dimecres, 23 de gener de 2008

La solitud d'en Silas Sang


Hi ha una frase que escolte sovint, i que encén tots els meus llums d'alarma: Jo no sóc racista, però... Invariablement, després d'aquest però, hi ha sempre una autèntica declaració d'intencions xenòfogues, de retret i d'odi envers del qui és diferent. Com i per què es genera aquest odi? Sens dubte, seria llarg i difícil d'entendre i el més segur és que es trataria d'una tasca que superaria bastant les meves qualitats. Hi ha dades, però, que poden veure fins els cegs.
Els mitjans de comunicació publiquen sovint els resultats de les enquestes que fan a la ciutadania. En aquestes enquestes es mostren les preocupacions generals, organitzades segons el grau d'importància: unes setmanes és l'atur, el què més preocupa, altres el terrorisme, altres l'emigració. En aquest sentit, me crida l'atenció llegir -o sentir- quan diuen que el problema que més preocupa els espanyols és l'emigració. Fa uns dies, a un programa de ràdio, una dona, explicava que, malgrat no ser racista, a ella n'hi preocupava que alguns barris de la ciutat es trobessin ocupats per emigrants fins el punt que donava por anar pel carrer. Jo no sóc racista -deia un home- però els estrangers ens estan furtant els llocs de treball, i els espanyols ens estem quedant sense feina.
És aquest un problema real, o un atemptat contra l'inteligència? Com és possible que els mitjans de comunicació i les institucions polítiques puguin admetre com correcte aquest plantejament del problema? A qui li interessa que això es plantegi d'aquesta forma? És aquest el problema de l'emigració, que tant preocupa? On queda el problema real: el dels milions de pobres que no tenen per menjar?, els que deixen el seu indret, arriscant la vida -o perdent-la en el camí- a la recerca d'un futur? ON ÉS, REALMENT, EL PROBLEMA DE L'EMIGRACIÓ?
Caldria que -suportant el risc de què ens diguessin demagogs- ens regiressim cap l'altra banda per veure que mou la gent a deixar llurs arrels per anar a un altre món, on la seva presència és rebuda amb hostilitat i, en lloc de tindre's en compte el seu problema, ells, físicament, han esdevingut a ser el problema. En el món global en què vivim (ara es diu així, oi?), quants n'hi ha que no estiguen emigrants? Sembla que hem guanyat un benestar i què no el volem compartir, envers d'això tractem d'enriquir-nos i de viure millor sense acotar el cap envers un món de pobres. Pobres que caminen sols, maldant per solucionar la seva situació, amb l'angúnia i desesperació del que no troba el caliu d'una mà amiga que n'hi ajude a caminar.
No sé si alguna cosa d'aquestes pensaria en Silas Sang quan, tot sol, amb la solitud que caracteritza els corredors de fons, es dirigia a la meta per gunayar la XIX Mitja Marató Vila de Santa Pola. Aquest corredor feu un esforç considerable per treure el cap en una societat que el rep amb la boca petita. Però no és un esforç més fastigós que el què fan altres, encara que fos per malmenjar o per malviure. Quan menjar o viure cada dia significa superar el rècord anteior. I sense més dret a premi que la pròpia mala vida.

