Justícia i Política

He estat una estona pensant en el que pretenia dir, però em costa molt de fer-ho. En realitat no sé per on escomençar. Per què, qui pot dir-se lliure per opinar, sense enrojolar-se de les seves pròpies actituds? Doncs, si tots som culpables, com hauria de fer-se la crítica per que aquesta fos -almenys- decent? Jo no ho sé. Vivim en un món on, la majoria dels que ens coneixem, disposem del que ens cal per viure: electricitat, aigua (amb perdó), cotxes, habitatges... Quan tenim gana obrim el frigorífic i ens preparem el que ens abelleix, o ens n'anem a un restaurant. Gaudim d'espectacles i proves esportives... però... ens recordem dels que no en tenen de res d'això? I, en cas de recordar-nos-en, quina és la nostra actitud al respecte? Què és el que fem? La actitud general (també la meva) és comparable a la de l'amo d'un gos que, quan aquest es disposa a defecar, alça els ulls al cel per esbrinar si plourà o no, i d'aquesta manera tan ecològica s'estalvia el treball de replegar els detritus deixats innocentment per l'animal.

A poc a poc vaig centrant-me. He començat per fer una molt petita crítica de la meva actitud com a poble i, per aquest camí, en vull aprofundir en altres actituds força més importants, car són les que decideixen realment el nostre model de societat. Si tots tenim alguna causa per la que justificar-nos, què no hauran de fer els polítics i els encarregats d'impartir justícia? On podriem dir que hi ha un polític realment honrat, que ens aprofite d'exemple? Per què, als polítics, no els cal responsabilitat en molts dels seus actes? Avui ens despertem amb la notícia de què, a un poble de Madrid -Coslada- han estat empresonats trenta policies, encapsalats pel seu cap, per un delicte d'extorsió. Els veïns, manifesten que duïen un munt d'anys fent-ho. L'alcalde (socialista) diu que no n'hi ha cap de responsabilitat política en aquest afer. Com pot ser possible, això? Quin control han exercit el regidor del ram i tot el seu conjunt d'assessors, a prop d'aques'ts polícies. Quin control ha exercit l'alcalde envers el seu regidor? Com poden dir, sense enrojolar-se'n que no n'hi ha resposabilitat política? Segurament continuaran governant, com si res hagués succeït i ningú no tindrem força moral per fer-los fora, perque tots som, al contrari del que la llei ens reconeix, pressumptes culpables d'irresponsabilitats més o menys importants.

D'un mode semblant, quan el ministre Bermejo ens parla de què la justícia no es troba tan malament com ens podem creure, tanmateix no es pot entendre que tinga la poca vergonya de fer-ho. Hauria de dimitir ell? Tal vegada estiga el menys culpable, si ens atenem que és al càrrec des de fa poc de temps. Però és jutge i n'estic segur de què coneix la situació millor que qualsevol espanyol. Pel tant, hauria -almenys- de poder-se-li exigir que no parle en fals, que no intente enganyar-nos. Els jutjats són un caos. Els registres civils, una vergonya. Què han fet, en trenta anys, tots els presidents de la democràcia, per solucionar-ho? No han fet res, com no haja estat mirar el cel, com el propietari d'un gos quan aquest defeca. Eixa és la trista realitat. Avui, també diuen les notícies que l'ínclit Julian Muñoz, i altres regidors de Marbella, implicats en un munt de delictes d'urbanisme, han pactat una pena mínima (que possiblemente no hagin de complir) a canvi de no ser jutjats. Increible, pero cert.

Quan Jesús Gil i tota aquesta colla regnaven a Marbella, què feu la Junta d'Andalucia per parar-los els peus? Què feren els governs de l'estat?: miraren el cel. Els polítics només que són jutjats en cas d'omplir-se massa la butxaca, i, en qualsevol cas, mai no tornen el que han robat. I, quan els delictes són cometuts per càrrecs no polítics -com el cas de Coslada- s'esmunyissen de sobre les responsabilitats. Com si governar fos només -com en la sanitat pública- signar papers, sense tenir en compte els efectes secundaris.

De la vida i de la mort

Els éssers humans ens hem acostumat -en general- a considerar-nos immortals. Per ajudar-nos a mantenir aquesta asseveració, ens hem dotat d'unes creences religioses que, d'una o d'altra manera, ens garanteixen la resurrecció, la reencarnació o qualsevol altre medi que ens permetrà continuar gaudint d'un protagonisme, després d'exhaurir la nostra etapa vital.

Avui, quan el món de la informació i de la ciència ha evolucionat d'un mode extraordinari; quan tot sembla inventat, encara que continuem avançant; quan a les classes de qualsevol universitat -o institut- es parla clarament de l'evolució de les espècies; quan ja no és un secret -ni un misteri- saber respondre la pregunta: d'on venim?, com és possible que els éssers humans "inteligents", s'agafen, com a darrera esperança, a la resurrecció? De quina pasta som fets?

Hi ha explicacions per a tots els gustos. La doctrina catòlica posa a l'abast dels seus fidels les eines adients perquè visquen el millor possible. Tot es possible perdonar-ho mitjançant un Déu d'amor. Podràs fer les bestieses que calgui, viure opulentament a costa dels pobres, practicar l'explotació i la violència, robar o matar... Tot podrà ser perdonat perquè Déu és infinitament misericordiós. I, per tal de què no quedessin dubtes, el Papa Benet ha declarat que no existeis l'infern. La veda és permanentment oberta, i el caçador pot disparar impunement contra tot el que es bellugui, contra tot el que favorisca els seus interessos. El delicte no és pecat mortal, ja que el pecat mortal s'ha eliminat del diccionari. El món ha deixat de ser eixa "vall de llàgrimes" que deiem a les oracions. Ara cal viure bé. La recompensa, després, ja no serà una vida millor. Només serà una vida eterna.

