Capitalisme o caos?

Sempre he pensat que podia haver altra forma de viure, però aquest pensament, que només s’alimentava d’utopies, ensopegava contínuament amb la realitat que sempre hem viscut. I aquesta –la nostra realitat- ens deia que vivim en un mercat. Un mercat que cada vegada es feia més i més gran. I ens deien que això era la “globalització”, paraula de moda els darrers anys. Donava l’efecte que, de tots els indrets del món, homes i dones de totes les races i cultures, s’afanyaven per afegir-se a aquest mercat, per gaudir-ne les avantatges que ens oferia. Tot plegat, convertit en una cursa per fer-se amb les engrunes que el mercat deixava caure, per a satisfacció de qui les podia assaborir. Però, entre tant, els grans beneficis que el mercat produïa, quedaven a les mans dels qui controlaven els fils de l’entramat, afavorits per un sistema polític fet a eixa mida. Una societat on els déus fonamentals són la competència i el benefici. Una societat on, qui arriba i guanya és reconegut i admirat; i li diuen guanyador i lluitador, mentre el que perd, és menyspreat i l’anomenen perdedor. Una societat on l’impuls per avançar no el pren de sentiments de solidaritat i de justícia, sinó d'avarícia i d’egoisme. Ser ric i assolir poder és el camí i la meta. Són les regles del mercat.

Però el sistema no és perfecte, com a hores d’ara es pot veure. Posar tota l’empenta en afavorir l’egoisme, és com deixar les gallines a la cura de la guineu. Tard o d’hora, si en té de gana, se les menjarà. I, ¿què cal fer, si la guineu es menja les gallines? Castigar-la? Demanar-li comptes pel crim comès? Doncs, no, en la nostra societat. Amb la situació de crisi creada per la desmesurada avarícia de les corporacions financeres del món ric, el sistema –el nostre sistema- surt espantat en el seu auxili, i amb els diners del poble s’afanya per tapar les escletxes, corrent un teló, posant un nou decorat, perquè l’obra pugui continuar com si rés no hagués passat. I ningú en demana comptes als que s’han quedat amb els ous i s’han menjat les gallines. Són membres del sistema, guanyadors, que han fet el que havien de fer: guanyar.

Per l’efecte de la crisi, potser tots perdem, però no en una mida semblant. Hi haurà qui deixarà de fer un creuer en les vacances i es quedarà a passar-les al xalet de la platja o la muntanya. Altres es trobaran apurats a l’hora de pagar la hipoteca; altres, ni tan sols tenen la possibilitat de fer-la. Hi ha una gran part del món, on la gent s’arrossega pel terra sospirant per una gota d’aigua, on no en saben res de crisi, perquè tal vegada pensen que aquest és el seu destí. Una part del món que es mor de set i de gana sense que ningú mogués un dit per ajudar-los. Una part del món on, els diners que els rics van prometre per combatre la misèria no arribaran mai, doncs ara són necessaris per sostenir el sistema, per ajudar els rics a què continuen sent rics. ¿On és, el tercer món? És llunyà, força llunyà. És poc més que una cosa pintoresca captada per la càmera, per fer un reportatge a la televisió. La llum dels nostres aparadors atapeïts, ens obliga a cloure els ulls i no podem –i no volem- veure més enllà.

Ara, quan algunes coses es posen en qüestió, potser ens preguntem si n'hi ha altre mode de viure, si altre tipus de societat és possible. Hi ha arribat la fi, del capitalisme lliberal? Només que en pensar-ho tremolem. No hem conegut altra cosa. No n'hi ha un mirall clar on mirar-nos. Doncs, quina és l’esperança? Capitalisme o caos? Només que això? Mare meva!