EL DIA DE LA MARMOTA

            Es tracta d’una pel·lícula que hom pot recordar amb més o menys simpatia, depenent dels gustos de cadascú. En “El dia de la marmota”, el meteoròleg Phil Connors (Bill Murray) acudeix a Punxsatawey, un petit poble de Pennsylvania, per tal de fer un reportatge per a la televisió referit al comportament d’una marmota, que tradicionalment determina, en despertar de la hivernada, quant de temps queda de l’estació freda. Atrapat al poble per una tempesta de neu, el bo de Phil descobreix que el dia de la marmota es repeteix dia rere dia, fent-lo reviure, atrapat en el temps, un dia que sempre torna al següent com si fos nou, però sempre igual que l’anterior, amb els mateixos comportaments, les mateixes activitats, les mateixes paraules sortint de la boca de les mateixes persones. I al centre de tot això, la mateixa marmota, despertant cada dia con si fos el primer després de la seva hivernada.

            Veient la situació política que –actualment- vivim a Espanya, no puc deixar de veure similituds amb “El dia de la marmota”. Han transcorregut mesos des que es posà en marxa la maquinaria electoral per tal d’elegir nou Govern. Mesos en que això no ha estat possible. El repartiment d’escons ha fet, fins ara, inviable una política de pactes que possibilités l’elecció d’un candidat per a formar Govern. El poble, entre tant, dóna els seus vots, majoritàriament al PP, però no són suficients per fer-lo governar. Com és possible –ens preguntem alguns- que un partit que ha fet de la corrupció el seu model d’activitat, pogués obtenir eixe cabdal de vots? Són coses del comportament humà, de les nostres contradiccions, de la nostra cultura... o incultura. Però és un fet inqüestionable i d’ell s’aprofiten els que ens governen per tal de continuar tenint un protagonisme força injust, per més que real.

            Alguns pensàvem que el vot ciutadà posaria a cadascú al seu lloc. Però el cert és que vivim en una societat malaltissa, que viu agafada a la por, sotmesa per un benestar que tem perdre i que, malgrat assumir molts dels plantejaments expressats fonamentalment pels partits de l’esquerra, no ha tingut el valor de recolzar-los amb el seu vot, atemorit per unes hipotètiques conseqüències desastroses que ocells de mal averany han pronosticat amb insistència. És la veu del capital, que ens amenaça dient-nos que ens llevarà les engrunes que ens dóna si el nostre vot trenca la tradició de recolzar-los a ells. I atemorits per aquesta amenaça, continuem donant-los els privilegi de governar-nos-en. Hi ha molta gent que pensa que tenim una classe política força dolenta. No comparteix jo eixa opinió. Tenim la classe política que ens mereixem. Són homes i dones com nosaltres, i les seves mancances són les nostres. Es tracta de polítics mediocres, si, però que han sortit d’una societat mediocre. Són com nosaltres. Què ens fa sentir-nos millor, si estem donant-los el poder?

            De tot això, però, el que més em molesta és la persistència dels mitjans de comunicació: dia rere dia entrevisten als líders polítics, i aquests, dia rere dia repeteixen les mateixes paraules. “O jo o el caos” –diu Mariano Rajoy i la gent que el recolza fent-li el cor-. “Votarem no” –diu Pedro Sánchez i la seva gent, sense deixar-nos clar quina altra alternativa ens proposen-. “Hi ha altres alternatives” –diu Pablo Iglesias i companyia, però tampoc s’hi mullen massa aclarint-les-. Tots plegats parlen i parlen sense dir res que ens fes pensar que hi ha alguna cosa més que paraules buides de contingut. Es tracta d’un discurs assajat que no els dóna vergonya de repetir cada dia. Però en tot hi ha una excepció: Albert Rivera disposa d’un discurs diferent, segons l’esbufegués el vent. Un discurs –diu ell- per salvar a Espanya, posant-la, si això és necessari en les mans d’aquells que s’han servit d’ella a costa del poble. Però també, aquest discurs variant i variat, s’ha convertit en repetitiu, fent-se tant pesant com els altres, amb l’agreujant del seu oportunisme i mancança d’ètica. Tots plegats, es tracta d’uns discursos que en escoltar-los un dia hauria de ser suficient. Però passen dies, mesos... i continuen amb els mateixos discursos, deixant-nos la sensació de ser eixa marmota de la pel·lícula, que cada dia es desperta de la hivernada amb la mateixa història, per a desesperació del pobre Phil Connors, que en aquest cas som nosaltres, atrapat ell i atrapats nosaltres dintre d’un temps del que no podem sortir-nos-en... O si que podem?