li la volta a la truita sense ensurts, utilitzant acuradament les paraules i fent èmfasi en elles. D’aquest mode, els que abans ens reprimien s’han convertit en els nostres protectors, en els garants de la democràcia. D’acord, que hi ha hagut que canviar comportaments –d’altre mode no caldria-. Però mantenint-se'n altres, ben propis del passat, quants d’ells no són només que paraules?

Potser, en la definició número 6) de la paraula “complejo” es troba la qüestió? Hauria de ser aquesta; no n’hi ha altra: “Conjunto de ideas, emociones y tendencias...”. Després d’ensinistrar-nos, perquè entenguem que la gent d’ETA són assassins descerebrats, ara ens diuen que tenen idees i emocions...? Ai, Gran Germà, en tornes boig! Jo no t’hi entenc, però, t’entens tu?

El Carnisser de Sarajevo

“Els de Sarajevo no comptaran el seus morts. Comptaran els vius”. Això digué, a propòsit del setge de Sarajevo, Radovan Karadzic, el tristament recordat com el Carnisser de Sarajevo, o de Srebrenica, on va arrasar a sang i foc, escrivint unes de les pàgines més tristes i vergonyoses de la nostra història més recent.

Però no vaig a ser jo el que em dediqués a repassar les dades d’una història que es troba a l’abast de qui la volgués conèixer. Només vull mostrar el meu goig, en saber que ahir fou per fi detingut i posat a disposició dels Tribunals Internacionals, que ara l’han de jutjar. Una notícia tan important –al meu parer- que hauria de ser capçalera a tots els mitjans de comunicació. I les campanes –eixos instruments de bronze que fan repicar per qualsevol bajanada- haurien d’estar repicant ininterrompudament, per traslladar al poble la bona notícia. Un assassí, un terrible assassí, ha estat detingut. I el món lliure és ara una mica més lliure.

Però, no ens enganyem: alguna cosa no és com sembla. Què està passant? De matí, en escoltar la notícia a la ràdio, m’he afanyat per anar a veure les capçaleres dels diaris: “El País” ho publicava en primera pàgina, però només que una breu nota d’una columna a la dreta de la pàgina. Ninguna menció editorial. Cap d’altra menció més ampla a l’interior. Als altres diaris, no he vist res a la portada. No sé... Cap la possibilitat que la detenció s’hagi produït a unes hores on les edicions ja estaven tancades, i serà demà quan es publiqui com cal. Ho dic altra vegada: no sé. Cada vegada sé menys. I no vull, però, esperar a demà per celebrar el que representa, per a mi, un esdeveniment transcendental. M’atipo d’aire els pulmons, i el trobo menys contaminat. Amb aquest carnisser a la presó, per sempre, el món és més lliure i més saludable. Però no ens oblidem que encara es troba lliure el que fou el seu braç executor: Ratko Mladic, un altre càncer d’aquella fatídica història. Com és possible fer tant de mal, com el que feren aquests éssers? I, com és possible que en ser un d’ells empresonat, no es declarés festa a tot el món lliure? Ja s’ha redimit el mal? Ja s’ha oblidat el record d’els milers de persones assassinades, de les dones violades, dels pobles esborrats del mapa? Tal vegada era massa d’hora. Potser demà ens donen la notícia com cal. Jo, per si de cas, ho celebro ara.

Un Cel per al Roget

Els humans hem sabut fer-ho. No és prou per a nosaltres viure la vida el millor possible: ens hem inventat una sortida d’emergència per reintegrar-nos, després de la mort, en una dimensió nova, eternament delectant. Els cristians, a la dreta del Déu Pare, a qui li devem el trànsit en aquesta vida, i que ens durà al seu costat per sempre més, lluny de crisis, malalties i misèries. Tot un ple que cap de loteria hi podrà igualar. I amb la garantia de Déu, el Nostre Senyor i de tota una colla de Verges i de Sants.

I jo em pregunto, sovint, som tan bons, els cristians (d’un mode semblant podríem parlar-ne d’altres cultures o religions) per merèixer un premi tan gran? I, si ho som, no hi ha altres éssers vius que també haurien de tenir cabuda al nostre Paradís? Però com que sembla que el nostre és un projecte exclusiu per a nosaltres, jo vull ara inventar-ne un altre Paradís per als gossets. Un lloc on es trobés el Roget, ara que va a fer un any des què es va morir. Perquè si ell fou afectuós i atent mentre fou viu, té tant de dret de gaudir-ne d’un Paradís com qualsevol humà. En tant que fou viu, el Roget entrava a la meva cambra –cada nit- a dir-me bona nit, i cada matí em transmetia la seva alegria de sentir-nos vius. Fou el meu company, el meu còmplice. El vaig fer feliç?: ell em feu feliç i em deixà el cor atapeït de petiteses de les que mai no em podré oblidar. Per tot plegat, es mereix el Paradís que jo ara me n’inventés per a ell:

Es tracta d’un indret fabulós, on només que tenen cabuda els gossets. I on, sense rancúnies, conviuen els de totes les races. Es poden ensumar uns als altres sense perill i jugar quan els vinga de gust, i copulen amb tota llibertat. Hi ha coses bones per menjar i aigua neta per tot arreu. També hi ha espais de sol i d’ombra per a dormir amb una temperatura perfecta. No hi haurà nit, només dia, sense núvols ni tempestes. I no n’hi ha cap de Déu Pare gos que els fes control a la seva llibertat. És, però, un Paradís del què les noves camades de cadells se’n poden sortir per integrar-se en les cases –i les vides- dels humans que de veritat els estimen. És un Paradís on vull que el Roget es trobés delectant-se per tota l’eternitat. Una utopia que, de segur, compartiran amb mi tots aquells que estimen els gossets. Arreveure, Roget.

Glòria als herois

Els governants havien fet córrer la veu. Tot un seguici de missatgers hi havien arribat fins l’últim racó del país escampant per tot arreu la bona notícia: els herois, després de la seva gesta, tornaven a casa. I tots els bons ciutadans tenien l’obligació d’anar a rebre’ls per mostrar-los tota l’admiració que el poble sent per ells. Feia molts anys que no s’obtenia una victòria tan aclaparadora, que el seny nacional no se situava en el lloc exacte que la consciència nacional exigia. Havia arribat el moment de sentir-se orgullosos de ser membres d’aquest país, honorant els herois que havien fet possible allò que abans no era sinó una utopia, un somni, després de tants anys de veure’ns menyspreats.