I això ens obri una altra incògnita. La vida eterna, aprop de Déu, pot semblar una bona recompensa per als pobres, per a tots els miserables del món. Però, i els rics? Si aquí ho tenen tot, per què anarse'n? La bona situació "d'aquí",els suposa algún privilegi, "allí"? Es pot comprar, com al teatre, una platea de preferència a la dreta de Déu? Qui ho pot garantir, això?

Tot son, doncs, contradiccions força difícils de justificar. Vivim en una societat que es diu aconfessional, però els ritus religiosos presideixen constantment la nostra vida... i la nostra mort. És molt poca la gent que va a les esglèsies regularment, però la doctrina és present: babtismes, comunions, noses, funerals. La gent no s'ho treu de sobre. No són creients d'un mode semblant a que no són racistes... però... Sempre hi ha el però. Una gran majoria diu allò de: "i si hagués alguna cosa després?". I a l'hombra d'aquesta massa malfiada, s'acolleixen tot un seguit de normes, tradicions i negocis que formen part de la nostra vida i que, ens agrade o no, ens afecten.

D'altra banda hi és la por. Por de deixar de ser. Por de deixar d'estar. Una por que justifico en gent mancada de coneixement i de formació -que n'hi ha molta-. Aquesta gent no te respostes perquè no es fa preguntes. La vida és simple per a ells. Hom viu com pot fer-ho i en caldre morir el rebrà Déu. La religió els consola i lis dona la solució. I ells ho creuen, o no, però ho respecten. Però, i els il·lustrats, els que han estudiat, inclús els propis sacerdots? Ells coneixen la ciència, tenen la informació. Què els fa mantenir la superxeria? Finalment, és també por, o hi ha alguna cosa més?

Molt sovint em done compte del poc que ens coneixem, els humans. Del poc que en sabem de nosaltres mateixos. I em dona por. No de la mort, sinó de la vida.

Soroll de sabres

Els pilars de la societat s'han estremit. El que ha fet el President del Govern, què ha estat? Una "horterada", com diuen alguns? Una mostra d'ignorància, com diuen altres? O un atac, directe al cor, d'una de les institucions més masclistes de l'Estat, com altres tanmateix diuen? Jo no sé quina cosa pensar. El fet és que pocs són els que valoren, o no, les aptituts d'aquesta dona, per a ocupar eixe indret. Air, a la universitat "Miguel Hernández", una profesora -dona i jove- deia que li feia riure el que posaren una dona embarassada com a Ministra de Defensa. Que allò era una mostra del desordre que hi havia al Govern. També hi he escoltat comentaristes en diferents emisores de ràdio. No sé quina cosa dona més llàstima d'escoltar. Els que es mostren contraris, almenys parlen carragats de raons (les de sempre: ells són contraris i parlen en contra de tot el que es bellugui al Govern). Però, i els que intenten ser neutrals? Aquests són qui em semblen més falsos. Parlen sense dir gairebé res. Però se'ls nota eixa flaire de menyspreu. "Li falta mili" -deia un aquest matí, intentant ser ocurrent-. Aixó mai no ho dirien d'un home. D'intre d'ells -i d'elles- estan esperant el fracàs d'aquesta dona, perquè els seus esquemes mentals, malgrat no dir-ho, no poden acceptar que una dona jove es fiqui al cau on s'amaguen els pensaments més violents, i per sobre, tinga la gosadia de manar més que els totpoderosos generals. Això, si més no, es una ofensa a l'honor i als valors més grans de la pàtria. Què fort. I els sabres es belluguen i llancen espurnes de metall.

Jo no sé res de la trajectòria de Carme Chacón, ni de la seva capacitat per ocupar aquest o altre lloc. Però em sembla força important el que una dona -que a més a més diuen que és pacifista- entre per primera vegada al cau dels militars. Potser alguna cosa comence a canviar. Ja fa algún temps que ens diuen que l'exèrcit només que fa tasques de pau. Però la imatge que donen no té pas res de pacífica. Aquesta és, si més no, una oportunitat per què comencem a assolir una cultura de pau. Els ciutadans tenim dret a somniar-ho. Ja n'hi ha prou de soroll de sabres i d'homes que mesuren l'honor per collons, com solen dir sovint. Tant de bo hi haja arribat a l'exèrcit una mica de humanitat.

Martin Luther King

El 4 d'abril és una altra de les fites més tristes de la nostra història més recent. Avui fa quaranta anys des que fou assassinat Martin Luther King, un home que deixà una empremta inesborrable en la societat per la seva qualitat de pacifista, una qualitat contra la que els violents no tenen cap d'argument. Per això el van matar.

Si llegim els llibres d'hitòria veurem que estàn atapeïts de personatges que, amb la força de les armes, han canviat cultures, han ensorrat governs, han conquerit pobles i nacions. En el nom de Déu o de la llibertat o de la bandera han vessat la sang de milions d'éssers humans. N'hi ha molts, d'estos, als llibres d'història. Alguns són dictadors, altres herois o llibertadors, tant s'en val. Tots han posat -i posen- per sobre de la vida de les persones, les seves pròpies ambicions, el seu propi fracàs. La Constitució de la UNESCO, diu: "Atès que les guerres neixen en la ment humana, és en la ment humana que cal erigir els baluards de la pau". Però això, com podem veure cada dia, només que son paraules per emmarcar; res més que això.

