Al llarg dels segles, la vida de les dones ha estat
sotmesa per unes lleis i uns costums imposats pels homes, en un món fet a la
seua mida. Des de l’antigor, per tal de combatre l’explotació hi ha hagut dones
que s’han sacrificat i han lluitat vers la igualtat i la llibertat. Però mai no
ha estat aquesta, una lluita organitzada ni recolzada massivament. L’home era
el cap de família i, amb el seu esforç i el recolzament de la llei i de la
religió, havia de mantenir-la. Això li donava uns privilegis: era l’amo,
disposava dels diners i les seues opinions no podien ser desobeïdes per la dona, la qual es trobava sotmesa a la
dictadura patriarcal. Tècnicament, la dona era un element patrimonial de
l’home, a qui havia d’obeir, cuidar, respectar i complaure sexualment sense, en
ningun cas, tindre dret als mateixos beneficis. Havia de ser submisa i dòcil i
trobar-se sempre disposada a complaure a l’amo, o a rebre el càstig, ben
merescut, en cas de no fer-ho. Entre altres coses, no disposava del dret de
sufragi, ni tenia dret a obrir un compte corrent.
La pressió de la societat, a poc a poc, ha anat corregint
eixes injustícies, però les mides que van prenent-se –en la meua opinió- si bé
en molts casos beneficien les dones, en general no repercuteixen en la societat
per fer-la millor. Crec que s’estan cometent errors a l’hora de parlar de la
igualtat, i eixos errors van en contra de la societat en general. Els “ismes”
utilitzats en la lluita (masclisme o feminisme) poden ajudar a l’emancipació de
les dones, incloent-les en el món dels homes, però no els considere útils per
fer una societat millor. El jou del masclisme, ha estat combatut pel feminisme
intentant revertir la situació. Els defectes i vicis dels homes, lluny
d’intentar eliminar-los, les dones –pel dret d’igualtat- han anat fent-los
seus. Ells ens són infidels, nosaltres també... Fumar, beure, alternar. Si el
dret al treball semblava just, a aquest dret han anat afegint-s’hi tots aquells
que els homes havien fet seus i que, en qualsevol cas, en lloc de fer còpies en
femení, calia haver-s’hi plantejat conjuntament, per tal de distingir els vicis
dels drets positius.
Em pense que queda molt per fer, abans d’eliminar
l’etiqueta del calaix. La qüestió, potser, seria parlar de persona humana,
prescindint en primera instància del sexe, tenint en compte que cada ésser humà
es mereix un respecte i que té uns drets i unes obligacions que són exactament
iguals per a tots. Per poder rebre eixos drets i practicar eixes obligacions,
és necessari tindre molt clar que hi ha, dintre dels éssers humans, unes
diferències que és necessari respectar. La més important d’elles és el sexe.
Som distints, però no contraris. Som diferents, però necessàriament
complementaris. Eixes diferències, en lloc d’imposar-se l’una per sobre de
l’altra, és necessari que convisquin en harmonia, enriquint-s’hi mútuament.
Només d’eixa forma hi és possible la convivència i la igualtat, en una societat
sense etiquetes, justa i solidària.