EL DIA DE LA DONA (TREBALLADORA?)

            Sembla que el món és com una calaixera gegantina on, a cada calaix, cal arxivar un determinat assumpte, posant-hi a l’exterior l’etiqueta corresponent, per tal que puguem, d’un cop d’ull, controlar-ho tot. És un món on les etiquetes són imprescindibles per tal de recordar-nos, almenys un dia a l’any, que hi ha coses al calaix sense resoldre. Per exemple, tenim el Dia de la Pau, per assabentar-nos que no hi ha Pau tots els dies. El Dia del Treball, amb milions de persones forçosament aturades. El Dia dels Drets Humans, en un món on, complir-los és l’excepció. Entre estos calaixos etiquetats en trobem també un en que l’etiqueta diu: DIA DE LA DONA, i a la que algú, força eixerit, hi va afegir un dia el vocable TREBALLADORA, com si aquelles dones que, per qualsevol motiu no treballen, tingueren resolts tots els greuges.

Al llarg dels segles, la vida de les dones ha estat sotmesa per unes lleis i uns costums imposats pels homes, en un món fet a la seua mida. Des de l’antigor, per tal de combatre l’explotació hi ha hagut dones que s’han sacrificat i han lluitat vers la igualtat i la llibertat. Però mai no ha estat aquesta, una lluita organitzada ni recolzada massivament. L’home era el cap de família i, amb el seu esforç i el recolzament de la llei i de la religió, havia de mantenir-la. Això li donava uns privilegis: era l’amo, disposava dels diners i les seues opinions no podien ser desobeïdes  per la dona, la qual es trobava sotmesa a la dictadura patriarcal. Tècnicament, la dona era un element patrimonial de l’home, a qui havia d’obeir, cuidar, respectar i complaure sexualment sense, en ningun cas, tindre dret als mateixos beneficis. Havia de ser submisa i dòcil i trobar-se sempre disposada a complaure a l’amo, o a rebre el càstig, ben merescut, en cas de no fer-ho. Entre altres coses, no disposava del dret de sufragi, ni tenia dret a obrir un compte corrent.

La pressió de la societat, a poc a poc, ha anat corregint eixes injustícies, però les mides que van prenent-se –en la meua opinió- si bé en molts casos beneficien les dones, en general no repercuteixen en la societat per fer-la millor. Crec que s’estan cometent errors a l’hora de parlar de la igualtat, i eixos errors van en contra de la societat en general. Els “ismes” utilitzats en la lluita (masclisme o feminisme) poden ajudar a l’emancipació de les dones, incloent-les en el món dels homes, però no els considere útils per fer una societat millor. El jou del masclisme, ha estat combatut pel feminisme intentant revertir la situació. Els defectes i vicis dels homes, lluny d’intentar eliminar-los, les dones –pel dret d’igualtat- han anat fent-los seus. Ells ens són infidels, nosaltres també... Fumar, beure, alternar. Si el dret al treball semblava just, a aquest dret han anat afegint-s’hi tots aquells que els homes havien fet seus i que, en qualsevol cas, en lloc de fer còpies en femení, calia haver-s’hi plantejat conjuntament, per tal de distingir els vicis dels drets positius.

Em pense que queda molt per fer, abans d’eliminar l’etiqueta del calaix. La qüestió, potser, seria parlar de persona humana, prescindint en primera instància del sexe, tenint en compte que cada ésser humà es mereix un respecte i que té uns drets i unes obligacions que són exactament iguals per a tots. Per poder rebre eixos drets i practicar eixes obligacions, és necessari tindre molt clar que hi ha, dintre dels éssers humans, unes diferències que és necessari respectar. La més important d’elles és el sexe. Som distints, però no contraris. Som diferents, però necessàriament complementaris. Eixes diferències, en lloc d’imposar-se l’una per sobre de l’altra, és necessari que convisquin en harmonia, enriquint-s’hi mútuament. Només d’eixa forma hi és possible la convivència i la igualtat, en una societat sense etiquetes, justa i solidària.