Caldria sumar el nombre d'herois i de llibertadors i de conqueridors que hi ha als llibres, per comparar-lo al dels pacifistes. La lluita d'aquestos es basava en fets puntuals, petites accions, si les comparem amb les dels altres. Mentre que aquells arrasaven un país, aquestos feien una protesta per què els negres poguessin seure a l'autobús, o una vaga per boicotejar-lo... Res comparable, oi? Però hi ha una diferència que és essencial: Per la força, els homes són sotmesos. El pacifisme els fa lliures, en tornar-los la seva dignitat.

Per lluitar per la dignitat dels homes i dones, Martin Luther King fou assassinat, després de patir l'encalçament dels poders, legals i il·legals del seu país: grups nazis, el Ku Klux Klan, l'FBI, el van atacar, el van agredir, el van empresonar... fins que -no n'hi havia altra sortida, no tenien arguments per trobar-ne altra- el van matar, i com a resultat de la seva mort, tal i com abans ja havia succeït amb Mahatma Gandhi, va néixer el mite. La seva empremta va quedar, ja per sempre, marcada a la història, no pel foc de les armes, sinó per la força del seny i la paraula.

Jornada de Reflexió

Demà és el dia en que podem votar. Fins avui, han transcorregut vora quatre anys ininterromputs de pre-campanya i de campanya electoral. Quatre anys d'enfrontament permanent entre els que guanyaren les anteriors eleccions i els que pretenien guanyar-les. Quatre anys de disbarats i desencontres que han aprofitat, si més no, per implantar encara més el bipartidisme. Avui les minories, ho són més que mai, fins el punt que pocs ciutadans "de a peu" hi haurà que coneguen el nom d'altres candidats, i ni tan sols el del número dos de les dues llistes principals. Aquestes semblen ser eleccions presidencialistes, i no pas parlamentàries, com caldria. Però és el que hi ha, i en el que hem de conviure. Ara, per acabar d'arrodonir-ho, ETA ha comés un atemptat i ha mort un home. A partir d'aquest fet, el votar s'ha convertit (l'han convertit) en una exigència moral. Si algú decideix fer valdre el seu dret a l'abstenció (ens diuen) es posa al costat dels violents. Dintre de l'escenificació que la política acostuma a fer de qualsevol esdeveniment per treure-li profit, ara el vot és una exigència de ciutadania de bé. L'abstenció, un acte palès d'antipatriotisme. I en mig de tot plegat, on ens trobem els ciutadans? Caldria tenir clar que ni uns ni els altres tenen dret a dir-nos (a exigir-nos) el que hem de fer. El que la nostra consciència lliure té dret a decidir. Per manipular aquesta consciència lliure, no caben exigències morals ni atemptats terroristes, quan ambdues coses van dirigides a tòrcer la voluntat individual de les persones. Ambdues coses són igualment immorals. Per tal motiu, caldria que ferem una anàlisi desapacionada de la situació, no pas per justificar-la, sinó per entendre-la i actuar en conseqüència.

Obviant l'ànalisi de la política nacional, ja que aquesta es troba més a l'abast de tothom, em centraré en pensar en el perquè de l'atemptat. Com he dit abans, no per justificar el que és injustificable, sinó per trobar-hi unes hipotètiques raons.

Raons per atemptar contra aquest home:
1) Era un conegut repressor.
2) Era un alt càrreg polític o militar.
3) Era un destacat membre de l'oligarquia dominant.
4) Era un delinqüent contrari a l'organització ETA.
5) Era un infiltrat de la policia dintre l'entramat d'ETA.
6) Era un militant de base del PSOE, i ex-regidor municipal.
7) NO era basc.

Si prescindim dels cinc primers pressupostos, dels que a hores d'ara no tenim cap d'indici, només ens queden els dos últims. Amb aquest bagatge, sembla que poden ser moltes les persones que resten en perill de rebre un tret al clatell. I si ens quedem només que en l'últim... No puc deixar de recordar el que va dir, ja fa alguns anys, Xavier Arzalluz, quan romania president del PNV. Parlava de la necessitat de potenciar l'ADN basc, com una senyal d'identitat diferenciada. No sé si aquestos d'ara podran adduir aquesta com una raó per fer el que han fet. Què lluny queda la imatge de ETA, aquella que ens feu despertar en política ja fa anys, d'uns lluitadors per la llibertat. Aleshores, si es produïa un atemptat, el justificavem, pensant que es tractava d'un repressor, d'un membre de la dictadura al qui tampoc li tremolava el pols a l'hora de matar bascos, o espanyols de qualsevol territori que s'oposaren al règim. Llavors, anavem a les manifestacions amb el puny tancat, per demanar la llibertat i l'amnistia. Eren dies d'utopia, en que ens sentiem lliures expresant el nostre crit de llibertat al carrer, mentre esperavem l'aparició de les forces represores, per fer-nos fora. Què ens queda, de tot allò? Què li queda a ETA, de tot allò? Com es pot justificar, avui, el tret al clatell? Què diran, en la seva reivindicació? Que no era basc? Que fou regidor? Tot plegat sembla ser un disbarat sense raó. Un acte injustificable. Com injustificable és la pena de mort en una societat d'éssers humans. No ho puc entendre. Continuaré la meva reflexió i, procurant no fer massa cas de l'escenificació d'uns i d'altres, ja veurem que faré demà.

