Lletres de Resistència (II)

"No despertéis, con himnos y estandartes,
a la fiera que duerme. Dejadla en su retiro."

Només fa uns dies que vaig incloure aquests versos al blog. No era pas una premonició, clar que no. La fera hi és desperta i és ella qui sacseja els nostres sentiments, les nostres dèries més íntimes. És ella qui dirigeix el rumb del món, malgrat que nosaltres, amb tota la nostra supèrbia, pugam sentir-nos els amos.

Ahir el caos es feu més evident al Pakistan. Benazir Bhutto fou brutalment assassinada. I el món civilitzat s'ha encongit amb l'esgarrip del terror pel magnicidi. Els líders dels païssos més importants han comdemnat l'acció terrorista i hi han pronunciat paraules de record i condolença vers la dona assassinada. Però cap d'ells ha parlat de les altres setze persones que ha mort al mateix atemtat. Setze éssers anònims. La seva vida fou destrossada al mateig temps que la de Bhutto, però només ella ha mereixcut el condol del món.

Les notícies d'aquest matí, ens parlaven de nombres semblants: 19 morts al Nepal, 7 a Palestina, 27 a l'Iraq..... Morts anònims. Morts sense més pecat que haver-hi nascut en determinat punt d'aquest planeta. Morts què, tal vegada en la nit de fi d'any, qualsevol cadena de ràdio o televisió els anomenarà com a estadística, com un número més que afegir a la nostra història. Sense noms ni cognoms. No són importants. Només que són poble. Carlos Cano ho va cantar:

"Cada vez que dicen Patria
pienso en el pueblo y me pongo a temblar".