LES PARAULES
Del conjunt de les paraules (o dels mots) es nodreix un
idioma. En aquest idioma (el català-valencià) que jo vull emprar el més
correctament possible, n’hi ha un considerable nombre de mots, la utilització
dels quals desconec. Això és degut, fonamentalment, a que no he rebut la
necessària formació en ninguna de les etapes de la meua vida. Per tal d’anar
pal·liant, a poc a poc, aquesta manca de formació, he pensat cercar el
significat d’alguns mots (d’aquells que em semblen més desconeguts), fent-los
servir en un context adequat, escrivint petites històries on tinguen cabuda,
familiaritzant-me amb ells. Tant de bo, aquest exercici supose una drecera
envers un major (i millor) coneixement del idioma.
DESNONAR
(I)
El dia que s’havia de
celebrar la festa, Rosa i Empar estaven contentíssimes. Es tractava d’una fita
que les dues germanes havien assenyalat, al calendari de la cuina, amb un
retolador vermell, perquè no s’hi les oblidés. Això, però, no calia haver-ho
fet. Podia haver plogut a càntirs i barrals fins que l’aigua arrabassés amb tot
–això pensaven elles- i no se n’oblidarien d’aquell dia tan acuradament
assenyalat, atapeït d’enyors i d’esperances. Significava el regrés, després de
molts mesos d’absència, de l’amiga que més s’estimaven: Anna. Totes tres xiques
havien compartit eixos anys tan entranyables que uneixen i desuneixen, que fan
i desfan, on l’odi és per a sempre, però també l’estima. Anaren a la mateixa
escola, al mateix institut, a la mateixa universitat, per més que, en aquesta,
els diferents estudis que elegiren, suposaren un petit entrebanc a la seua
relació. Molt petit, però. El lligam que portaven, des de la infantesa, era
suficientment fort per continuar mantenint-les unides per a moltes altres
activitats que les eren comunes: festes, passejos, vacances, confidències. Per
sobre de qualsevulla altra activitat, individual o en comú, sempre prevalien
els lligams d’amistat que les unien, gràcies als quals trobaven els moments adients
per a gaudir de les confidències, els consells o, tal vegada, els comentaris intranscendents.
El fet de parlar, era el que importava. I fins llavors, malgrat la necessària
separació, sempre ho feien. L’Anna tornava avui, després de vuit mesos
estudiant anglès a Londres, i Rosa i Empar havien mobilitzat a tota la colla d’amics
i amigues més propers de totes tres. Els quatre dies anteriors, les dues xiques havien
treballat de valent netejant –sota l’esguard una mica empipat de sa mare-
el garatge de sa casa, per tal d’adequar-lo per a fer una festa. Penjaren
garlandes, enganxaren dibuixos per les parets, netejaren gairebé tota la pols
(en quedà alguna, però és que n’havia molta) i, per arrodonir-ho tot, es
gastaren els estalvis amb begudes (amb poc d’alcohol). Les dues xiques es
compraren també vestits nous i renovaren acuradament els estris i els productes
per a maquillar-se. Aquell dia havia de ser perfecte i elles havien d’anar
perfectes.
Dues hores abans de l’hora
assenyalada per a l’arribada de l’avió, formant caravana amb llurs cotxes, tots
els amics i amigues es desplaçaren fins l’aeroport. Anaven fent soroll amb
instruments de tota mena: guitarres, olles, ampolles buides... La gent els
mirava una mica desconfiada i molesta. Un guàrdia de seguretat els demanà –no de
molt bona manera- que romangueren en ordre. Tots plegats, amb la pancarta
estesa per donar-hi la benvinguda a l’amiga, es reien dient, de tant en tant,
acudits. Semblava que el bon humor mai no anava a decaure, però el temps transcorria
implacable, es feia de nit i l’avió no arribava. Finalment els panells
lluminosos donaren la notícia: una vaga de pilots a l’aeroport de Londres havia
impedit l'eixida de l’avió. El vol s’havia DESNONAT.
La festa, per tant, també
calia DESNONAR-LA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada