Dilluns, dia 25 de febrer. 10 de la nit. Aquesta era l'hora i el gran dia. Els diaris i les cadenes de televisió i de ràdio, ja se n'havien preocupat, des de feia vuit o deu dies, d'escalfar l'ambient, creant un estat d'opinió que convertia en un fet inversemblant el no presenciar -o almenys escoltar- l'espectacle. Sense parar-me a analitzar les diferències, a mi la propaganda em semblava igual que quan Madrid i Barcelona es jugaven la lliga en un partit sense precedents: el derbi més esperat; el partit del segle... i no sé quantes coses més. Sempre, quan hi ha un partit de semblants característiques, la propaganda dels mitjans d'informació es posa al servei de l'espectacle, abans per movilitzar la gent; després per analitzar les opinions; i sempre per vendre, per assolir clients o audiència. La qualitat del derbi, al capdavall, gairebé no importa. De fet, els afeccionats, amb un resultat o altre, sempre pensen que el seu és el millor. I el partit, de vegades, resulta ser un mal partit, malgrat que ningú no ho valore.
I eixe dia, el del gran derbi, no fou diferent.
Quan a les deu de la nit, d'un mode solemne, Zapatero i Rajoy aparegueren al televisor, jo em vaig acomodar a la butaca. Ja n'havia sopat (menys mal), vaig embolicar-me les cames amb una manta i em vaig decidir (en eixe instant em sentia un bon espanyol) a que la meva presència sumara positivament als índexs d'audiència. En eixe instant, jo em trobava il·lusionat. Però tot fou només que un miratge. Quan Rajoy començà a parlar i el president li respongué, vaig tenir dues certeses: 1) que aquella pel·lícula ja l'havia vista; 2) que era una mala pel·lícula. D'esprès d'això, vaig desconnectar l'aparell i me'n vaig anar a dormir.
Però no he pogut deixar de seguir les enquestes dels dies següents, i les consabudes repeticions de les millors jugades. En política -és ben conegut- mai no perd ningú. Per tant, tots dos polítics van guanyar el debat. Com és habitual a les enquestes, a mi (menys mal) no m'ha preguntat cap d'enquestador. Però jo tinc la meva opinió. Aquí la puc dir. Com que gairebé ningú va a llegir-la, tinc la seguretat de que no va a molestar a ningú. Bo, jo opine que va guanyar Rajoy, com no podia ser d'altra manera (ho sento President). La qüestió és clara: Rajoy va anar al debat amb la tàctica de mentir, d'ofendre i de crispar. Pregunta: ho va conseguir? Resposta: sí. Conclusió: si va anar amb aquesta tàctica i feu el que volia fer, obviament va guanyar. Cadascú s'alimenta d'allò que li agrada. El seu aliment -pudent per a altres- a Rajoy l'engreixa.
El proper dilluns, hi ha el partit de tornada. Tornarè a gitar-me d'hora?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Jo crec que el debat era necessari, però pense que no hem tingut el debat que ens mereixem.
Diuen que el del proper dilluns serà el de les propostes de futur i el dels compromisos. Els retrets ja han tingut el seu moment.
Siga com siga, el meu equip és de tercera divisió i no te lloc a l'espectacle.
Publica un comentari a l'entrada