Hores abans de què el seguici arribés a les portes de la ciutat, el poble, impacient, es disputava el dret d’ocupar un espai proper, des d’on poder veure –tocar-los seria un miracle- o tal vegada ensumar la flaire de suor dels guerrers, llançar-los pètals de flors, sentir les seves veus, fer amb la veu comú un crit ensordidor que pogués arribar fins les oïdes dels enemics derrotats, per què fos més humiliant la seva derrota.

La calor era anguniosa en aquells primers dies de l’estiu, però res d’allò no era obstacle per al poble, que se sentia obligat a mantenir-se ferm. Ningú no volia sentir-se inferior a ningú. Tots volien mostrar-se dignes, amb aquell esforç individual, de l’esforç que els herois havien fet. Ja tots eren herois. La suor del poble era un riu per augmentar el cabdal de la suor vessada pels herois. De sobte –com una onada gegantina- la gent es va bellugar imparable. Els clarins eixordaren l’ambient. Els ocells que ocupaven els arbres de les rodalies, espantats pel brum de la gent i dels clarins, xisclaren, formant-se tot seguit un enorme embalum: ja els herois eren a casa. Orgullosos, per sobre de les seves cavalcadures, miraven el poble eixordador, els infants que bellugaven senyeres, les verges que lis llençaven flors, els milers d’homes i dones que ploraven agraïts, perquè, gràcies als herois, pressentien que la seva vida, més o menys miserable, tornava a tenir sentit. Tots de cop, s’havien convertit en un poble orgullós, en un poble guanyador, en un poble capaç de fer besar el terra els enemics ancestrals. La senyera nacional, abans menyspreada, ja s’havia convertit en un símbol, que tots plegats veneraven.

Després del bany de popularitat, els herois foren rebuts pel Cèsar i pel Primer Cònsol de la Nació. Tots els van rendir honors als herois que havien recuperat l’orgull de la nació. Després d’allò, els herois se n’anaren de vacances. Havien guanyat una copa d’Europa de futbol, d’acord, però a ells, lis corresponien trenta dies de vacances per oblidar-se’n del baló. I allò, després de tant de fervor, era el que més els interessava.

La perversitat de la publicitat

El món on vivim, el món de la gent "rica", com nosaltres, és, fonamentalment, un mercat. I, com a tal mercat, allò més important és vendre i obtenir guanys. Malgrat la crisi (parlem-li de la nostra crisi a la gent que es mor de gana, als que no tenen habitatge, als que emprenen viatges sense futur a la recerca d'un miratge). En aquesta borsa mercantil, els valors que més cotitzen són l'egoisme i l'empenta, no per superar-nos, sinó per superar els altres, per arribar més amunt, per ser els millors, per -en definitiva- tenir més. A més diners, més poder: eixa és la regla fonamental. I al servei d'aquesta regla, es posa sovint la publicitat, com element imprescindible per dirigir el nostre pensament en la direcció "correcta".

Fa ben poc temps, els constructors s'enriquien edificant per tot arreu cases i xalets, sense importar-lis gens ni mica l'ocupació d'espais naturals i la seva destrucció. D'aquest pastís tan sucós, deixen engrunes de corrupció que polítics de tots els colors han aprofitar per omplir-se les butxaques. Malgrat que alguns d'ells han estat empresonats, sembla que això no és més que una anècdota, ja que no perden els guanys obtinguts i la presó és prou lleugera, per a ells. D'altra banda, per l'opinió de gran part del poble, es converteixen en màrtirs, car entenen que, gràcies a ells, el progrés i el benestar han arribat a tots aquells que han pogut reconvertir les seves terres i fer-les urbanitzables i que, gràcies a això, també s'han fet rics. Són les engrunes de les engrunes. La publicitat s'ha encarregat de mostrar-nos paradisos idíl·lics, on viure un mes a l'any, representa alguna cosa més que un dret: és la nostra obligació per fer gran el nostre païs, per sentir-nos part d'ell. Què som, nosaltres, sense un bon cotxe, una bona casa i un bon xalet? Molt poca cosa. Quasi res. I la publicitat s'encarrega de recordar-nos-en constantment. Al principi d'aquest paràgraf, parlava de "fa ben poc temps": error. Tot continua sent igual, malgrat que ara estem en "crisi" i no es pot construir de la manera descontrolada que es venia fent. La crisi és que hem gastat més del que podiem i ara cal recuperar l'alè. Però el mercat no fa fallida: les vendes es diversifiquen, es busquen clients d'altres indrets. Només els atònits desheretats de sempre han esdevingut més pobres. I la publicitat que ens envia el mercat, continua copejant-nos d'una forma subtil, anunciant-nos coses d'un significat estrany. Tal vegada pervers? Jo no ho sé, però em sembla inquietant. Parle dels anuncis de les empreses que controlen la major part de poder del món: les energètiques. Què estan anunciant? Què ens volen vendre? Totes elles semblen haver-se posat d'acord amb el missatge: no ofereixen un producte. Es tracta d'anuncis amables, interpretats per nens i per gent agradable que ens proposen un món millor -reinventar el món, crec que diu algun d'ells-. On pretenen conduir-nos amb aquesta campanya?

No sé si és que sóc massa mal refiat, però aquestes campanyes em porten a la memòria imatges de pel·lícules on, uns éssers d'altres móns que s'han introduït matusserament al nostre planeta, tracten de guanyar la nostra voluntat per dominar-nos. A la fi, però, aquesta és la raó de ser de la publictat. Què anava a ser del mercat, sense ella?

La quotidianitat de l'horror

Contínuament, els escriptors i els guionistes de pel·lícules, s'espremen el cervell a la recerca de idees per inventar-se eixos monstres o éssers terrorífics, que a una part important del públic, sembla que l'agrada llegir als llibres o veure al cinema. Què ens ocórre, als humans? Gaudim al nostre cos, d'un element que sembla d'una gran precisió: el cervell. Una màquina gairebé perfecta, seu del pensament, la intel·ligència, el seny i el judici. Doncs, quina utilització fem, d'aquesta part essencial del nostre cos? Per què, als informatius de ràdio i tv. i als diaris, les notícies importants -les que millor pagades són- sempre són les dolentes? Quina cèl·lula del nostre cervei és capacitada per convertir-nos en monstres, per fer-nos delectar-nos en l'horror, per fer, de l'horror, un fet quotidià a les nostres vides? Amb el nostre mode de pensar -i d'actuar, en moltes ocasions- per molts de monstres que se inventen els creadors de ficció, la realitat els supera ampliament. No hi ha monstres més sanguinaris que els propis éssers humans. La utilització del cervell, per fer el bé, és immensa. Tanmateix, és immensa per fer el mal.

