Somnis i realitats

Quin és el fil subtil que separa el somni de la realitat? Assegut al sofà, escolte el continu tràfec que fa la gent que traballa a les obres de les rodalies; els camions que, amb dificultat, intenten circular d'entre les fileres de cotxes estacionats en l'estretor dels carrers; les formigoneres que, amb el brunzit de milions d'abelles al seu ventre, semblen monstres fabulosos a la recerca de robar-nos la nostra intimitat. Però, de sobte, tot l'enrenou s'esvaneis. El Sol deixa el seu lloc a un altre Sol, i les finestres de persianes blanques de l'edifici d'enfront desapareixen, i es fa present un nou paisatge, una proposta diferent: és el somni. Com ha pogut entrar-hi? Com ha pogut vèncer el guirigall extern? Però, sí, hi ha estat i intenta seure's en la nostra ment, desplaçant la vulgaritat. Fins que un crit més fort -o tal vegada un silenci (potser la formigonera ha deixat de brunzir)- trenca el fil del somni, i altra vegada en torne a la realitat. O no.

Què és, la realitat? Allò que veiem amb els ulls oberts, el que podem fregar amb els dits? No n'hi ha, doncs, realitat en el somni? No hi és format amb imatges reals, amb sons reals i, fins i tot moltes vegades amb olors i sabors reals? Elegim, en anar pel carrer, la pols, el fum dels cotxes, l'estrès que ens produeix el tràfic i la pressa? No; son ahí; formen part "d'aquesta banda" de la vida. D'un mode semblant, tampoc no elegim els paisatges, les persones o les paranoies que, de tant en tant, ens encalcen des de "l'altra banda". En definitiva, ambdues son reals, amb la diferència que, els somnis, són una part de nosaltres, malgrat que de vegades ho ignorem o els rebutgem. S'emmagatzemen al nostre interior i surten sobtadament en quan aconseguim cloure els ulls. En eixe instant deixem de banda la realitat comuna i ens introduim en la íntima, en la nostra.

És aquesta -la nostra- una realitat a la que ningú no té dret d'envair. És, sense lloc a dubtes, la nostra part, la vertaderament nostra. L'ésser humà, quan realment es troba nu i desemparat, quan ja no li queda res, és quan algú, amb qualsevol poder arriba a violar-li els somnis. Només llavors l'home deixa de ser home.