L'encontre del segle

Dilluns, dia 25 de febrer. 10 de la nit. Aquesta era l'hora i el gran dia. Els diaris i les cadenes de televisió i de ràdio, ja se n'havien preocupat, des de feia vuit o deu dies, d'escalfar l'ambient, creant un estat d'opinió que convertia en un fet inversemblant el no presenciar -o almenys escoltar- l'espectacle. Sense parar-me a analitzar les diferències, a mi la propaganda em semblava igual que quan Madrid i Barcelona es jugaven la lliga en un partit sense precedents: el derbi més esperat; el partit del segle... i no sé quantes coses més. Sempre, quan hi ha un partit de semblants característiques, la propaganda dels mitjans d'informació es posa al servei de l'espectacle, abans per movilitzar la gent; després per analitzar les opinions; i sempre per vendre, per assolir clients o audiència. La qualitat del derbi, al capdavall, gairebé no importa. De fet, els afeccionats, amb un resultat o altre, sempre pensen que el seu és el millor. I el partit, de vegades, resulta ser un mal partit, malgrat que ningú no ho valore.

I eixe dia, el del gran derbi, no fou diferent.

Quan a les deu de la nit, d'un mode solemne, Zapatero i Rajoy aparegueren al televisor, jo em vaig acomodar a la butaca. Ja n'havia sopat (menys mal), vaig embolicar-me les cames amb una manta i em vaig decidir (en eixe instant em sentia un bon espanyol) a que la meva presència sumara positivament als índexs d'audiència. En eixe instant, jo em trobava il·lusionat. Però tot fou només que un miratge. Quan Rajoy començà a parlar i el president li respongué, vaig tenir dues certeses: 1) que aquella pel·lícula ja l'havia vista; 2) que era una mala pel·lícula. D'esprès d'això, vaig desconnectar l'aparell i me'n vaig anar a dormir.

Però no he pogut deixar de seguir les enquestes dels dies següents, i les consabudes repeticions de les millors jugades. En política -és ben conegut- mai no perd ningú. Per tant, tots dos polítics van guanyar el debat. Com és habitual a les enquestes, a mi (menys mal) no m'ha preguntat cap d'enquestador. Però jo tinc la meva opinió. Aquí la puc dir. Com que gairebé ningú va a llegir-la, tinc la seguretat de que no va a molestar a ningú. Bo, jo opine que va guanyar Rajoy, com no podia ser d'altra manera (ho sento President). La qüestió és clara: Rajoy va anar al debat amb la tàctica de mentir, d'ofendre i de crispar. Pregunta: ho va conseguir? Resposta: sí. Conclusió: si va anar amb aquesta tàctica i feu el que volia fer, obviament va guanyar. Cadascú s'alimenta d'allò que li agrada. El seu aliment -pudent per a altres- a Rajoy l'engreixa.

El proper dilluns, hi ha el partit de tornada. Tornarè a gitar-me d'hora?

Adéu, Comandant

Avui, 24 de febrer de 2008, es decideix a Cuba la persona que va a reemplaçar a Fidel Castro en el comandament del govern de l'illa. Passe el que passe, des d'avui, ja res no serà igual a Cuba. Als que contemplem el canvi des de l'altra part del món, ja ens han preparat. Les lliçons han estat ben donades. La memòria hi ha estat convenientment manipulada. Per què és important que el món "democràtic", no mire vers el passat, i s'oblide del mode en què un país, convertit llavors en un "garito" per l'esplai dels poderosos del món, fou alliberat i se li va restituir la seva dignitat. Això és massa fort, i posa tanmateix en perill els basaments de la pròpia "democràcia". I no havien de consentir-ho.

La dignitat d'un poble... Què és això, de la dignitat d'un poble? Què anem a fer, "els demòcrates", si a qualsevol poble se l'acudeix lluitar per la seva dignitat?

Per preservar-se de la contaminació de dignitat -un virus que els venia de Cuba- optaren per intentar ofegar-la. I decretaren el bloqueig. Però la major part del poble, comandat per Fidel, ha pogut superar el setge dels poderosos, i la seva dignitat, malgrat les necessitats, ha estat ferma.

Ara, tot això, ja no val res. Els "demòcrates" ja li donaren nom al Comandant: és un dictador. I cal que es recuperen els drets dels magnats i dels caciques, per tornar a governar l'illa. És el camí. I molta gent s'ho creu. Però, tot acabarà, després de Castro? Va a ocórrer igual, que abans passà a Rússia? Tot s'ensorrarà i tornaràn a perdre la dignitat? Haurem de veure-ho. Ens costa renunciar a la utopia. Algo de bo haurà quedat. Tal vegada molt.

Potser, després d'aquesta tarda, ho pugam veure.

Castro feu la revolució al costat d'"El Che". Vejam com és la memòria i com és manipulada: "El Che", és un mite, un personatge relativament ben tractat per la història. Castro és un dictador. Però, quina diferència hi ha entre l'un i l'altre? Bàsicament una: "El Che" és mort. Castro encara viu. La línia que separa la vida de la mort serveix en aquesta societat per establir diferències i per dirigir l'opinió de les majories, en contra del que ha tingut la gosadia de fer una revolució i romandre viu. Algo que no es pot permetre, en "democràcia".

Doncs bé, confiem que, amb el camí que els cubans assoleixquen a partir d'avui, no es deixen mai de banda la seva dignitat. Una cosa força més valuosa que eixa enlluernadora llibertat de l'ostentació i el poder dels diners. Un miratge que lis envien des d'el "món lliure" per què se n'obliden del seu passat i s'apunten al model de vida general. On els valors de la persona no tenen cap d'importància.