He elegit les dues fotografies de la capsalera per posar-hi un petit exemple. Podrien ser altres diferents, de qualsevol part del món, de qualsevol època de la història. Tant s'en val. Hi ha hagut sempre conflictes i guerres. I sempre hi ha hagut repressió i espant, fins que l'ésser humà s'ha convertit en el més sanguinari enemic de l'ésser humà. Tot un fet paradoxal, que ens condiciona la vida.

A la primera de les fotografies, un grup de dones i nens de l'aldea de My Lai (Vietnam) miren espantats els soldats nord-americans que els apunten amb les seves armes. A la segona de les fotografies, els cossos sense vida d'aquestes persones s'amunteguen al terra. És aquest, un de tants dels fets vergonyosos de la història de la humanitat. Va ocórrer el dia 16 de març de 1968. Ningú no ha estat condemnat per aquest espant. Els governants nord-americans, després de molt de temps negant-ho, quan ja l'opinió pública n'estaba assabentada, varen obrir una investigació, i, pel resultat de la qual un tinent fou acusat de l'assassinat de vint-i-dos civils. El varen condemnar a cadena perpètua. Deprés li reduiren la pena i, finalment, només va estar sota arrest domiciliari tres anys i mig. Fou l'única resposta de la civilització, la democràcia i la justícia.

Això va ocórrer en el món real. Protagonitzat per gent amb noms i cognoms, membres de la pròpia societat que compartim i que, possiblement, no siguin ni millors ni pijors que qualsevol de nosaltres. Com els que protagonitzaren la guerra en Bòsnia Hetzegovina, o en Àfrica... o en qualsevol indret dels nostres barris. On és l'ésser humà, és la violència i és l'horror. No hi ha remissió? Hem de desesperar? Els antecedents són els que són. Però també n'hi ha de diferents: estima, solidaritat, heroicitat, ciència, art... Un munt de coses que ens fan estimar la vida, malgrat l'horror de haver-ne de mirar sempre de cua d'ull la gent que ens envolta. I com que sembla que no en tenim prou en la realitat, en fem abastament d'altres de ficció, en un intent, potser premeditat, de voler fer creure que l'espant és un invent i no un fet quotidià.

El somni americà

De tant en tant ens plantegem si ens afecta, o no, el que ocórre en els Estats Units, però malament podem deixar de sentir-nos afectats. La nostra cultura se sent sovint envaïda pels corrents que ens apleguen d'aquella part del món i, pel seu poder polític i econòmic, no podem deixar de sentir que allò que allí ocórre, ens agrade o no, ens afecta, de grat o per la força. Els Estats Units, és un mirall on, d'un mode o d'altre, ens veiem reflectits. Els que coneixen el país, diuen que és terra d'oportunitats i que, tot aquell que té un somni, gaudeix d'oportunitats per dur-lo a terme. Hi hauria molt que parlar, d'això. Però no podem negar el que la història ens diu. I és cert que hi ha històries particulars que refermen aquesta possibilitat. A hores d'ara, se n'està produint una: la de Barack Obama. A la que també caldria afegir-ne una altra: la de Hillary Clinton, malgrat que aquesta ha estat menys sorprenent.

Barack Obama és, per primera vegada en la història, un candidat ferm, de raça negra, a la presidència de la primera potència del món. Jo no sóc un analista polític ni dispose dels coneixements escaients per fer un estudi rigorós d'aquella realitat. Només sóc una persona que escolta i pensa i que té la seva opinió. I aquesta, a hores d'ara, es troba a l'aguait del que pot succeir els propers dies i, més endavant, quan s'hagen de fer definitivament les eleccions.

La campanya de primàries ha estat un indici de què alguna cosa pot haver canviat al si de la societat americana. Des de la distància, no podem deixar de sentir-nos sorpresos i esperançats. Una societat de les més racistes i conservadores del món -el bressol del Ku Klus Klan- elegeix un canditat negre per presentar-lo als comicis. Caldria dir que és un fet gairebé revolucionari, aconseguit sense cap tipus de revolució. I això em preocupa. Fins on podrà arribar, Barack Obama? Serà acceptat de bon grat pel conjunt de la societat? Podrà exercir, si es elegit, sense que cap d'heroi, corporació o comunitat assolesca la temptació d'impedir-li-ho? El color de la seva pell, serà motiu per què els votants es decanten majoritàriament per John McCain, de qui a hores d'ara a penes si es parla?

Però hi ha una altra qüestió que també em deixa ple de dubtes. Fins ara, la campanya de primàries ha estat entre Obama i Clinton. També ella pretenia fer història, convertint-se en la primera dona elegida presidenta. En aquesta ocasió no ha pogut aconseguir-ho. Però em dona la impressió que no té la intenció de sortir-se'n de buit. La seva actitud no l'acabe de veure clara. S'han posat en marxa tots els mecanismes de pressió polítics i mediàtics per què Obama li done el número dos, i ella l'acompanye com a vicepresidenta.

Amb quines intencions vol Clinton ser vicepresidenta? Són de servei o d'ambició? Pretén recolzar al president o situar-se, envers una possible succeció? Fins on vol arribar, aquesta dona, en les seves ambicions? Permetràn que Obama es recolze amb el seu propi equip, o l'imposaràn la falca de Clinton, en atenció a l'interés general? Acceptarà de bon grat, Obama, treballar amb Clinton per considerar-la competent o es veurà obligat a fer-ho per les pressions de l'entorn? Tindrà Obama el seny que cal per imposar el seu propi equip, malgrat les pressions? I, si ho fa, van a deixar-lo? Només queden uns dies per averiguar-ho. Podia haver-me esperat i estalviar-me aquesta reflexió. Però he preferit deixar-ho escrit, i ja veurem què passa. En qualsevol cas, el cert és que fins ara, Barack Obama és un nou símbol del somni americà, i una petita esperança de què, a poc a poc, la societat done un pas per millorar. Serà possible? Ja veurem.

