De la vida i de la mort

Els éssers humans ens hem acostumat -en general- a considerar-nos immortals. Per ajudar-nos a mantenir aquesta asseveració, ens hem dotat d'unes creences religioses que, d'una o d'altra manera, ens garanteixen la resurrecció, la reencarnació o qualsevol altre medi que ens permetrà continuar gaudint d'un protagonisme, després d'exhaurir la nostra etapa vital.

Avui, quan el món de la informació i de la ciència ha evolucionat d'un mode extraordinari; quan tot sembla inventat, encara que continuem avançant; quan a les classes de qualsevol universitat -o institut- es parla clarament de l'evolució de les espècies; quan ja no és un secret -ni un misteri- saber respondre la pregunta: d'on venim?, com és possible que els éssers humans "inteligents", s'agafen, com a darrera esperança, a la resurrecció? De quina pasta som fets?

Hi ha explicacions per a tots els gustos. La doctrina catòlica posa a l'abast dels seus fidels les eines adients perquè visquen el millor possible. Tot es possible perdonar-ho mitjançant un Déu d'amor. Podràs fer les bestieses que calgui, viure opulentament a costa dels pobres, practicar l'explotació i la violència, robar o matar... Tot podrà ser perdonat perquè Déu és infinitament misericordiós. I, per tal de què no quedessin dubtes, el Papa Benet ha declarat que no existeis l'infern. La veda és permanentment oberta, i el caçador pot disparar impunement contra tot el que es bellugui, contra tot el que favorisca els seus interessos. El delicte no és pecat mortal, ja que el pecat mortal s'ha eliminat del diccionari. El món ha deixat de ser eixa "vall de llàgrimes" que deiem a les oracions. Ara cal viure bé. La recompensa, després, ja no serà una vida millor. Només serà una vida eterna.

I això ens obri una altra incògnita. La vida eterna, aprop de Déu, pot semblar una bona recompensa per als pobres, per a tots els miserables del món. Però, i els rics? Si aquí ho tenen tot, per què anarse'n? La bona situació "d'aquí",els suposa algún privilegi, "allí"? Es pot comprar, com al teatre, una platea de preferència a la dreta de Déu? Qui ho pot garantir, això?

Tot son, doncs, contradiccions força difícils de justificar. Vivim en una societat que es diu aconfessional, però els ritus religiosos presideixen constantment la nostra vida... i la nostra mort. És molt poca la gent que va a les esglèsies regularment, però la doctrina és present: babtismes, comunions, noses, funerals. La gent no s'ho treu de sobre. No són creients d'un mode semblant a que no són racistes... però... Sempre hi ha el però. Una gran majoria diu allò de: "i si hagués alguna cosa després?". I a l'hombra d'aquesta massa malfiada, s'acolleixen tot un seguit de normes, tradicions i negocis que formen part de la nostra vida i que, ens agrade o no, ens afecten.

D'altra banda hi és la por. Por de deixar de ser. Por de deixar d'estar. Una por que justifico en gent mancada de coneixement i de formació -que n'hi ha molta-. Aquesta gent no te respostes perquè no es fa preguntes. La vida és simple per a ells. Hom viu com pot fer-ho i en caldre morir el rebrà Déu. La religió els consola i lis dona la solució. I ells ho creuen, o no, però ho respecten. Però, i els il·lustrats, els que han estudiat, inclús els propis sacerdots? Ells coneixen la ciència, tenen la informació. Què els fa mantenir la superxeria? Finalment, és també por, o hi ha alguna cosa més?

Molt sovint em done compte del poc que ens coneixem, els humans. Del poc que en sabem de nosaltres mateixos. I em dona por. No de la mort, sinó de la vida.