dimarts, 2 de setembre del 2008

Memòria i Dignitat



La majoria de persones de la meva generació, vam créixer immersos en la foscor i el silenci. Hi ha unes diferències notables si establim comparacions envers tres generacions: la de la guerra, la de la postguerra i la de la democràcia. En la primera d’elles es va viure el drama amb tota la seva magnitud. Van conèixer, de primera mà, tot el que va ocórrer: l’acció i la repressió. Tot plegat en la seva pròpia carn, escrit, com sol dir-se, amb sang i foc. Els de la tercera generació (pre-democràcia i democràcia) han gaudit de llibertat i d’informació suficient per assabentar-se d’un problema que els era aliè, llunyà en el temps i desconegut en la memòria. Han pogut veure pel·lícules i llegir llibres, que parlaven de la guerra d’Espanya exactament igual que ho podien fer d’altra d’Europa o del món. Però, nosaltres, la generació de la postguerra... i molt fonamentalment els fills dels que havien estat derrotats, vam haver de suportar les privacions i el silenci. Un silenci imposat per l’espant. Un silenci “protector”. Una mida indigna de supervivència. I no podem retreure-hi, als nostres majors, aquest silenci. Amb ell ens volien protegir. Ja estava bé, de morts. Puc recordar, a casa meva, la imatge de mon pare intentant treure notícies –a la cuina de casa- mitjançant un antic aparell de ràdio que, de tant en tant, emetia un soroll ensordidor, mentre ma mare, espantada mirava al carrer, per si de cas algú el podia escoltar. Amb un fet tan insignificant, es jugaven la llibertat, o alguna cosa més. Als nois no ens deixaven escoltar el que pogués dir la ràdio, no era cosa nostra. Tampoc haguéssim pogut entendre-ho, ja que mai ens parlaven d’això. A les façanes de les esglésies, a les places dels pobles, als cementiris hi havia monuments on s’honorava “los gloriosos caidos por Dios y por España”. Tot era normal. Tan normal com fosc, en aquell temps.

Van haver de passar anys, circumstàncies personals, encontres providencials, perquè alguns, poguéssim anar esbrinant què, en la nostra educació, ens havien amagat la història. Per la força d’uns i per la por (suficientment justificada) dels altres. I que en aquesta història, que cada vegada resta més clara, van haver altres morts, que tal vegada no van morir per Déu, però sí, per Espanya. Uns morts assassinats arbitràriament i que, en molts casos, ni tan sols es coneix el lloc on resten les seves despulles. Mentre que uns (els guanyadors) eren glorificats, i en molts de casos convertits en sants i màrtirs per l’església catòlica, els altres, que defensaven la legalitat de la nació, desproveïts de tota dignitat, es podrien en llocs ignots o en foses comunes dels cementiris. Aquesta és la trista realitat.
A hores d’ara, en alçar-se veus que reclamen els cossos dels seus avantpassats i, amb ells, la restitució de la seva dignitat, es parla de què intenten obrir ferides, de què hi ha que oblidar. Què significa, oblidar? Quins són els que tenen por, a hores d’ara? No es pot negar que la història és justa, malgrat que lenta. Com la justícia. Però gairebé sempre hi ha un fil que mantén viva la memòria i que, tard o d’hora emergeix. No es tracta d’obrir nafres. Malament aniríem si fos així. Es tracta de què, a ser possible ja per sempre, tots els morts per Espanya, per aquell descomunal error que afrontà germans vers germans, gaudeixin de la mateixa categoria. Igualats per la rasadora de la mort i de la història, per fi reconciliats (almenys formalment), tots junts, tots iguals. Estem condemnats a entendre’ns. No hi ha altre remei si volem conviure amb Pau i llibertat. La dignitat és un dret inalienable, que deu ser-li restituït a tots aquells que es van veure privats d’ella per la força. I la història, per ser justa i exacta, necessita que es recuperi la memòria. En cas contrari estaria faltant a la veritat.

3 comentaris:

miquelet ha dit...

Justament acabe d'escriure un article al blog que parla del mateix que parles tu. És exactament això. Hi ha gent que té por a s'escarbe al passat.

Salut.

Anònim ha dit...

A la tercera generació també ens han mancat la memòria, amb la constitució que suposà una llei de punt i final i a les escoles, on els temaris d'hostória mai arriben ni tan sols a la República.

Som un poble al que volen esborrar-li la memòria.

pp@dsuar ha dit...

Tenen por de què s'escarbe el passat els que, per sobre d'ell, s'han edificat un futur atapeït de privilegis.
La memòria, Ruth, no es pot borrar. Tard o d'hora sempre troba una escletxa per on sortir-se'n. I sempre s'en surt.