El Totpoderós

Caldria fer un exercici col·lectiu d'autocrítica per veure on ens trobem, els éssers humans, i fins on anem. Potser ens adonariem del poc consistents que són les nostres conviccions. O no. Tal vegada és tot el contrari, i les nostres conviccions són completament consistents i el moment que vivim és el que veritablement enyorem. Disposar-ne d'una consciència crítica, en la societat que hem creat, sembla tan perillós com desagradable i, en qualsevol cas, un atemptat envers la pròpia salut física i mental. Deixar-se arrossegar per la corrent és el més fàcil. I amb aquesta finalitat hi ha a la nostra disposició, per ajudar-nos a ser "dignament" arrossegats, tota una xarxa de governs, entitats, sistemes educatius, mitjans de comunicació, etc. etc. En definitiva: és el sistema -diguem-ne de mercat, capitalista, occidental...- de què formem part, sembla que cada vegada de més bon grat. Però s'ha demostrat que no hi ha cap de sistema perfecte i fer de la política una religió -un ésser absolut- és una manca de seny de la pròpia societat que la nodreix. Caldria poder escarbar en es fonaments del sistema per saber exactament el per què de cada cosa -les bases d'una crisi, per exemple-. En aquesta tasca de consciència, eixa xarxa del sistema hauria d'ajudar, per fer ciutadans efectivament lliures i informats. Però res més lluny de la realitat. Vegem un cas que ens pot servir d'exemple: la situació econòmica.

Ja fa uns mesos, que els preus dels aliments bàsics (el pà, la llet...) s'encariren en uns percentatges altíssims. Els interessos per obtenir crèdits i hipoteques, també han pujat i, tanmateix s'han restringit les condicions per accedir-ne. Els governs, d'arreu el món, parlen obertament de crisi. Els transportistes anuncien vagues. Els pescadors i els pagesos, també. Tots plegats demanen dels seus governants ajudes i subvencions per defensar-se de l'empenta de la bèstia. Els més pessimistes, ja llancen al vent el soroll dels clarins de l'apocalipsi i de la por: el sistema sembla que trontolla, però, és així? És cert que el sistema trontolla? Què és els sistema? Què és el que trontolla? Ens han dit, i ens hem cregut, que hi ha un culpable de tot l'enrenou: el petroli. I què? Ningú, però, ens diu el perquè.

És cert que el preu del petroli ha pujat gairebé un 100 % en un any, i més d'un 300 % en uns pocs anys. I ens diuen que continuarà pujant. Sembla un fet irreversible, un corrent natural, la decissió d'un déu... una cosa que ens vessa, i de la que no podem opinar, car depén d'una voluntat superior i inabastable per als simples humans. Si ens esforcem, tal vagada, almenys, podem fer-nos algunes preguntes (que sembla que ningú no va a contestar-nos):

1) Hi ha escassesa, de petroli?: sembla que no, car diuen que de produir-se'n més s'abarataria el cost. Però interessa mantenir la producció en els paràmetres actuals.

2) És més complicada la seva extracció, ara que fa uns anys? Tampoc pot ser, aquesta, una raó. Tot el contrari, la tècnica sempre tendeix a millorar.

Doncs, per què el petroli puja inexorablement, condiciona les nostres vides i fa trontollar el nostre sistema polític? En la darrera part d'aquesta pregunta, em penso que està el misteri que la gent sencilla no entenem i que no volen que pugam entendre: és el poble (transportistes, pescadors, pagesos, aturats, jubilats... el poble en el seu conjunt) els que veritablement trontollem i demanem solucions, per mantenir el nostre mode de vida... sense posar en qüestió el sistema, que és sagrat. Entre tant, aquest, el sistema, sap mol bé el que ocórre. Coneix perfectament els simptomes i les solucions... que no diu, perquè aquest és el seu poder i només ell l'ha de controlar.

Res, en aquest sistema, és casual. Tot és interessat. Tot és provocat. L'especulació fa crèixer els seus arrels, d'ella es nodreix i en ella es fonamenta el seu poder. Hi ha dos pilars per sostenir-la: el secretisme perquè només els poderosos la puguin controlar, i l'acceptació cega de la resta del poble que ens deixem guiar pel Gran Germà, sense qüestinar-lo, afanyam-nos per arreplagar les engrunes de pà que, de tant en tant, ens deixen caure, per fer-nos creure que participem de la festa. Però la festa només que és d'ells. A hores d'ara, la crisi és de nosaltres.

Iron Man. (Enyorant la mirada de nen)

Al llarg de la meva vida, els diumenges per la tarda, gairebé sempre, els he dedicat a anar al cimena. Han estat etapes diferenciades però totes elles han deixat en mi la seva empremta, un senyal entranyable del que faig el possible per no deslligar-me'n. De petit acudia amb les meves germanes i també -de tant en tant- amb el meu germà (jo era -sóc- el més petit de la colla). Prop d'arribar a l'adolescència, va haver un temps que anava amb ma mare (quan ella, després d'un dol etern, es feu el propòsit de treure el cap). Més tard, vaig anar amb els amics. L'etapa que vaig anar amb ma mare, resta atapeïda de simbolismes. Ella, a més de cercar una estona d'esplai, pretenia -i ho va aconseguir- introduir-me en un fet cultural que considerava important en la meva formació. Però fou molt més que allò. Representà compartir històries, aventures, vivències. Emocionar-nos i anar descobrint, tots dos plegats un univers que, d'altra manera, mai no hauriem pogut conèixer.

Però fou més endavant, en tenir jo fills, quan aquella llavor conreada per ma mare, va treure el seu fruit. D'aquesta nova etapa en tinc tanmateix molts de records. (Ma filla, per exemple, em dugué un dia amb ella -ja anava fent-se una doneta- per veure "Dirting Dancing" i ens emocionàrem junts). Però les circumstàncies de la vida, feren establir un lligam molt més fort entre el meu fill i jo, evers el cinema. Va començar sent ell molt petit i es va allargar fins la seva adolescència. En aquell temps, les vesprades dels diumenges s'ompliren amb la màgia del cine. I jo vaig haver d'aprendre a veure'l amb ulls d'infant. Gaudirem de totes les películes d'aventures, d'herois i de super-herois que per aquell temps es projectaren. I també d'altres més serioses i que a ell -malgrat ser un nen- ja l'agradaren de debò ("El nombre de la Rosa", "El cazador"..., una mica més tard "Mejor sólo que mal acompañado"). Películes, al capdavall, que han marcat un abans i un després en les nostres vides, ja que són part d'eixe univers petit que ens envolta i que és nostre, només que nostre. Pèro en recordar les películes d'aventures, jo em divertia veient com es divertia ell. Fou un temps que em feu creixer com a persona. També a ell, suposo, però fou per a mi molt important.