Adéu, Comandant. Tant de bo algún dia, un historiador honrat ens conte la veritat del que ha ocorregut a Cuba en el decurs dels darrers cinquanta anys. I que tots ho pugam entendre i valorar com cal.

Fronteres

Avui ens hem desdejunat amb la notícia del naixement d'un nou país: Kosovo. I jo, que cada vegada, de política, en sé menys coses, no tinc gens clar si es tracta d'una bona notícia o de si representa un nou fracàs de la comunitat dels éssers humans.


Ha nascut un nou país.


S'aixecat una nova frontera.


Què vol dir, tot plegat?


D'una banda, podem entendre, que una comunitat de persones, defensant les seves conviccions, han aconseguit dur endavant llurs somnis. I ho han fet mijançant un procés democràtic, la qual cosa, de principi, sembla bona. Però, i els altres, els que no han gunayat en aquest procés? Quina és, a hores d'ara la seva actitud, la seva situació? Ens trobem davant d'un fet irreversible, o la situació es pot capgirar, si canvien les circumstàncies? Quines són les condicions que es deuen donar per què els països es vertebren i s'aixequen, de tant en tant, noves fronteres? Es tracta d'accions d'autodefensa? Es tracta de deliris de poder? El món seria millor en el cas de què cada ètnia, cada grup que comparteix una llengua i un ADN determinat, aixequés una frontera per preservar-se'n de la contaminació dels que són diferents?


Davant del fet concret dels qui -a qualsevol nivell, o en qualsevol país- fan militància per la independència d'un territori, caldria fer una reflexió: d'una banda, el país on són, no respecta les seves idees i, econòmicament es té sotmesos per les lleis. Són ciutadans de tercera o quarta categoria. Davant aquesta situació, és clar que la solució és la secessió. Però tal vegada seria aquest un plantejament simplista. Partim d'una equació on hi ha dos enunciats: a) = bons. b) = dolents. Barrejar a) amb b) és impossible, per tant cal que cadascú s'organitze del mode que s'estime millor. x = secessió. Què fàcil, oi? És d'aquest mode com hem de funcionar? És així, com funcionem, a qualsevol nivell? Doncs, què estem dient quan parlem d'integració, de comprensió, de solidaritat, de respecte?


La nostra vida, només es composa de blanc i de negre, d'obscur i de lluminós, de bò i de dolent? On són l'immensitat de grisos que hi ha al mig del blanc abans d'arribar al negre, i que defineixen les diferents formes de pensar de cada ésser humà, allò que ens dóna la identitat individual? I on és la nostra capacitat per raonar, per arribar al consens, per respectar el que és distint? Mentre s'ens ompli la boca amb la paraula globalització, en lloc d'ensorrar fronteres que posibiliten el moviment i la convivència de persones, en un ambient de Pau, anem aixecant fronteres, fent-nos, cadasqú, segons les nostres possibilitats, un món a la nostra mida on, si és possible, no tinga accés el veí.


Torne al principi: no sé si aquesta és una bona notícia. De tant en tant, m'hi agradaria desdejunar-me escoltant una cosa que no fos notícia: que les persones, independentment de l'idioma o del color de la seva pell o de la seva religió o ideologia política s'entenen i colaboren per fer un món millor, sense fronteres, on tots som reconeguts com a ciutadans del món, regits per lleis de respecte i de solidaritat. Però això és un conte en el que ja no creem. És una llàstima deixar de ser nens. L'unica etapa de la nostra vida realment neta.

Quo vadis, Nomine?

On vas, Senyor?

La fotografia -el banc i la custòdia- només que intenta establir la relació que avui hi ha, en aquest món ric, entre el poder econòmic i l'esglèsia. On ha quedat l'esglèsia de Crist, en aquesta cursa, en la que el benestar és la meta de tothom? En escoltar les declaracions de la jerarquia, sembla que ens estranyem. No ens ocorriria si ens adonarem que sempre ha estat igual, desde la seva creació. Pere, el primer Papa, fou també el primer en negar a Crist. Després, res no ha canviat. La història de l'esglèsia -des dels seus inicis- va fermament lligada amb la història de la humanitat. I cal dir que sempre ha estat més humana que divina. La doctrina de Crist ha estat un referent tant llunyà, que només ha servit per fer interpretacions interessades, no pas un mode de vida.

Fa anys, m'agradava assistir a l'eucaristia a una petita esglèsia d'un barri obrer. Anava, no per escoltar la paraula del sacerdot, sinó per trobar-me en gent senzilla que, quan t'oferien la mà per donar-te la pau, ho feien miran-te els ulls, i hom notava l'alè de la sinceritat, molt per sobre del ritus que s'estava celebrant. I en aquells anys de utopia, quan intentavem fer una revolució que començava per canviar la nostra pròpia personalitat, abans d'intentar canviar las dels altres, hom pensava que el Regne de Déu havia de ser allí, on estava la gent senzilla, on estava el poble. Però ja aleshores, com abans i com després, aquestes idees foren rebutjades per la jerarquia de l'esglèsia. I la utopia, a poc a poc, va anar morint d'avorriment, com tantes altres coses que mata el temps.

