Dies de Mona

Pel matí la platja restava atapeïda de gent –majoritàriament jove- que gaudien de la celebració del segon dilluns de “mona”. Només que fa uns dies, en vaig anar a la serra. En ella, havien quedat les empremtes deixades des del primer dilluns: brossa i deixalles, per tot arreu. Un senyal de la manca de consciència que, lamentablement, encara no ha assolit la gent. És, tal vegada, un dels fracassos d’aquesta societat. O simplement una mostra de la nostra forma de comportar-nos. Aquest dilluns l’oratge no estava gens clar: hi havia núvols, malgrat que, de tant en tant, el Sol es deixava veure. I aquest era el moment desitjat per un bon nombre de visitants que, llevant-se apressadament la roba, l’oferien les seves pells nues, confiant en rebre el premi d’una mica de color, per lluir-la en tornar als seus punt d’origen. Altres jugaven a pilota o altres jocs, o es preparaven per a l’àpat del migdia.

Feia molt de temps que jo no gaudia d’aquests tipus de celebracions. I ja em pensava que no estava en edat de tornar a fer-ho. Els primers records són de vora fa seixanta anys (ufff, quants que en tinc ja!!). Jo anava amb les meves germanes majors. I, més que participar, el que feia era mirar el que feien els demés: jugaven al rogle –agafats de la mà- al “gat i la gata”, i a saltar amb la corda. Després es berenava conill fregit amb tomaca i gruixudes truites de creïlla. I de postres, la mona amb l’ou dur, que es trencava al front de qui estigués més a prop, o d’aquell xic o xica que hom volgués cridar l’atenció. Quan ja es començava a fer fosc, al voltant de la taula o d’una foguera, es contaven acudits o es cantaven cançons. Era una bona oportunitat per formar-se parelles, per experimentar, més o menys d’amagades, el sabor d’un petó apressat. Tal vegada, el primer petó. Les xiques lloïen davantals i els xics, espardenyes de careta xicoteta, amb vetes negres. Recordar-ho a hores d’ara, sembla d’una gran ingenuïtat. És com una pel·lícula en blanc i negre. Fou altra vida. En crec que ni millor ni pitjor que la d’ara. Simplement, era altra cosa. I he de dir, que em sent afortunat, d’haver-la viscut, i de poder recordar-la. En aquell temps, es cantaven cançons tan plenes d’ingenuïtat com els propis jocs:

“Vine Suncioneta i agafa de l’ansa,
del cabàs que “abulta” més que el campanar,
que aquest dia de mona ta mare està mansa
i esta circumstància hi ha que aprofitar...”

Tal com ara, la gent es divertia, sense pensar en crisis. Ara, es pensa que es pot perdre alguna cosa. Abans, gairebé no en teníem res. Però mai no ha faltat la celebració de les festes. És una altra, de les nostres senyes d’identitat?

Aquest any, el 14 d’abril (no era festa, però com ja és, per a nosaltres, festa tots els dies...) ens vam ajuntar una colla d’amics i amigues per menjar-nos la mona. Marcelino i Mavi, els amfitrions, però fonamentalment ella, ens van preparar un munt de jocs, en els que tots hi havíem de participar. Vaig assistir preocupat i una mica malhumorat. Em pensava que això és poc seriós, per a gent gran, com nosaltres. Però, a poc a poc, em vaig anar deixant envair per l’ambient i, finalment, vam completar un bon dia. Potser ple de moments ingenus, com els d’abans, però entranyables. Crec que vaig riure, desinhibit, com tal vegada feia anys que no m’ocorria. Ho passàrem bé. Meresqué la pena. No fou, però, un dia de mona com els d’abans, però tampoc com els que la gent jove fa ara. Un híbrid? Potser ens estem inventant alguna cosa. Val més no pensar-ho... i viure-ho. És el que, en definitiva, ens va a quedar.