Però tot canvia. Ara, eixe tipus de cine, ja no puc vure'l amb ulls d'infant. Sóc altre? Potser sí. O sent el mateix, sóc distint. Hauria d'anar a veure'l amb un nen i aprendre de nou el seu esguard. El cert és que, tot sol, aquest tipus de cine no m'agrada. Sóc ple de prejudicis i no alcance a baixar-me'n de la meva situació d'home gran, amb les meves frustracions i les meves idees fetes a cops. Air, veient aquesta película, no me'n vaig avorrir, però vaig notar la manca d'innocència en la meva forma de jutjar-la. La societat d'opulència, el poder dels diners per fer el bé i el mal, el tractament de les idees que ens fa ser còmplices d'un determinat model de vida... I vaig arribar a la conclusió que aquest tipus de cine ja no em diu res (no em diu res de bó) si no vaig a veure'l amb mirada de nen. Una cosa prou difícil per cert.

Justícia i Política

He estat una estona pensant en el que pretenia dir, però em costa molt de fer-ho. En realitat no sé per on escomençar. Per què, qui pot dir-se lliure per opinar, sense enrojolar-se de les seves pròpies actituds? Doncs, si tots som culpables, com hauria de fer-se la crítica per que aquesta fos -almenys- decent? Jo no ho sé. Vivim en un món on, la majoria dels que ens coneixem, disposem del que ens cal per viure: electricitat, aigua (amb perdó), cotxes, habitatges... Quan tenim gana obrim el frigorífic i ens preparem el que ens abelleix, o ens n'anem a un restaurant. Gaudim d'espectacles i proves esportives... però... ens recordem dels que no en tenen de res d'això? I, en cas de recordar-nos-en, quina és la nostra actitud al respecte? Què és el que fem? La actitud general (també la meva) és comparable a la de l'amo d'un gos que, quan aquest es disposa a defecar, alça els ulls al cel per esbrinar si plourà o no, i d'aquesta manera tan ecològica s'estalvia el treball de replegar els detritus deixats innocentment per l'animal.

A poc a poc vaig centrant-me. He començat per fer una molt petita crítica de la meva actitud com a poble i, per aquest camí, en vull aprofundir en altres actituds força més importants, car són les que decideixen realment el nostre model de societat. Si tots tenim alguna causa per la que justificar-nos, què no hauran de fer els polítics i els encarregats d'impartir justícia? On podriem dir que hi ha un polític realment honrat, que ens aprofite d'exemple? Per què, als polítics, no els cal responsabilitat en molts dels seus actes? Avui ens despertem amb la notícia de què, a un poble de Madrid -Coslada- han estat empresonats trenta policies, encapsalats pel seu cap, per un delicte d'extorsió. Els veïns, manifesten que duïen un munt d'anys fent-ho. L'alcalde (socialista) diu que no n'hi ha cap de responsabilitat política en aquest afer. Com pot ser possible, això? Quin control han exercit el regidor del ram i tot el seu conjunt d'assessors, a prop d'aques'ts polícies. Quin control ha exercit l'alcalde envers el seu regidor? Com poden dir, sense enrojolar-se'n que no n'hi ha resposabilitat política? Segurament continuaran governant, com si res hagués succeït i ningú no tindrem força moral per fer-los fora, perque tots som, al contrari del que la llei ens reconeix, pressumptes culpables d'irresponsabilitats més o menys importants.

D'un mode semblant, quan el ministre Bermejo ens parla de què la justícia no es troba tan malament com ens podem creure, tanmateix no es pot entendre que tinga la poca vergonya de fer-ho. Hauria de dimitir ell? Tal vegada estiga el menys culpable, si ens atenem que és al càrrec des de fa poc de temps. Però és jutge i n'estic segur de què coneix la situació millor que qualsevol espanyol. Pel tant, hauria -almenys- de poder-se-li exigir que no parle en fals, que no intente enganyar-nos. Els jutjats són un caos. Els registres civils, una vergonya. Què han fet, en trenta anys, tots els presidents de la democràcia, per solucionar-ho? No han fet res, com no haja estat mirar el cel, com el propietari d'un gos quan aquest defeca. Eixa és la trista realitat. Avui, també diuen les notícies que l'ínclit Julian Muñoz, i altres regidors de Marbella, implicats en un munt de delictes d'urbanisme, han pactat una pena mínima (que possiblemente no hagin de complir) a canvi de no ser jutjats. Increible, pero cert.

Quan Jesús Gil i tota aquesta colla regnaven a Marbella, què feu la Junta d'Andalucia per parar-los els peus? Què feren els governs de l'estat?: miraren el cel. Els polítics només que són jutjats en cas d'omplir-se massa la butxaca, i, en qualsevol cas, mai no tornen el que han robat. I, quan els delictes són cometuts per càrrecs no polítics -com el cas de Coslada- s'esmunyissen de sobre les responsabilitats. Com si governar fos només -com en la sanitat pública- signar papers, sense tenir en compte els efectes secundaris.

Somnis i realitats

Quin és el fil subtil que separa el somni de la realitat? Assegut al sofà, escolte el continu tràfec que fa la gent que traballa a les obres de les rodalies; els camions que, amb dificultat, intenten circular d'entre les fileres de cotxes estacionats en l'estretor dels carrers; les formigoneres que, amb el brunzit de milions d'abelles al seu ventre, semblen monstres fabulosos a la recerca de robar-nos la nostra intimitat. Però, de sobte, tot l'enrenou s'esvaneis. El Sol deixa el seu lloc a un altre Sol, i les finestres de persianes blanques de l'edifici d'enfront desapareixen, i es fa present un nou paisatge, una proposta diferent: és el somni. Com ha pogut entrar-hi? Com ha pogut vèncer el guirigall extern? Però, sí, hi ha estat i intenta seure's en la nostra ment, desplaçant la vulgaritat. Fins que un crit més fort -o tal vegada un silenci (potser la formigonera ha deixat de brunzir)- trenca el fil del somni, i altra vegada en torne a la realitat. O no.