En morir eixa utopia, jo me n'he lliurat d'algunes dependències. En aquell temps, quan estàbem sotmesos per la dictadura, ens afanyavem per denunciar l'actitut farisàica dels jerarques de l'esglèsia, arrenglerada amb el poder. Lis demanavem que es pronunciaren en contra de les injustícies. No ho van fer. La seva doctrina era de sotmetiment. Calia patir, per guanyar el Cel. Però ells no patien. Avui, quan parlen, ho fan intentant convertir la seva ideologia en llei, i manifestant-se en contra de qualsevol alè de llibertat que puga guanyar el poble.

Ara, a Benet XVI se l'acudit dir que existeis l'infern, quan Joan Pau II havia manifestat que no existia. Ja abans havia anunciat, Benet, la no existència dels llimbs. Només falta que ens anuncie, per què timgam un bipartidisme total, que no existeis el purgatori. Llavors, als catòlics, només els quedarà el cel -si acompleixen les normes, no de Crist, sinó de l'esglèsia- i l'infern, el lloc que ens reserva, aquesta jerarquia, a tots els que no pensem com ells. Amb aquesta doctrina, continua tenint vigència l'eterna pregunta: Quo vadis, Nomine?

El Sol es desperta a Tabarca

Fer valdre allò més simple, el més quotidià: aquesta és la qüestió. No sóc un expert, és cert. Caldria dir que sóc una persona que ha viatjat poc i que no ha assitit a esdeveniments importants. Físicament, és cert. Però ningú em pot treure el dret a somniar i a imaginar indrets encisadors i a què, en cloure els ulls, la meva imaginació es trasllade sovint als llocs més inversemblants de la Terra, fins a la pròpia Estació Espacial on sembla que se poden acaronar els estels en allargar la mà. D'aquest mode he gaudit d'espectacles, he conegut persones, he assaborit els millors àpats i he vibrat en competicions esportives. No és el mateix, ho sé, però avui hi ha formes per veure un munt de coses sense sortir-se'n de casa.
Jo vaig tenir un amic que deia sovint: "No hi ha ningú més atrevit que l'ignorant". Potser tenia raó. És tal vegada per això que m'atreveixo, ara que he confessat la meva ignorància, a valorar com a un espectacle extraordinari el que el Sol ens ofereix cada dia, i del que podem gaudir sense gaire sacrifici. Quan vaig pels matins pel Passeig Marítim i veig que Tabarca s'il·lumina i que la mar es queda bocabadada, se'm fa un nus a la gola. No puc evitar-ho. I em planteje cada dia la mateixa qüestió: no hi ha altre espectacle més maravellós, i es troba ahí, al nostre abast, per què cada dia pugam gaudir d'ell. De vegades ens agrada alimentar la nostra supèrbia, contant que hem visitat països llunyans, però mai no ens hem llevat del llit una hora abans per veure sortir el Sol. Fixeu-vos-en bé: es tracta d'una cosa tan simple com extraordinària. En primer lloc podem veure que tot l'entorn es torna rogent. Després, a poc a poc, des de les rodalies de Tabarca, comença a traspuntar un globus de foc impresionant i es va enlairant. Tots els colors d'allò que ens rodeja canvien de sobte, les gavines semblen contemplar l'espectacle mentre suren per sobre de l'aigua o passegen per la plaja, per sort nua d'estigüejants. I la vida se posa en marxa, perquè el Sol l'engega. És l'esclat de la Natura. L'esclat de la vida. N'estic segur: no existeix altre espectacle que el puga superar.

Senectut

Senectut. Ostres, què mal sona aquesta paraula. Tal vegada és perquè em trobe a les portes d'ella, gairebé amb peu i mig a dintre. Em sembla eixuta, esquerpa... Em dona la sensació de què és sinònim de solitut, de desemparament. Tot plegat, les set plagues d'Egipte precipitant-se sobtadament per sobre d'uns éssers desvalguts. I alguna cosa hi ha de veritat, en tot això, però no hi és tota la veritat. De fet, cada persona en té una veritat que tracta de fer valdre com a prioritària. I d'aquesta confrontació de veritats, en sorgeixen un munt de dèries i d'afrontaments intergeneracionals.
L'home (o la dona) gran, diguem-ne dels 70 endavant, en general -en tot hi ha excepcions- acostumen a idealitzar el passat, relativitzar el present, i a tenir por del futur. I aquest temor vers el futur, es basa fonamentalment en què es senten exclosos d'ell. Pensen que la seva vida arriba a la fi, i un munt de sensacions es barregen, canviant-los el caràcter, i dotant-los, vers els més joves amb qui conviuen, d'eixa vitola fastigosa de maniàtics i esquerps. En arribar a eixa edat, l'home gran valora -íntimament- cada facultat que perd. Es va quedant sense pèl, ha perdut les dents, la vista ha minvat bastant. En la millor de les situacions, què queda del què fou? i, el què és pijor: on podrà arribar? No es pot evitar que el cap, com una roda sense fre, done voltes de continu a idees aclaparadores que l'emporten a una situació de malviure. Per aixó vol trobar-se sol, sense estar sol. No vol que es puga veure el seu neguit. Necessita independència, saber-se autònom, sentir-se útil, poder fer valdre la seva autonomia, però tanmateix té por de veure's sol, de trobar-se desemparat. Una situación força difícil de conciliar i què els més joves rarament assoleixen.
Quan una dona gran -per exemple- acostumada a dur endavant la casa, s'entossudeix en netejar-la de continu, fent esforços que semblen estar per sobre de les seves possibilitats físiques, els joves s'ho retreuen, adduint-li que no ha de fer res, que no hi fa falta, que s'està perjudicant. Hi hauria que pensar, que aquesta persona necessita sentir-se útil. No fer cap cosa, seria com renunciar definitivament a la vida, a ser qui és i, fonamentalment a ser qui ha estat en altre temps.
Què ens queda, quan deixem de ser formalment útils? Només esperar? De què ens serveix el què hem viscut, tot el què hem vist? Per què hem de ser exclosos de l'avenir? A la pel·lícula "Blade Runner" es fa una metàfora força important envers la fi de la vida: un grup de éssers creats per l'home per servir-se d'ells, aconsegueix tenir emocions semblants a les dels humans i, assabentats que tenen una data de caducitat i que, per tant, la vida se'ls exhaureix, emprenen una marxa a la recerca del seu creador, per demanar-li que els deixe seguir vivint. És el problema comú de pràcticament tots els mortals. I no és just malmirar l'ésser major què, sentint-se desgraciat per això, es torna més esquerp. Hi fa falta molta comprensió, respecte i, fonamentalment, solidaritat.

