Senectut

Senectut. Ostres, què mal sona aquesta paraula. Tal vegada és perquè em trobe a les portes d'ella, gairebé amb peu i mig a dintre. Em sembla eixuta, esquerpa... Em dona la sensació de què és sinònim de solitut, de desemparament. Tot plegat, les set plagues d'Egipte precipitant-se sobtadament per sobre d'uns éssers desvalguts. I alguna cosa hi ha de veritat, en tot això, però no hi és tota la veritat. De fet, cada persona en té una veritat que tracta de fer valdre com a prioritària. I d'aquesta confrontació de veritats, en sorgeixen un munt de dèries i d'afrontaments intergeneracionals.
L'home (o la dona) gran, diguem-ne dels 70 endavant, en general -en tot hi ha excepcions- acostumen a idealitzar el passat, relativitzar el present, i a tenir por del futur. I aquest temor vers el futur, es basa fonamentalment en què es senten exclosos d'ell. Pensen que la seva vida arriba a la fi, i un munt de sensacions es barregen, canviant-los el caràcter, i dotant-los, vers els més joves amb qui conviuen, d'eixa vitola fastigosa de maniàtics i esquerps. En arribar a eixa edat, l'home gran valora -íntimament- cada facultat que perd. Es va quedant sense pèl, ha perdut les dents, la vista ha minvat bastant. En la millor de les situacions, què queda del què fou? i, el què és pijor: on podrà arribar? No es pot evitar que el cap, com una roda sense fre, done voltes de continu a idees aclaparadores que l'emporten a una situació de malviure. Per aixó vol trobar-se sol, sense estar sol. No vol que es puga veure el seu neguit. Necessita independència, saber-se autònom, sentir-se útil, poder fer valdre la seva autonomia, però tanmateix té por de veure's sol, de trobar-se desemparat. Una situación força difícil de conciliar i què els més joves rarament assoleixen.
Quan una dona gran -per exemple- acostumada a dur endavant la casa, s'entossudeix en netejar-la de continu, fent esforços que semblen estar per sobre de les seves possibilitats físiques, els joves s'ho retreuen, adduint-li que no ha de fer res, que no hi fa falta, que s'està perjudicant. Hi hauria que pensar, que aquesta persona necessita sentir-se útil. No fer cap cosa, seria com renunciar definitivament a la vida, a ser qui és i, fonamentalment a ser qui ha estat en altre temps.
Què ens queda, quan deixem de ser formalment útils? Només esperar? De què ens serveix el què hem viscut, tot el què hem vist? Per què hem de ser exclosos de l'avenir? A la pel·lícula "Blade Runner" es fa una metàfora força important envers la fi de la vida: un grup de éssers creats per l'home per servir-se d'ells, aconsegueix tenir emocions semblants a les dels humans i, assabentats que tenen una data de caducitat i que, per tant, la vida se'ls exhaureix, emprenen una marxa a la recerca del seu creador, per demanar-li que els deixe seguir vivint. És el problema comú de pràcticament tots els mortals. I no és just malmirar l'ésser major què, sentint-se desgraciat per això, es torna més esquerp. Hi fa falta molta comprensió, respecte i, fonamentalment, solidaritat.