diumenge, 20 de gener de 2008

El Sol es desperta a Tabarca

Fer valdre allò més simple, el més quotidià: aquesta és la qüestió. No sóc un expert, és cert. Caldria dir que sóc una persona que ha viatjat poc i que no ha assitit a esdeveniments importants. Físicament, és cert. Però ningú em pot treure el dret a somniar i a imaginar indrets encisadors i a què, en cloure els ulls, la meva imaginació es trasllade sovint als llocs més inversemblants de la Terra, fins a la pròpia Estació Espacial on sembla que se poden acaronar els estels en allargar la mà. D'aquest mode he gaudit d'espectacles, he conegut persones, he assaborit els millors àpats i he vibrat en competicions esportives. No és el mateix, ho sé, però avui hi ha formes per veure un munt de coses sense sortir-se'n de casa.
Jo vaig tenir un amic que deia sovint: "No hi ha ningú més atrevit que l'ignorant". Potser tenia raó. És tal vegada per això que m'atreveixo, ara que he confessat la meva ignorància, a valorar com a un espectacle extraordinari el que el Sol ens ofereix cada dia, i del que podem gaudir sense gaire sacrifici. Quan vaig pels matins pel Passeig Marítim i veig que Tabarca s'il·lumina i que la mar es queda bocabadada, se'm fa un nus a la gola. No puc evitar-ho. I em planteje cada dia la mateixa qüestió: no hi ha altre espectacle més maravellós, i es troba ahí, al nostre abast, per què cada dia pugam gaudir d'ell. De vegades ens agrada alimentar la nostra supèrbia, contant que hem visitat països llunyans, però mai no ens hem llevat del llit una hora abans per veure sortir el Sol. Fixeu-vos-en bé: es tracta d'una cosa tan simple com extraordinària. En primer lloc podem veure que tot l'entorn es torna rogent. Després, a poc a poc, des de les rodalies de Tabarca, comença a traspuntar un globus de foc impresionant i es va enlairant. Tots els colors d'allò que ens rodeja canvien de sobte, les gavines semblen contemplar l'espectacle mentre suren per sobre de l'aigua o passegen per la plaja, per sort nua d'estigüejants. I la vida se posa en marxa, perquè el Sol l'engega. És l'esclat de la Natura. L'esclat de la vida. N'estic segur: no existeix altre espectacle que el puga superar.
Posted by Picasa

dijous, 17 de gener de 2008

Pensar amb els peus

En dir "pensar amb els peus", me n'estic referint als qui han intentat posar-li lletra a un himne per què es puga cantar als camps de futbol, un esport què, com ja sabem, majoritariament es juga amb els peus. Fou aquesta, una bona raó? Posar-li lletra a un himne, fonamentalment per què es puga cantar en les competicions esportives? És eixa tota l'exaltació patriòtica que se'ns demana? Bo, tal vegada és que la nostra sensibilitat no pot arribar més lluny. O tal vegada és que les generacions que a hores d'ara vivim, encara ens trobem dividits, i ferits, per l'utilització que fins ara s'ha fet dels símbols de la nació.
Ha transcorregut molt poc de temps. Trenta anys, en la història d'un poble, no significa a penes res. La pols de l'oblit s'escamparà per sobre de la nostra història, i una altra nova història neixerà. Però ha de passar més de temps. Som molts els què no ens podem oblidar que la bandera "roja y gualda" i l'himne que ara no te lletra, foren els mateixos símbols de la dictadura. Així doncs, les paraules "nacional", "patria" o "bandera española" tenen un sentit força diferent, segons qui les escolte o les utilitze. Mentre que per a una minoria eren elements de domini, per a la gran majoria hi eren d'encalçament i d'opressió. No se'ns pot demanar, doncs, a aquesta majoria, que aplaudim la primera lletra que se'ns proposa. No se'ns pot demanar. Prou és que ens posem d'empeus en sonar la "Marxa Reial", i què, respectuosament, fem per mantenir els llavis closos. Per aquesta o l'altra raó -el fet ja té poca importància- aquest és ja l'himne de tots. La seva acceptació es centra en què no hi ha lletra que l'identifique, i que cadascun pot afegir-hi la què més l'agrade. D'aquest mode, mentre sona el "xinta xinta", uns mormolaran allò de "Viva España /alzad los brazos hijos / del pueblo español, / que vuelve a resurgir...", altres però, no podran deixar de pensar en allò que deien de nens: "¡Franco, Franco! / Que tiene el culo blanco / porque su mujer / lo lava con Ariel...", y tot plegat sota la mateixa música. És doncs un himne que a hores d'ara unifica, que aprofita d'un mode semblat a totes les sensibilitats. No és doncs necessari cambiar-ho això.
Altra questió és la feina que li han fet a en Paulino Cubero, l'autor de la lletra primer acceptada i ara rebutjada. Com ell mateix deia, molt encertadament, quan es va assabentar del rebuig, ha passat del res al tot, i del tot al res. I ho reconeixia recitant a la ràdio la poesia de José Hierro, "Vida": "No queda nada de lo que fue nada. / (Era ilusión lo que creía todo / y que, en definitiva, era la nada). / Qué más da que la nada fuera nada / si más nada será, depués de todo, / después de tanto todo para nada."
Caldria pensar què hagués passat si en lloc de tractar-se d'un home humil, sense treball, l'autor de la lletra hagués estat un personatge "eminent". S'hagués enretirat, l'himne? És el què es treu quan es pensa amb els peus. Quin món...