Flaire de cera

La història ens parla sovint de personatges que deixaren empremta, pel testimoni de la seva vida. No són gaires. Alguns d'ells tal vegada no siguin més que llegendes que la gent engrandeix. En qualsevol cas, es tracta de històries per fer-nos reflexionar i fer-nos millors. D'entre aquestes històries es troba la de Jesucrist. Que existís o no queda a l'abast dels raonaments o de la fe de cadascú, entenc jo que molt respectables en cada cas. Però, pel que conten els Evangelistes, es tractava d'un home que s'afrontà al poder establert de Roma i dels Jueus només que amb la seva paraula. I ho feu predicant una doctrina de concòrdia, de perdó, de solidaritat, de Pau. Un ideari pel què va donar la vida, oferint-se sense lligar-se explosius a la cintura, afrontant la seva resposabilitat sense altra arma que la seva paraula, després de haver-hi estat venut per un deixeble i negat després, tres vegades, pel qui havia nomenat segon del grup. Tot un testimoni, el d'aqueixos deixebles que encara arrosseguem per sobre.
Quin és el testimoni que donen els cristians? I, més important: Quin és el testimoni que dona avui la jerarquia de l'esglèsia? On és la doctrina de Jesucrist? Als palaus episcopals o cardenalicis? Al Papa? On és la solidaritat, la concòrdia, la pau que predicava Jesucrist? On el perdó? On l'estima per l'enemic?
Duem molts anys convivint a l'esglèsia. Com a fills de la dictadura que som, els del meu temps, hem hagut de suportar el recolzament que bisbes, cardenals i fins el Papa donaven al dictador. I mai hagué una paraula de rebuig a la seva política repressiva. Mai no es posaren al costat del poble. I aquest, sotmés, per rebre consol, fou emmetzinat per la flaire de cera i les paraules buides, portant-nos a un món enfosquit per la paraula de Déu. Del seu Déu, tan fals i allunyat de Jesucrist com ells mateixos. I tot continua sent igual.
Fa uns dies es feu a Madrid una concentració "En defensa de la familia cristiana". En aquest acte, bisbes i cardenals han predicat l'odi i la discòrdia. Tot en el nom de Jesucrist. I una vegada més, la flaire de cera ha enfosquit el seny de les persones, que han revolotejat al seu voltant, per milers, tanmateix com ho fan les mosques al voltant de flaires més pudents, però més sanes i naturals que les de la cera.

Lletres de Resistència (II)

"No despertéis, con himnos y estandartes,
a la fiera que duerme. Dejadla en su retiro."

Només fa uns dies que vaig incloure aquests versos al blog. No era pas una premonició, clar que no. La fera hi és desperta i és ella qui sacseja els nostres sentiments, les nostres dèries més íntimes. És ella qui dirigeix el rumb del món, malgrat que nosaltres, amb tota la nostra supèrbia, pugam sentir-nos els amos.

Ahir el caos es feu més evident al Pakistan. Benazir Bhutto fou brutalment assassinada. I el món civilitzat s'ha encongit amb l'esgarrip del terror pel magnicidi. Els líders dels païssos més importants han comdemnat l'acció terrorista i hi han pronunciat paraules de record i condolença vers la dona assassinada. Però cap d'ells ha parlat de les altres setze persones que ha mort al mateix atemtat. Setze éssers anònims. La seva vida fou destrossada al mateig temps que la de Bhutto, però només ella ha mereixcut el condol del món.

Les notícies d'aquest matí, ens parlaven de nombres semblants: 19 morts al Nepal, 7 a Palestina, 27 a l'Iraq..... Morts anònims. Morts sense més pecat que haver-hi nascut en determinat punt d'aquest planeta. Morts què, tal vegada en la nit de fi d'any, qualsevol cadena de ràdio o televisió els anomenarà com a estadística, com un número més que afegir a la nostra història. Sense noms ni cognoms. No són importants. Només que són poble. Carlos Cano ho va cantar:

"Cada vez que dicen Patria
pienso en el pueblo y me pongo a temblar".