Què és, la realitat? Allò que veiem amb els ulls oberts, el que podem fregar amb els dits? No n'hi ha, doncs, realitat en el somni? No hi és format amb imatges reals, amb sons reals i, fins i tot moltes vegades amb olors i sabors reals? Elegim, en anar pel carrer, la pols, el fum dels cotxes, l'estrès que ens produeix el tràfic i la pressa? No; son ahí; formen part "d'aquesta banda" de la vida. D'un mode semblant, tampoc no elegim els paisatges, les persones o les paranoies que, de tant en tant, ens encalcen des de "l'altra banda". En definitiva, ambdues son reals, amb la diferència que, els somnis, són una part de nosaltres, malgrat que de vegades ho ignorem o els rebutgem. S'emmagatzemen al nostre interior i surten sobtadament en quan aconseguim cloure els ulls. En eixe instant deixem de banda la realitat comuna i ens introduim en la íntima, en la nostra.

És aquesta -la nostra- una realitat a la que ningú no té dret d'envair. És, sense lloc a dubtes, la nostra part, la vertaderament nostra. L'ésser humà, quan realment es troba nu i desemparat, quan ja no li queda res, és quan algú, amb qualsevol poder arriba a violar-li els somnis. Només llavors l'home deixa de ser home.

De la vida i de la mort

Els éssers humans ens hem acostumat -en general- a considerar-nos immortals. Per ajudar-nos a mantenir aquesta asseveració, ens hem dotat d'unes creences religioses que, d'una o d'altra manera, ens garanteixen la resurrecció, la reencarnació o qualsevol altre medi que ens permetrà continuar gaudint d'un protagonisme, després d'exhaurir la nostra etapa vital.

Avui, quan el món de la informació i de la ciència ha evolucionat d'un mode extraordinari; quan tot sembla inventat, encara que continuem avançant; quan a les classes de qualsevol universitat -o institut- es parla clarament de l'evolució de les espècies; quan ja no és un secret -ni un misteri- saber respondre la pregunta: d'on venim?, com és possible que els éssers humans "inteligents", s'agafen, com a darrera esperança, a la resurrecció? De quina pasta som fets?

Hi ha explicacions per a tots els gustos. La doctrina catòlica posa a l'abast dels seus fidels les eines adients perquè visquen el millor possible. Tot es possible perdonar-ho mitjançant un Déu d'amor. Podràs fer les bestieses que calgui, viure opulentament a costa dels pobres, practicar l'explotació i la violència, robar o matar... Tot podrà ser perdonat perquè Déu és infinitament misericordiós. I, per tal de què no quedessin dubtes, el Papa Benet ha declarat que no existeis l'infern. La veda és permanentment oberta, i el caçador pot disparar impunement contra tot el que es bellugui, contra tot el que favorisca els seus interessos. El delicte no és pecat mortal, ja que el pecat mortal s'ha eliminat del diccionari. El món ha deixat de ser eixa "vall de llàgrimes" que deiem a les oracions. Ara cal viure bé. La recompensa, després, ja no serà una vida millor. Només serà una vida eterna.

I això ens obri una altra incògnita. La vida eterna, aprop de Déu, pot semblar una bona recompensa per als pobres, per a tots els miserables del món. Però, i els rics? Si aquí ho tenen tot, per què anarse'n? La bona situació "d'aquí",els suposa algún privilegi, "allí"? Es pot comprar, com al teatre, una platea de preferència a la dreta de Déu? Qui ho pot garantir, això?

Tot son, doncs, contradiccions força difícils de justificar. Vivim en una societat que es diu aconfessional, però els ritus religiosos presideixen constantment la nostra vida... i la nostra mort. És molt poca la gent que va a les esglèsies regularment, però la doctrina és present: babtismes, comunions, noses, funerals. La gent no s'ho treu de sobre. No són creients d'un mode semblant a que no són racistes... però... Sempre hi ha el però. Una gran majoria diu allò de: "i si hagués alguna cosa després?". I a l'hombra d'aquesta massa malfiada, s'acolleixen tot un seguit de normes, tradicions i negocis que formen part de la nostra vida i que, ens agrade o no, ens afecten.

D'altra banda hi és la por. Por de deixar de ser. Por de deixar d'estar. Una por que justifico en gent mancada de coneixement i de formació -que n'hi ha molta-. Aquesta gent no te respostes perquè no es fa preguntes. La vida és simple per a ells. Hom viu com pot fer-ho i en caldre morir el rebrà Déu. La religió els consola i lis dona la solució. I ells ho creuen, o no, però ho respecten. Però, i els il·lustrats, els que han estudiat, inclús els propis sacerdots? Ells coneixen la ciència, tenen la informació. Què els fa mantenir la superxeria? Finalment, és també por, o hi ha alguna cosa més?

Molt sovint em done compte del poc que ens coneixem, els humans. Del poc que en sabem de nosaltres mateixos. I em dona por. No de la mort, sinó de la vida.

Soroll de sabres

Els pilars de la societat s'han estremit. El que ha fet el President del Govern, què ha estat? Una "horterada", com diuen alguns? Una mostra d'ignorància, com diuen altres? O un atac, directe al cor, d'una de les institucions més masclistes de l'Estat, com altres tanmateix diuen? Jo no sé quina cosa pensar. El fet és que pocs són els que valoren, o no, les aptituts d'aquesta dona, per a ocupar eixe indret. Air, a la universitat "Miguel Hernández", una profesora -dona i jove- deia que li feia riure el que posaren una dona embarassada com a Ministra de Defensa. Que allò era una mostra del desordre que hi havia al Govern. També hi he escoltat comentaristes en diferents emisores de ràdio. No sé quina cosa dona més llàstima d'escoltar. Els que es mostren contraris, almenys parlen carragats de raons (les de sempre: ells són contraris i parlen en contra de tot el que es bellugui al Govern). Però, i els que intenten ser neutrals? Aquests són qui em semblen més falsos. Parlen sense dir gairebé res. Però se'ls nota eixa flaire de menyspreu. "Li falta mili" -deia un aquest matí, intentant ser ocurrent-. Aixó mai no ho dirien d'un home. D'intre d'ells -i d'elles- estan esperant el fracàs d'aquesta dona, perquè els seus esquemes mentals, malgrat no dir-ho, no poden acceptar que una dona jove es fiqui al cau on s'amaguen els pensaments més violents, i per sobre, tinga la gosadia de manar més que els totpoderosos generals. Això, si més no, es una ofensa a l'honor i als valors més grans de la pàtria. Què fort. I els sabres es belluguen i llancen espurnes de metall.