dissabte, 12 de gener de 2008

Senectut

Senectut. Ostres, què mal sona aquesta paraula. Tal vegada és perquè em trobe a les portes d'ella, gairebé amb peu i mig a dintre. Em sembla eixuta, esquerpa... Em dona la sensació de què és sinònim de solitut, de desemparament. Tot plegat, les set plagues d'Egipte precipitant-se sobtadament per sobre d'uns éssers desvalguts. I alguna cosa hi ha de veritat, en tot això, però no hi és tota la veritat. De fet, cada persona en té una veritat que tracta de fer valdre com a prioritària. I d'aquesta confrontació de veritats, en sorgeixen un munt de dèries i d'afrontaments intergeneracionals.
L'home (o la dona) gran, diguem-ne dels 70 endavant, en general -en tot hi ha excepcions- acostumen a idealitzar el passat, relativitzar el present, i a tenir por del futur. I aquest temor vers el futur, es basa fonamentalment en què es senten exclosos d'ell. Pensen que la seva vida arriba a la fi, i un munt de sensacions es barregen, canviant-los el caràcter, i dotant-los, vers els més joves amb qui conviuen, d'eixa vitola fastigosa de maniàtics i esquerps. En arribar a eixa edat, l'home gran valora -íntimament- cada facultat que perd. Es va quedant sense pèl, ha perdut les dents, la vista ha minvat bastant. En la millor de les situacions, què queda del què fou? i, el què és pijor: on podrà arribar? No es pot evitar que el cap, com una roda sense fre, done voltes de continu a idees aclaparadores que l'emporten a una situació de malviure. Per aixó vol trobar-se sol, sense estar sol. No vol que es puga veure el seu neguit. Necessita independència, saber-se autònom, sentir-se útil, poder fer valdre la seva autonomia, però tanmateix té por de veure's sol, de trobar-se desemparat. Una situación força difícil de conciliar i què els més joves rarament assoleixen.
Quan una dona gran -per exemple- acostumada a dur endavant la casa, s'entossudeix en netejar-la de continu, fent esforços que semblen estar per sobre de les seves possibilitats físiques, els joves s'ho retreuen, adduint-li que no ha de fer res, que no hi fa falta, que s'està perjudicant. Hi hauria que pensar, que aquesta persona necessita sentir-se útil. No fer cap cosa, seria com renunciar definitivament a la vida, a ser qui és i, fonamentalment a ser qui ha estat en altre temps.
Què ens queda, quan deixem de ser formalment útils? Només esperar? De què ens serveix el què hem viscut, tot el què hem vist? Per què hem de ser exclosos de l'avenir? A la pel·lícula "Blade Runner" es fa una metàfora força important envers la fi de la vida: un grup de éssers creats per l'home per servir-se d'ells, aconsegueix tenir emocions semblants a les dels humans i, assabentats que tenen una data de caducitat i que, per tant, la vida se'ls exhaureix, emprenen una marxa a la recerca del seu creador, per demanar-li que els deixe seguir vivint. És el problema comú de pràcticament tots els mortals. I no és just malmirar l'ésser major què, sentint-se desgraciat per això, es torna més esquerp. Hi fa falta molta comprensió, respecte i, fonamentalment, solidaritat.

