Miguel Hernández. "El rayo que no cesa"

L'almanac és fred. No sap d'emocions. No coneix d'alegries ni de sofriments.
Però ens transmet records, ens assenyala fites. En l'almanac resta la base de la història, les línies que els éssers humans ens encarreguem d'omplir i que, més endavant, l'almanac s'encarrega de recordar-nos. Aquesta data d'avui-28 de març- ens treu a la memòria la mort indigna d'un home de bé. Una memòria que intentaren esborrar sense poder aconseguir-ho, perquè un llamp no es pot apagar amb lleis indignes ni amb silèncis repressors.

El 28 de març de 1942, infectat de tuberculosi i de pena, als 31 anys, va morir a la presó d'Alacant, Miguel Hernàndez, el poeta d'Oriola i, llavors, el poeta reconegut a bona part del món, malgrat els esforços dels dictadors per emmordassar-lo.

"Umbrío por la pena, casi bruno,
porque la pena tizna cuando estalla,
donde yo no me hallo no se halla
hombre más apenado que ninguno".

Trenta-un anys. Una infància atapeïda de necessitats, de feines per guanyar-se la vida. L'humil pastor d'un ramat de cabres. D'on li venia l'inspiració, la gana de saber, el desitg d'escriure? Jo no ho sé. A mí, francament, em resulta miraculós. De quina força gaudia per dur endavant un somni, tan inversemblant en el medi amb què vivia? Però sembla que ser poeta fou el seu somni, i a ell s'entregà en totes les seves forces. I fou poeta. Però després, només quan acavaba de deixar l'adolescència li tragueren la vida. On hagués pogut arribar, Miguel Hernández, si l'haguessin deixat viure, si l'haguessin deixat desenvolupar tot el seu innat coneixement?

Miguel Hernández, fidel a les seves conviccions, va defensar la legalitat de la República. Ho va fer amb la paraula, amb tota la seva força de poeta comprometut. I ens ha deixat tot un llegat per fer-nos més persones. A canvi va rebre la presó fins que va morir, com una fera empresonada que enyora la llibertat. Una mort que és palessament injusta, un delicte pel que haurien de pagar els encalçadors. Però sembla que també aquí hem signat -de grat o per força- una llei de punt final, una llei d'oblit que ens fa, si més no, còmplices dels dictadors.

A Miguel Hernández ningú no l'ha restituit aquí la seva dignitat. La que te avui, li ve donada per l'empenta del món lliure i per les minories que han lluitat i lluiten reivindicant el seu nom. Però els que provocaren la seva mort, ni han demostrat penediment ni la justícia lis ha demanat comptes. Allunyats de les cel·les d'una presó, han viscut gaudint dels seus privilegis, sense cap taca que els assenyale.

La mort, però, no ha estat suficient. I aquest ha sigut el seu fracàs. Perquè un llamp no el pot esmorteir la mort. I avuí, seixanta-sis anys després continua escoltant-se la seva veu, ja sense mordaces, amb aquesta mena de llibertat guanyada per l'empenta del temps, malgrat que ell no ha pogut gaudir-la.

"Este rayo ni cesa ni se agota:
de mí mismo tomó su procedencia
y ejercita en mí mismo sus furores.
Esta obstinada piedra de mí brota
y sobre mí dirige la insistencia
de sus lluviosos rayos destructores".

MIGUEL HERNÁNDEZ GILABERT. Oriola, 30 d'octubre de 1910. Mort a la presó d'Alacant el 28 de març de 1942. "EL RAYO QUE NO CESA".