Primavera: temps de processons

De tant en tant ens adonem de la raó dels científics quan, analitzant l'ADN dels humans, digueren que era prou semblant al d'una mosca o al d'un cuc. Al llarg de la nostra vida, i ha un munt de situacions que, per sobre de la nostra propia qualitat de raonament, ens acosta, d'una manera palessa, a les costums del que anomenem, amb prou menyspreu, món animal. Alguna cosa semblant pensaba jo, en aquests dies en què ja es pot olorar la primavera, passejant per la serra i veient com la natura s'organitza, en quelcom activitats, gairebé com ho fem nosaltres. A les fotos podem veure com les procesionàries i les formigues avancen en filades, com si fossin els encapurutxats membres d'una "pietosa" cofraria.

Si deixem de banda qualsevol tipus d'ideologia religiosa, cada vegada més feble malgrat la propaganda interessada que es fa, veurem que hi ha un gran nombre de semblances en les manifestacions de la Setmana Santa i en les dels cucs i les formigues de la serra. Uns i els altres ho fan per sobreviure. Les formigues comencen a omplir el cau vers l'hivern. Les processionàries s'alimenten de la saba tendra dels pins. A les ciutats, l'hosteleria i el comerç espera aquests dies per nodrir-se de la llau de visitants que venen de vacances. I els ciutadans: autoritats, comerciants i visitants, miren el cel, no per rememorar tristament la mort de Déu, sinó sospirant per qué no ploga ni fassa massa fret. No n'hi ha cap de penitència, sinó el desitg de pasar-hi uns bons dies d'esplai, uns, i de guanyar diners, els altres. A la fi, es tracta d'una qüestió econòmica, per molt que una minoria s'enteste en donar-hi un sentit místic, que no hi és, ni falta que ens fa.

El cert és que al començament de la primavera, mostrem la certesa de què el nostre ADN és prou semblant al d'altres éssers als que acostumem a menysprear -i a xafar, si es creuen al nostre camí-. Tal vegada fos bó que ens adonessim de què, a la fi, no som tan superiors com la nostra supèrbia ens fa creure. Cada Setmana Santa fem processons com els cucs i les formigues, i amb la mateixa raó que ells: sobreviure.