dissabte, 5 de gener de 2008

Lletres del cor. El comiat




Alguna cosa se'ns trenca en acomiadar-nos. El paisatge qutidià es queda malmés i ja no torna a ser el que fou. Tant se'ns val que l'acomiadament es dega a fets dolents com que fos per esdeveniments puntuals de la pròpia vida. Tant se'ns val. Sempre -en les dues parts afectades- queda un vuit agre, força difícil d'endolsir. Malgrat les paraules fermes, gairebé fingides per contenir l'allau de l'emoció.
Aquest d'ara no hi és un cas diferent: un ésser força estimat se'n surt a organitzar la seva vida a un indret relativament llunyà d'on ha estat arrelat fins ara. No puc deixar de pensar en els seus dubtes -que tal vegada són els meus-: se'n va de la calor al fred; d'un treball on se sentia agust a un altre que encara no coneix; d'un paisatge -el de tota la vida- a un altre de nou. Deixa la relativa influència d'una incerta família i un munt de certs amics. Però un altre horitzó l'espera. I això li dona tranquilitat (i ens tranquilitza). Perquè a canvi, però, cercarà -i segur que trobarà- nous amics, sense que des d'aquí ens oblidem ni mos oblide. I tindrà, per sobre de tot, un nou i magnífic equip d'escalada: una noia sensacional en qui va a afrontar el repte de la seva vida, la ruta més complicada i valuosa. Una ruta que pujaran tots dos sense dificultat, car formen l'equip idoni.
A les fredes muntanyes de Sòria hi arribarà ara el lleu caliu de la mar Mediterrània i la brisa que fa moure les gegantines palmeres. I tot plegat se fondrà amb el paisatge castellà que recità Machado. I el paisatge sorià s'alegrarà en rebre'l i li donarà la benvinguda i el seu recer.
Força, Isra i Moni. Cap amunt. Us queden moltes rutes per gaudir i moltes històries per compartir i contar-nos. Arreveure, estimats.

dimecres, 2 de gener de 2008

Flaire de cera

La història ens parla sovint de personatges que deixaren empremta, pel testimoni de la seva vida. No són gaires. Alguns d'ells tal vegada no siguin més que llegendes que la gent engrandeix. En qualsevol cas, es tracta de històries per fer-nos reflexionar i fer-nos millors. D'entre aquestes històries es troba la de Jesucrist. Que existís o no queda a l'abast dels raonaments o de la fe de cadascú, entenc jo que molt respectables en cada cas. Però, pel que conten els Evangelistes, es tractava d'un home que s'afrontà al poder establert de Roma i dels Jueus només que amb la seva paraula. I ho feu predicant una doctrina de concòrdia, de perdó, de solidaritat, de Pau. Un ideari pel què va donar la vida, oferint-se sense lligar-se explosius a la cintura, afrontant la seva resposabilitat sense altra arma que la seva paraula, després de haver-hi estat venut per un deixeble i negat després, tres vegades, pel qui havia nomenat segon del grup. Tot un testimoni, el d'aqueixos deixebles que encara arrosseguem per sobre.
Quin és el testimoni que donen els cristians? I, més important: Quin és el testimoni que dona avui la jerarquia de l'esglèsia? On és la doctrina de Jesucrist? Als palaus episcopals o cardenalicis? Al Papa? On és la solidaritat, la concòrdia, la pau que predicava Jesucrist? On el perdó? On l'estima per l'enemic?
Duem molts anys convivint a l'esglèsia. Com a fills de la dictadura que som, els del meu temps, hem hagut de suportar el recolzament que bisbes, cardenals i fins el Papa donaven al dictador. I mai hagué una paraula de rebuig a la seva política repressiva. Mai no es posaren al costat del poble. I aquest, sotmés, per rebre consol, fou emmetzinat per la flaire de cera i les paraules buides, portant-nos a un món enfosquit per la paraula de Déu. Del seu Déu, tan fals i allunyat de Jesucrist com ells mateixos. I tot continua sent igual.
Fa uns dies es feu a Madrid una concentració "En defensa de la familia cristiana". En aquest acte, bisbes i cardenals han predicat l'odi i la discòrdia. Tot en el nom de Jesucrist. I una vegada més, la flaire de cera ha enfosquit el seny de les persones, que han revolotejat al seu voltant, per milers, tanmateix com ho fan les mosques al voltant de flaires més pudents, però més sanes i naturals que les de la cera.