Jo no sé res de la trajectòria de Carme Chacón, ni de la seva capacitat per ocupar aquest o altre lloc. Però em sembla força important el que una dona -que a més a més diuen que és pacifista- entre per primera vegada al cau dels militars. Potser alguna cosa comence a canviar. Ja fa algún temps que ens diuen que l'exèrcit només que fa tasques de pau. Però la imatge que donen no té pas res de pacífica. Aquesta és, si més no, una oportunitat per què comencem a assolir una cultura de pau. Els ciutadans tenim dret a somniar-ho. Ja n'hi ha prou de soroll de sabres i d'homes que mesuren l'honor per collons, com solen dir sovint. Tant de bo hi haja arribat a l'exèrcit una mica de humanitat.

Martin Luther King

El 4 d'abril és una altra de les fites més tristes de la nostra història més recent. Avui fa quaranta anys des que fou assassinat Martin Luther King, un home que deixà una empremta inesborrable en la societat per la seva qualitat de pacifista, una qualitat contra la que els violents no tenen cap d'argument. Per això el van matar.

Si llegim els llibres d'hitòria veurem que estàn atapeïts de personatges que, amb la força de les armes, han canviat cultures, han ensorrat governs, han conquerit pobles i nacions. En el nom de Déu o de la llibertat o de la bandera han vessat la sang de milions d'éssers humans. N'hi ha molts, d'estos, als llibres d'història. Alguns són dictadors, altres herois o llibertadors, tant s'en val. Tots han posat -i posen- per sobre de la vida de les persones, les seves pròpies ambicions, el seu propi fracàs. La Constitució de la UNESCO, diu: "Atès que les guerres neixen en la ment humana, és en la ment humana que cal erigir els baluards de la pau". Però això, com podem veure cada dia, només que son paraules per emmarcar; res més que això.

Caldria sumar el nombre d'herois i de llibertadors i de conqueridors que hi ha als llibres, per comparar-lo al dels pacifistes. La lluita d'aquestos es basava en fets puntuals, petites accions, si les comparem amb les dels altres. Mentre que aquells arrasaven un país, aquestos feien una protesta per què els negres poguessin seure a l'autobús, o una vaga per boicotejar-lo... Res comparable, oi? Però hi ha una diferència que és essencial: Per la força, els homes són sotmesos. El pacifisme els fa lliures, en tornar-los la seva dignitat.

Per lluitar per la dignitat dels homes i dones, Martin Luther King fou assassinat, després de patir l'encalçament dels poders, legals i il·legals del seu país: grups nazis, el Ku Klux Klan, l'FBI, el van atacar, el van agredir, el van empresonar... fins que -no n'hi havia altra sortida, no tenien arguments per trobar-ne altra- el van matar, i com a resultat de la seva mort, tal i com abans ja havia succeït amb Mahatma Gandhi, va néixer el mite. La seva empremta va quedar, ja per sempre, marcada a la història, no pel foc de les armes, sinó per la força del seny i la paraula.

Miguel Hernández. "El rayo que no cesa"

L'almanac és fred. No sap d'emocions. No coneix d'alegries ni de sofriments.
Però ens transmet records, ens assenyala fites. En l'almanac resta la base de la història, les línies que els éssers humans ens encarreguem d'omplir i que, més endavant, l'almanac s'encarrega de recordar-nos. Aquesta data d'avui-28 de març- ens treu a la memòria la mort indigna d'un home de bé. Una memòria que intentaren esborrar sense poder aconseguir-ho, perquè un llamp no es pot apagar amb lleis indignes ni amb silèncis repressors.

El 28 de març de 1942, infectat de tuberculosi i de pena, als 31 anys, va morir a la presó d'Alacant, Miguel Hernàndez, el poeta d'Oriola i, llavors, el poeta reconegut a bona part del món, malgrat els esforços dels dictadors per emmordassar-lo.

"Umbrío por la pena, casi bruno,
porque la pena tizna cuando estalla,
donde yo no me hallo no se halla
hombre más apenado que ninguno".

Trenta-un anys. Una infància atapeïda de necessitats, de feines per guanyar-se la vida. L'humil pastor d'un ramat de cabres. D'on li venia l'inspiració, la gana de saber, el desitg d'escriure? Jo no ho sé. A mí, francament, em resulta miraculós. De quina força gaudia per dur endavant un somni, tan inversemblant en el medi amb què vivia? Però sembla que ser poeta fou el seu somni, i a ell s'entregà en totes les seves forces. I fou poeta. Però després, només quan acavaba de deixar l'adolescència li tragueren la vida. On hagués pogut arribar, Miguel Hernández, si l'haguessin deixat viure, si l'haguessin deixat desenvolupar tot el seu innat coneixement?

Miguel Hernández, fidel a les seves conviccions, va defensar la legalitat de la República. Ho va fer amb la paraula, amb tota la seva força de poeta comprometut. I ens ha deixat tot un llegat per fer-nos més persones. A canvi va rebre la presó fins que va morir, com una fera empresonada que enyora la llibertat. Una mort que és palessament injusta, un delicte pel que haurien de pagar els encalçadors. Però sembla que també aquí hem signat -de grat o per força- una llei de punt final, una llei d'oblit que ens fa, si més no, còmplices dels dictadors.

A Miguel Hernández ningú no l'ha restituit aquí la seva dignitat. La que te avui, li ve donada per l'empenta del món lliure i per les minories que han lluitat i lluiten reivindicant el seu nom. Però els que provocaren la seva mort, ni han demostrat penediment ni la justícia lis ha demanat comptes. Allunyats de les cel·les d'una presó, han viscut gaudint dels seus privilegis, sense cap taca que els assenyale.

La mort, però, no ha estat suficient. I aquest ha sigut el seu fracàs. Perquè un llamp no el pot esmorteir la mort. I avuí, seixanta-sis anys després continua escoltant-se la seva veu, ja sense mordaces, amb aquesta mena de llibertat guanyada per l'empenta del temps, malgrat que ell no ha pogut gaudir-la.

"Este rayo ni cesa ni se agota:
de mí mismo tomó su procedencia
y ejercita en mí mismo sus furores.
Esta obstinada piedra de mí brota
y sobre mí dirige la insistencia
de sus lluviosos rayos destructores".

MIGUEL HERNÁNDEZ GILABERT. Oriola, 30 d'octubre de 1910. Mort a la presó d'Alacant el 28 de març de 1942. "EL RAYO QUE NO CESA".

