divendres, 28 de març del 2008

Miguel Hernández. "El rayo que no cesa"

L'almanac és fred. No sap d'emocions. No coneix d'alegries ni de sofriments.
Però ens transmet records, ens assenyala fites. En l'almanac resta la base de la història, les línies que els éssers humans ens encarreguem d'omplir i que, més endavant, l'almanac s'encarrega de recordar-nos. Aquesta data d'avui-28 de març- ens treu a la memòria la mort indigna d'un home de bé. Una memòria que intentaren esborrar sense poder aconseguir-ho, perquè un llamp no es pot apagar amb lleis indignes ni amb silèncis repressors.

El 28 de març de 1942, infectat de tuberculosi i de pena, als 31 anys, va morir a la presó d'Alacant, Miguel Hernàndez, el poeta d'Oriola i, llavors, el poeta reconegut a bona part del món, malgrat els esforços dels dictadors per emmordassar-lo.

"Umbrío por la pena, casi bruno,
porque la pena tizna cuando estalla,
donde yo no me hallo no se halla
hombre más apenado que ninguno".

Trenta-un anys. Una infància atapeïda de necessitats, de feines per guanyar-se la vida. L'humil pastor d'un ramat de cabres. D'on li venia l'inspiració, la gana de saber, el desitg d'escriure? Jo no ho sé. A mí, francament, em resulta miraculós. De quina força gaudia per dur endavant un somni, tan inversemblant en el medi amb què vivia? Però sembla que ser poeta fou el seu somni, i a ell s'entregà en totes les seves forces. I fou poeta. Però després, només quan acavaba de deixar l'adolescència li tragueren la vida. On hagués pogut arribar, Miguel Hernández, si l'haguessin deixat viure, si l'haguessin deixat desenvolupar tot el seu innat coneixement?

Miguel Hernández, fidel a les seves conviccions, va defensar la legalitat de la República. Ho va fer amb la paraula, amb tota la seva força de poeta comprometut. I ens ha deixat tot un llegat per fer-nos més persones. A canvi va rebre la presó fins que va morir, com una fera empresonada que enyora la llibertat. Una mort que és palessament injusta, un delicte pel que haurien de pagar els encalçadors. Però sembla que també aquí hem signat -de grat o per força- una llei de punt final, una llei d'oblit que ens fa, si més no, còmplices dels dictadors.

A Miguel Hernández ningú no l'ha restituit aquí la seva dignitat. La que te avui, li ve donada per l'empenta del món lliure i per les minories que han lluitat i lluiten reivindicant el seu nom. Però els que provocaren la seva mort, ni han demostrat penediment ni la justícia lis ha demanat comptes. Allunyats de les cel·les d'una presó, han viscut gaudint dels seus privilegis, sense cap taca que els assenyale.

La mort, però, no ha estat suficient. I aquest ha sigut el seu fracàs. Perquè un llamp no el pot esmorteir la mort. I avuí, seixanta-sis anys després continua escoltant-se la seva veu, ja sense mordaces, amb aquesta mena de llibertat guanyada per l'empenta del temps, malgrat que ell no ha pogut gaudir-la.

"Este rayo ni cesa ni se agota:
de mí mismo tomó su procedencia
y ejercita en mí mismo sus furores.
Esta obstinada piedra de mí brota
y sobre mí dirige la insistencia
de sus lluviosos rayos destructores".

MIGUEL HERNÁNDEZ GILABERT. Oriola, 30 d'octubre de 1910. Mort a la presó d'Alacant el 28 de març de 1942. "EL RAYO QUE NO CESA".

dimarts, 18 de març del 2008

Primavera: temps de processons


De tant en tant ens adonem de la raó dels científics quan, analitzant l'ADN dels humans, digueren que era prou semblant al d'una mosca o al d'un cuc. Al llarg de la nostra vida, i ha un munt de situacions que, per sobre de la nostra propia qualitat de raonament, ens acosta, d'una manera palessa, a les costums del que anomenem, amb prou menyspreu, món animal. Alguna cosa semblant pensaba jo, en aquests dies en què ja es pot olorar la primavera, passejant per la serra i veient com la natura s'organitza, en quelcom activitats, gairebé com ho fem nosaltres. A les fotos podem veure com les procesionàries i les formigues avancen en filades, com si fossin els encapurutxats membres d'una "pietosa" cofraria.

Si deixem de banda qualsevol tipus d'ideologia religiosa, cada vegada més feble malgrat la propaganda interessada que es fa, veurem que hi ha un gran nombre de semblances en les manifestacions de la Setmana Santa i en les dels cucs i les formigues de la serra. Uns i els altres ho fan per sobreviure. Les formigues comencen a omplir el cau vers l'hivern. Les processionàries s'alimenten de la saba tendra dels pins. A les ciutats, l'hosteleria i el comerç espera aquests dies per nodrir-se de la llau de visitants que venen de vacances. I els ciutadans: autoritats, comerciants i visitants, miren el cel, no per rememorar tristament la mort de Déu, sinó sospirant per qué no ploga ni fassa massa fret. No n'hi ha cap de penitència, sinó el desitg de pasar-hi uns bons dies d'esplai, uns, i de guanyar diners, els altres. A la fi, es tracta d'una qüestió econòmica, per molt que una minoria s'enteste en donar-hi un sentit místic, que no hi és, ni falta que ens fa.