dimarts, 1 de gener de 2008

Bon dia, 2008

Són ara les 9:35 del matí. Quan varen ser les 8, tal com els demés dies que ho puc fer, he sortit a passejar pel passeig marítim. El dia, malgrat la temperatura baixa -com és normal en aquest temps d'hivern- sembla magnífic. Quan el Sol calfe, serà un plaer caminar per la platja. Sóc un privilegiat, ho sé i em sento agraït a la fortuna per haver-me donat l'oportunitat de gaudir d'aquesta vida.
Mentre desdejunava -en tornar del passeig- he escoltat la ràdio. El meu optimisme s'hi ha esvanit un tant, mentre que el sentit de privilegi s'hi ha vist recolzat. Parlaven de l'Iraq. L'Ambaixador Espanyol a aquell país ha fet una radiografia de com es viu avui a les principals ciutats: Bagdad, Basora... Ciutats, i país, saccejats per la violència -de tot tipus- més irracional. Després han emitit un reportatge realitzat en un camp de refugiats iraquians. Cuatre milions d'éssers han hagut de deixar llur indret per fugir, i viue en la misèria més absoluta, a l'abast de la caritat dels països d'acollida. I no parlem dels què han mort...
I em faig les eternes preguntes: On vaig? Què cerque?... On anem? Què volem? Al territori on vivim -diguem-ne Espanya- per tot arreu s'ecolten veus exigint nous drets. Per tot arreu hi ha seyeres amb més o menys història, que cerquen el seu lloc per ondejar per damunt d'altres. Jo sé que és perillós parlar d'aquestes coses, ja què -el més segur- pocs van a entendre el que intente dir. Però tractaré d'aclarir-me jo, que no és poca cosa.
La convivència no sempre és fàcil. Es necessita molt de respecte i de renúncia per poder conviure. I és aquesta una virtut que no sol donar-se en els humans. Jo estimo la senyera catalana -i també la "Ikurriña" basca- perquè als temps foscos de la dictadura, varen ser les que donaren una llum d'esperança als diferents pobles d'aquella Espanya oprimida. I reivindique, a hores d'ara, el seu respecte i es seu dret a conviure amb dignitat amb la resta de senyeres de l'estat. No aprobe, doncs, que el nacionalisme espanyol tracte d'ofegar la cultura, les llengües i tot allò que fa distints els membres d'unes comunitats dels altres. Com no aprobe els moviments nacionalistes i independentistes que intenten fer, de la seva ideologia i bandera, un grup apart. Tots plegats, no és possible conviure? I no dic a Espanya. Dic a Europa. Dic al món. No parle del café per a tots. Parle del respecte per a tots. De la dignitat per a tots.
Les diferents cultures i les diferents llengües, en lloc de dividir-nos, havien de fer-nos més rics, més grans, més humans. D'això és del què tots haviem d'aprendre i, per sobre de tots, els que s'anomenen castellans o espanyols. La supèrbia hauria de substituirse pel respecte. Tots podem viure. Hi ha lloc per a tots sota el mateix Sol. Engrandiriem el món i el fariem més just i solidari.
Bon dia 2008.