Bon dia, 2008

Són ara les 9:35 del matí. Quan varen ser les 8, tal com els demés dies que ho puc fer, he sortit a passejar pel passeig marítim. El dia, malgrat la temperatura baixa -com és normal en aquest temps d'hivern- sembla magnífic. Quan el Sol calfe, serà un plaer caminar per la platja. Sóc un privilegiat, ho sé i em sento agraït a la fortuna per haver-me donat l'oportunitat de gaudir d'aquesta vida.
Mentre desdejunava -en tornar del passeig- he escoltat la ràdio. El meu optimisme s'hi ha esvanit un tant, mentre que el sentit de privilegi s'hi ha vist recolzat. Parlaven de l'Iraq. L'Ambaixador Espanyol a aquell país ha fet una radiografia de com es viu avui a les principals ciutats: Bagdad, Basora... Ciutats, i país, saccejats per la violència -de tot tipus- més irracional. Després han emitit un reportatge realitzat en un camp de refugiats iraquians. Cuatre milions d'éssers han hagut de deixar llur indret per fugir, i viue en la misèria més absoluta, a l'abast de la caritat dels països d'acollida. I no parlem dels què han mort...
I em faig les eternes preguntes: On vaig? Què cerque?... On anem? Què volem? Al territori on vivim -diguem-ne Espanya- per tot arreu s'ecolten veus exigint nous drets. Per tot arreu hi ha seyeres amb més o menys història, que cerquen el seu lloc per ondejar per damunt d'altres. Jo sé que és perillós parlar d'aquestes coses, ja què -el més segur- pocs van a entendre el que intente dir. Però tractaré d'aclarir-me jo, que no és poca cosa.
La convivència no sempre és fàcil. Es necessita molt de respecte i de renúncia per poder conviure. I és aquesta una virtut que no sol donar-se en els humans. Jo estimo la senyera catalana -i també la "Ikurriña" basca- perquè als temps foscos de la dictadura, varen ser les que donaren una llum d'esperança als diferents pobles d'aquella Espanya oprimida. I reivindique, a hores d'ara, el seu respecte i es seu dret a conviure amb dignitat amb la resta de senyeres de l'estat. No aprobe, doncs, que el nacionalisme espanyol tracte d'ofegar la cultura, les llengües i tot allò que fa distints els membres d'unes comunitats dels altres. Com no aprobe els moviments nacionalistes i independentistes que intenten fer, de la seva ideologia i bandera, un grup apart. Tots plegats, no és possible conviure? I no dic a Espanya. Dic a Europa. Dic al món. No parle del café per a tots. Parle del respecte per a tots. De la dignitat per a tots.
Les diferents cultures i les diferents llengües, en lloc de dividir-nos, havien de fer-nos més rics, més grans, més humans. D'això és del què tots haviem d'aprendre i, per sobre de tots, els que s'anomenen castellans o espanyols. La supèrbia hauria de substituirse pel respecte. Tots podem viure. Hi ha lloc per a tots sota el mateix Sol. Engrandiriem el món i el fariem més just i solidari.
Bon dia 2008.