Primavera: temps de processons

De tant en tant ens adonem de la raó dels científics quan, analitzant l'ADN dels humans, digueren que era prou semblant al d'una mosca o al d'un cuc. Al llarg de la nostra vida, i ha un munt de situacions que, per sobre de la nostra propia qualitat de raonament, ens acosta, d'una manera palessa, a les costums del que anomenem, amb prou menyspreu, món animal. Alguna cosa semblant pensaba jo, en aquests dies en què ja es pot olorar la primavera, passejant per la serra i veient com la natura s'organitza, en quelcom activitats, gairebé com ho fem nosaltres. A les fotos podem veure com les procesionàries i les formigues avancen en filades, com si fossin els encapurutxats membres d'una "pietosa" cofraria.

Si deixem de banda qualsevol tipus d'ideologia religiosa, cada vegada més feble malgrat la propaganda interessada que es fa, veurem que hi ha un gran nombre de semblances en les manifestacions de la Setmana Santa i en les dels cucs i les formigues de la serra. Uns i els altres ho fan per sobreviure. Les formigues comencen a omplir el cau vers l'hivern. Les processionàries s'alimenten de la saba tendra dels pins. A les ciutats, l'hosteleria i el comerç espera aquests dies per nodrir-se de la llau de visitants que venen de vacances. I els ciutadans: autoritats, comerciants i visitants, miren el cel, no per rememorar tristament la mort de Déu, sinó sospirant per qué no ploga ni fassa massa fret. No n'hi ha cap de penitència, sinó el desitg de pasar-hi uns bons dies d'esplai, uns, i de guanyar diners, els altres. A la fi, es tracta d'una qüestió econòmica, per molt que una minoria s'enteste en donar-hi un sentit místic, que no hi és, ni falta que ens fa.

El cert és que al començament de la primavera, mostrem la certesa de què el nostre ADN és prou semblant al d'altres éssers als que acostumem a menysprear -i a xafar, si es creuen al nostre camí-. Tal vegada fos bó que ens adonessim de què, a la fi, no som tan superiors com la nostra supèrbia ens fa creure. Cada Setmana Santa fem processons com els cucs i les formigues, i amb la mateixa raó que ells: sobreviure.

Jornada de Reflexió

Demà és el dia en que podem votar. Fins avui, han transcorregut vora quatre anys ininterromputs de pre-campanya i de campanya electoral. Quatre anys d'enfrontament permanent entre els que guanyaren les anteriors eleccions i els que pretenien guanyar-les. Quatre anys de disbarats i desencontres que han aprofitat, si més no, per implantar encara més el bipartidisme. Avui les minories, ho són més que mai, fins el punt que pocs ciutadans "de a peu" hi haurà que coneguen el nom d'altres candidats, i ni tan sols el del número dos de les dues llistes principals. Aquestes semblen ser eleccions presidencialistes, i no pas parlamentàries, com caldria. Però és el que hi ha, i en el que hem de conviure. Ara, per acabar d'arrodonir-ho, ETA ha comés un atemptat i ha mort un home. A partir d'aquest fet, el votar s'ha convertit (l'han convertit) en una exigència moral. Si algú decideix fer valdre el seu dret a l'abstenció (ens diuen) es posa al costat dels violents. Dintre de l'escenificació que la política acostuma a fer de qualsevol esdeveniment per treure-li profit, ara el vot és una exigència de ciutadania de bé. L'abstenció, un acte palès d'antipatriotisme. I en mig de tot plegat, on ens trobem els ciutadans? Caldria tenir clar que ni uns ni els altres tenen dret a dir-nos (a exigir-nos) el que hem de fer. El que la nostra consciència lliure té dret a decidir. Per manipular aquesta consciència lliure, no caben exigències morals ni atemptats terroristes, quan ambdues coses van dirigides a tòrcer la voluntat individual de les persones. Ambdues coses són igualment immorals. Per tal motiu, caldria que ferem una anàlisi desapacionada de la situació, no pas per justificar-la, sinó per entendre-la i actuar en conseqüència.

Obviant l'ànalisi de la política nacional, ja que aquesta es troba més a l'abast de tothom, em centraré en pensar en el perquè de l'atemptat. Com he dit abans, no per justificar el que és injustificable, sinó per trobar-hi unes hipotètiques raons.

Raons per atemptar contra aquest home:
1) Era un conegut repressor.
2) Era un alt càrreg polític o militar.
3) Era un destacat membre de l'oligarquia dominant.
4) Era un delinqüent contrari a l'organització ETA.
5) Era un infiltrat de la policia dintre l'entramat d'ETA.
6) Era un militant de base del PSOE, i ex-regidor municipal.
7) NO era basc.

Si prescindim dels cinc primers pressupostos, dels que a hores d'ara no tenim cap d'indici, només ens queden els dos últims. Amb aquest bagatge, sembla que poden ser moltes les persones que resten en perill de rebre un tret al clatell. I si ens quedem només que en l'últim... No puc deixar de recordar el que va dir, ja fa alguns anys, Xavier Arzalluz, quan romania president del PNV. Parlava de la necessitat de potenciar l'ADN basc, com una senyal d'identitat diferenciada. No sé si aquestos d'ara podran adduir aquesta com una raó per fer el que han fet. Què lluny queda la imatge de ETA, aquella que ens feu despertar en política ja fa anys, d'uns lluitadors per la llibertat. Aleshores, si es produïa un atemptat, el justificavem, pensant que es tractava d'un repressor, d'un membre de la dictadura al qui tampoc li tremolava el pols a l'hora de matar bascos, o espanyols de qualsevol territori que s'oposaren al règim. Llavors, anavem a les manifestacions amb el puny tancat, per demanar la llibertat i l'amnistia. Eren dies d'utopia, en que ens sentiem lliures expresant el nostre crit de llibertat al carrer, mentre esperavem l'aparició de les forces represores, per fer-nos fora. Què ens queda, de tot allò? Què li queda a ETA, de tot allò? Com es pot justificar, avui, el tret al clatell? Què diran, en la seva reivindicació? Que no era basc? Que fou regidor? Tot plegat sembla ser un disbarat sense raó. Un acte injustificable. Com injustificable és la pena de mort en una societat d'éssers humans. No ho puc entendre. Continuaré la meva reflexió i, procurant no fer massa cas de l'escenificació d'uns i d'altres, ja veurem que faré demà.