El cert és que al començament de la primavera, mostrem la certesa de què el nostre ADN és prou semblant al d'altres éssers als que acostumem a menysprear -i a xafar, si es creuen al nostre camí-. Tal vegada fos bó que ens adonessim de què, a la fi, no som tan superiors com la nostra supèrbia ens fa creure. Cada Setmana Santa fem processons com els cucs i les formigues, i amb la mateixa raó que ells: sobreviure.

dissabte, 8 de març del 2008

Jornada de Reflexió

Demà és el dia en que podem votar. Fins avui, han transcorregut vora quatre anys ininterromputs de pre-campanya i de campanya electoral. Quatre anys d'enfrontament permanent entre els que guanyaren les anteriors eleccions i els que pretenien guanyar-les. Quatre anys de disbarats i desencontres que han aprofitat, si més no, per implantar encara més el bipartidisme. Avui les minories, ho són més que mai, fins el punt que pocs ciutadans "de a peu" hi haurà que coneguen el nom d'altres candidats, i ni tan sols el del número dos de les dues llistes principals. Aquestes semblen ser eleccions presidencialistes, i no pas parlamentàries, com caldria. Però és el que hi ha, i en el que hem de conviure. Ara, per acabar d'arrodonir-ho, ETA ha comés un atemptat i ha mort un home. A partir d'aquest fet, el votar s'ha convertit (l'han convertit) en una exigència moral. Si algú decideix fer valdre el seu dret a l'abstenció (ens diuen) es posa al costat dels violents. Dintre de l'escenificació que la política acostuma a fer de qualsevol esdeveniment per treure-li profit, ara el vot és una exigència de ciutadania de bé. L'abstenció, un acte palès d'antipatriotisme. I en mig de tot plegat, on ens trobem els ciutadans? Caldria tenir clar que ni uns ni els altres tenen dret a dir-nos (a exigir-nos) el que hem de fer. El que la nostra consciència lliure té dret a decidir. Per manipular aquesta consciència lliure, no caben exigències morals ni atemptats terroristes, quan ambdues coses van dirigides a tòrcer la voluntat individual de les persones. Ambdues coses són igualment immorals. Per tal motiu, caldria que ferem una anàlisi desapacionada de la situació, no pas per justificar-la, sinó per entendre-la i actuar en conseqüència.

Obviant l'ànalisi de la política nacional, ja que aquesta es troba més a l'abast de tothom, em centraré en pensar en el perquè de l'atemptat. Com he dit abans, no per justificar el que és injustificable, sinó per trobar-hi unes hipotètiques raons.

Raons per atemptar contra aquest home:
1) Era un conegut repressor.
2) Era un alt càrreg polític o militar.
3) Era un destacat membre de l'oligarquia dominant.
4) Era un delinqüent contrari a l'organització ETA.
5) Era un infiltrat de la policia dintre l'entramat d'ETA.
6) Era un militant de base del PSOE, i ex-regidor municipal.
7) NO era basc.

Si prescindim dels cinc primers pressupostos, dels que a hores d'ara no tenim cap d'indici, només ens queden els dos últims. Amb aquest bagatge, sembla que poden ser moltes les persones que resten en perill de rebre un tret al clatell. I si ens quedem només que en l'últim... No puc deixar de recordar el que va dir, ja fa alguns anys, Xavier Arzalluz, quan romania president del PNV. Parlava de la necessitat de potenciar l'ADN basc, com una senyal d'identitat diferenciada. No sé si aquestos d'ara podran adduir aquesta com una raó per fer el que han fet. Què lluny queda la imatge de ETA, aquella que ens feu despertar en política ja fa anys, d'uns lluitadors per la llibertat. Aleshores, si es produïa un atemptat, el justificavem, pensant que es tractava d'un repressor, d'un membre de la dictadura al qui tampoc li tremolava el pols a l'hora de matar bascos, o espanyols de qualsevol territori que s'oposaren al règim. Llavors, anavem a les manifestacions amb el puny tancat, per demanar la llibertat i l'amnistia. Eren dies d'utopia, en que ens sentiem lliures expresant el nostre crit de llibertat al carrer, mentre esperavem l'aparició de les forces represores, per fer-nos fora. Què ens queda, de tot allò? Què li queda a ETA, de tot allò? Com es pot justificar, avui, el tret al clatell? Què diran, en la seva reivindicació? Que no era basc? Que fou regidor? Tot plegat sembla ser un disbarat sense raó. Un acte injustificable. Com injustificable és la pena de mort en una societat d'éssers humans. No ho puc entendre. Continuaré la meva reflexió i, procurant no fer massa cas de l'escenificació d'uns i d'altres, ja veurem que faré demà.