L'amo del calaix

L’actualitat és la que és. Vivim el tems que ens pertoca i no cal girar la vista en cap altra direcció, de no ser que, en virtut de mèrits (o demèrits) ens pensem que som millors que els demés, que ens trobem per sobre del bé i del mal, o que gaudim d’una posició que ens permet fer el que ens ve de gana. Quina cosa, d’aquestes, l’ocorre a l’Honorable Conseller Fontdemora?

El paper d’un càrrec polític, elegit pel poble, és gestionar tot allò –tota la propietat comuna- del poble. A hores d’ara hi ha un munt de càrrecs polítics –alcaldes i regidors- que, per ficar la mà al calaix dels diners, són empresonats. Aquests càrrecs, han traït la confiança del poble, i la justícia ha fet amb ells el que havia de fer. És un efecte d’aquest temps que vivim. Com bé diuen alguns nostàlgics del franquisme, això abans no ocorria. Però caldria tenir en compte que la propietat del poble no són només els diners. Hi ha coses força més valuoses que caldria defensar i protegir amb la mateixa cura, malgrat que la justícia, en aquestes coses, acostuma a mirar cap l’altra banda. Eixa falta de cura, permet que es fiqui la mà impunement a altres calaixos o què –el que és més greu- hom es consideri l’amo del calaix.

De qui depèn l’educació del poble?: sens dubte de les institucions educatives (...guarderies, escoles, instituts, universitats...). Aquestes institucions –i els professionals que les nodreixen- són els que coneixen, els que investiguen, els que tracten, els que es relacionen. Són ELS QUE EDUQUEN. I són els que saben com cal educar. El càrrec polític, no ha d’estar per sobre d’ells, sinó per servir-los, per donar-los recursos, per gestionar el que puguin fer adequadament llur treball. Ell és un gestor, un bon –o un dolent- administrador, però res més que això. Pretendre ser altra cosa, suposa convertir-se en un il·luminat, l’amo del calaix... un dictador, malgrat que aquesta paraula ens soni malament.

Quan la Plataforma per l’Ensenyament Públic planteja fer vaga, alguna cosa deu d’anar molt malament. Em penso, que aquests professionals de l’ensenyament, no es juguen el lloc de treball per fer malviure a l’Honorable Conseller, sinó per què, de segur, veuen coses que hi ha que canviar, coses per les que mereix la pena lluitar, coses, en definitiva que han de ser bones, no sé si per a ells personalment, però si per al poble. I el poble deu d’estar amb ells.

És força sospitosa l’actitud de l’Honorable (¿) quan, en presentar un document que no dona compliment a les reivindicacions de la comunitat educativa, gosa dir que no hi haurà més negociació, que, o es fa el que ell diu, o tornarà cap enrere. Com es pot entendre això? Qui és l’Honorable? O... Qui es pensa ell que és? L’il·luminat?... L’amo del calaix?

La justícia hauria de tenir en compte a aquests personatges, que es pensen per damunt del bé i del mal i que fan un ús tan dolent d’un patrimoni, tan valuós per al poble, com és l’educació. I haurien de tenir el castic que els correspon. Que no només de diners es nodreix la humanitat. I nosaltres, el poble, també hauríem de tenir en compte, quin ús fem del nostre vot i, en qualsevol cas, demanar-hi responsabilitats quan calgui i sent solidaris amb la gent que, agosaradament s’afronta a un problema que ens afecta a tots. I hauríem de rebutjar, sens dubtes, al que es pensa que és l’amo, no el servent. I amb tot el nostre respecte per l’ésser humà, en tractar-se d’una persona no grata per a la nostra comunitat, mentre que la justícia es decideix o no a ser justícia, només que per què ell s’assabenti de què no acceptem les seves formes d’actuar, més pròpies d’altra època per sort ja passada, li donem la volta a la seva fotografia. A veure si així la sang li circula de nou pel cap i les idees es reciclen i es milloren. Amén.