EL REI I JO

A la nit de Nadal, mentre sopavem veient la tele sense sentir-la, per què no ens molestessi en la tertúlia, de sobte aparegué el nostre rei (dic nostre per què, malgrat no agradar-me el vassallatge, no em queda altre remei que acceptar-hi el que hi ha. Per tant, agafe la part que em pertoca, la que se suposa que pague, la que és meva). Doncs bé, a Ruth li va cridar l'atenció una fotografia què, situada estratègicament, no sabiem quin paper jugaba en un decorat que, el més segur, hi havia estat perfectament estudiat. En eixos estaments del poder, ninguna cosa es fa amb mancança de raó. I també aquesta en tenia una. I força important. Al dia següent ho vaig saber.
Fou al telediari de TVE. El presentador va dir, aproximadament: "El compromiso inequívoco del rey con la ecología, se demuestra con la fotografía que lo acompañó durante el mensaje. Fue mientras plantava un árbol, en Chile" (em puc equivocar en alguna paraula, però crec que el fons és correcte).
Estem, doncs, d'enhorabona. El nostre rei s'ha compromés, inequívocament amb el medi ambient (queda clar Ruth?). És aquest un compromís que haurà omplit de goig fins el propi cosí de Rajoy. A mí, no pot deixar de recordar-me compromissos semblants adoptats per altres polítics -no reials-, com per exemple, l'alcalde del meu poble, que any rere any trau la bicicleta del xalet i -el dia de la bicicleta- rodejat de càmeres, es dona un tomb pel poble. O el dia del bus, que puja per què el traguen al dia següent a la portada dels diaris. Però tornem al compromís inequívoc del nostre rei. Jo, si tingués confiança, li diría:
-Vejam, majestat, bé està plantar un arbre a Xile, i fer-se una foto, i posar-la com a testimoni del compromís davant els ulls de tots els súbdits, però caldria fer alguna cosa més. No és un favor a la Natura anar-sen en avió privat, llançant a l'aire tot un munt de contaminació, fins arribar a les gèlides estepes de Rússia, pegar-li un tret a un ós narcotitzat i tornar-sen satisfet de l'obra realitzada (ho sento, es el què digueren alguns diaris, no és pas cosa meva).
Parlar d'aquestes coses, però, és demagògia i, a més a més, no ens podem ficar amb el rei, que té els seus hobbis, com qualsevol mortal. Clar, que serviria millor a la Natura anant al cinema o col·leccionant segells, o obrint-se un blog d'aquestos que ara estan tan de moda. No sé. Tal vegada el rei no m'entendria. O és que jo no l'entenc bé a ell. De qualsevol mode és clar què, el rei i jo, no fem bona parella. Amb tot el meu respecte, Majestat.

LA LLENGUA COM ELEMENT D'INTEGRACIÓ

Fa uns dies, el columnista d'un periòdic local feia unes refleccions al voltant de l'ús de les diferents llengües. Venia a dir que parlant-ne tantes, cada vegada ens entenem menys, i que calia emprar només aquella que arribés a més gent, ja que les demés no feien més que dividir-nos i enfrontar-nos. Com aquest periodista ja sap, jo no comparteixo la seva opinió. Entenc que les llengües -totes- contribueixen a enriquir la cultura del territori on es parlen. Amb l'opinió del periodista jo hauria de escriure ara en espanyol. Per què no ho faig? Per menyspreu a la llengua castellana? Rotundament NO.
Estime l'idioma castellà. Amb ell he aprés les primeres lletres. I amb ell, com no podia ser d'altra manera vivint on visc, he llegit, he estudiat, he escrit i... he parlat i parle, ja què, malgrat viure al País Valencià, el castellà és l'idioma de referència. Però en valencià em parlaren a ma casa des què vaig nèixer. En un valencià malmés, mancat d'unes regles gramaticals que a hores d'ara tampoc no domine correctament. I ja, des de ben petit, vaig poder descobrir que hi havia un greuge i un menyspreu al voltant de l'idioma dels meus avantpassats. Aquesta raó, i no altra, és la què em fa ara decidir-me a elegir-lo. Sé que en castellà m'entendria més gent -en cas de què algú puga llegir-me-però tant de bo aquestes lletres de resistència puguen servir per normalitzar l'ús d'un idioma encalçat i malmés per les arts dolentes de polítics que mai no han entés que el concepte "pàtria" no es pot tancar envers un territori, un estandart, un himne.
Per un món obert al lliure pensament, respectuós amb les diferents cultures i llengües que ens fan distints però no contraris. Per la nostra utopi@ de llibertat, estimem les nostres llengües.

LLETRES DE RESISTÈNCIA

Per què una utopia per resistir? Què és alló, de què volem resistir-nos? M'agradaria dir, en poques paraules, tot un conjunt d'idees, però no es gens fàcil. Tal vegada hauré d'escriure moltes vegades per què quede palès el què vull dir, per què el meu pensament es mostre tal i com jo el senc. I encara, en eixe instant, hi haurà qui em malinterprete. Aquesta és, doncs, una altra utopía per la que cal lluitar. Tot seguit exposaré el punts que més endavant aniré analitzant:
-Per què he emprat el signe "@" a la capsalera.
-Per què intente escriure en valencià -o català.
-Significat de la utopia que anyoro.
-De què hi ha que resistir.

Entenc que la xarxa d'Internet ha estat el invent més important conegut fins ara per desenvolupar lliurement el pensament. Mai abans hem pogut expresar-nos d'un mode semblant. És cert, que aquesta llibertat es pot aprofitar en moltes vesants, bones i dolentes, solidàries i de frau. Però per fi podem elegir. I la nostra decència serà, a la fi, la que ens catalogarà al lloc que ens pertoque. Pretenem desenvolupar una utopia, una mera concepció del pensament en llibertat. I el concepte és tan ample que aquesta "@" li confereix una vitola d'universalitat. Perquè volem expresar el nostre pensament obertament, de qualsevol tema, sense pressions mediàtiques ni polítiques, la qual cosa no és gens fàcil. De ahí el concepte de utopia què, a poc a poc, anirem deixant clar.